Abans que no estrenyés la desprevinguda jugadora Jennifer Hermoso i el món sencer se’n fes ressò de la classe de personatge que representava en Espanya el futbol, Luis Rubiales no passava públicament de ser un dels molts fatxendes de la constel·lació de famosos de l’Estat.
Rubiales tenia un passat, però, i no només com a exjugador. El 2020 el seu oncle i excap de gabinet, Juan Rubiales, el va acusar davant anticorrupció d’haver desviat fons de la federació per a pagar orgies als seus amics i, fins i tot, de buscar també la manera que la pasta anés a parar a les butxaques del seu pare.
El futbolista, sens dubte, ja era igual de groller i masclista poca-solta que el dia després de besar a la força la jugadora, però a ningú no li havia importat ni poc ni massa.
Ves per on havia substituït en el càrrec a Miguel Àngel Villar, imputat en l’operació Soule en què s’investigava el saqueig milionari de les arques de la Real Federación Española de Futbol (RFEF). Així les coses, molts van veure en el relleu una oportunitat. És evident que s’equivocaven.
Com siga, el més greu de Rubiales no és -encara que puga semblar increïble- que siga un trinxaire. Ni tan sols que la seua gestió estiga plena d’ombres. El pitjor és que un tipus així ha arribat fins on ha arribat i que s’alce quasi 700 mil euros anuals de l’ala sense comptar altres emoluments associats al càrrec.
A ningú no li hauria d’estranyar. Fet i fet, es podria escriure una enciclopèdia amb tots els noms dels membres de les classes dirigents amb una preparació dubtosa, inspirats per la pilleria i que han acabat fins i tot passant per la presó.
Sense ànim de ser exhaustiu –em caldrien uns milers de pàgines- paga la pena fer un repàs de tan insignes personatges.
El Director General de la Guàrdia Civil, el socialista Luis Roldán. Amb un currículum falsificat i el suport incondicional del seu partit va escalar políticament fins al punt que de poc no acaba de ministre de l’Interior. El màxim responsable de la benemèrita era, però, un pispa de tres parells de collons. El 1993 es va saber que acumulava un impressionant patrimoni immobiliari fet a costa i una societat secreta, Europe Capital SL, per administrar els diners públics que s’agenciava. La seua fuga d’opereta bufa el 1994 va tenir entretinguda tota la premsa mundial. Va ser condemnat a 31 anys de presó, dels quals en va complir 15 i va morir sense dir ni fava del que havia fet dels diners.
Entre 2007 i 2010 la Confederación Española de Organizaciones Empresariales (CEOE) va estar presidida per Gerardo Díaz Ferran. L’empresari que va fer de cobrador de bus de l’empresa del seu pare i que mai no va acabar els estudis d’enginyeria industrial va saber, però, fer els diners a cabassos. El 3 de desembre del 2012 va ser detingut i acusat d’alçament de béns i blanqueig de diners. Passa sis anys a l’ombra.
Rodrigo Rato y Figaredo, banquer i fill de l’empresari Ramon de Rato Rodríguez-Sampedro empresonat el 1967 per evadir diners a Suïssa, arriba a ser vicepresident i ministre d’Economia amb el PP, governador per Espanya de les Juntes de Governadors del FMI, del Banc Mundial, del Banc Interamericano de Desarrollo, del Banc Europeu d’Inversions i del Banc Europeu de Reconstrucció i Desenvolupament. També va ser, entre moltíssimes altres coses, director gerent del Fons Monetari Internacional.
La tardor del 2018 va ingressar en la presó de Soto del Real condemnat pel cas de les targetes Black. Rato, destacat dirigent del partit dels més patriotes de la pàtria, va ser investigat per amagar diners a Hisenda en diversos paradisos fiscals.
Espanya, un país d’oportunitats que supera amb escreix les expectatives del somni americà i de la utopia socialista. Ho hem vist en el passat i ho veiem avui mateix en el present. La ultradreta està comandada per un tipus com Abascal que no ha fet un brot en la vida i que té a les seues ordres autèntics indocumentats com Maria de los Llanos Massó Linares que amb estudis de Ciències Religioses fa de presidenta de les Corts; o José Antonio Rovira, conseller d’Educació i professor titular de la Universitat d’Alacant que no ha publicat un llibre en la seua vida.
Toni Cantó, Eduardo Zaplana, Juan Costa, Albert Rivera, Iñaki Urdangarin… centenars de personalitats amb trajectòries professionals paupèrrimes que han guanyat i guanyen els diners a cabassos a costa dels eraris públics. Mentre els Rubiales de torn s’enriqueixen i gallegen de la seua virilitat i vàlua, a Espanya les infermeres cobren a penes uns 1.900 euros, els metges de capçalera poc més de 2.300 i els recercadors científics han de fugir cames ajudeu-me per a llaurar-se un futur.
A Espanya més que en cap lloc el principal mèrit és el de ser un espavilat i no tenir escrúpols. Ni tan sols el sistema educatiu llastat pels interessos i la falta de recursos com de visió política ha estat capaç de millorar les perspectives de les classes populars.
La cosa és tan evident que a penes fa un any el think thank Future Policy va concloure de forma categòrica que a Espanya no existia la meritocràcia. Tampoc calia ser unes llumeneres.
