Gabriel Rufián ha vingut a València —al País Valencià, millor dit— a dir una cosa tan senzilla que fa vergonya que encara s’haja de dir: que a l’esquerra del PSOE no hi ha res, que la suma no dona i que potser convindria començar a parlar-nos sense passar abans pel filtre d’un despatx de Madrid. No és cap gran revelació, sinó una constatació tardana. Rufián parla de llistes plurinacionals, d’enteses, d’espais compartits, amb aquell to entre desimbolt i alarmat que ja li coneixem, presentant-se com un “demòcrata espantat” davant del que pot vindre. I no li falta raó: la història ens ha ensenyat —de Zweig a Joan Fuster— que les democràcies no solen morir de colp, sinó a base de renúncies petites, silencis còmodes i divisions estèrils. El més interessant, però, no és tant la proposta com el lloc des d’on es formula. Rufián parla des d’un país que, amb totes les contradiccions, fa temps que va assumir que sense veu pròpia no hi ha política possible. I això, al País Valencià, encara ens costa. Potser perquè continuem confonent pluralitat amb dispersió, o perquè les nostres forces polítiques han après millor a diferenciar-se que no a coincidir.
Però per què no es parla, exactament? No és cap misteri. Hi ha por —por de perdre espai, de diluir identitats, de quedar-se sense cadira quan s’apaguen els llums. Hi ha càlcul —el càlcul curt, el que només mira la pròxima enquesta o el pròxim congrés. Hi ha inèrcia —la comoditat de repetir el que sempre s’ha fet, encara que no funcione. I hi ha, sobretot, una cultura política que confon la discrepància amb la ruptura i la cooperació amb la renúncia. Mentre siga així, parlar junts serà sempre un acte excepcional, quan hauria de ser la norma. Quan Rufián diu que amb Compromís l’uneixen més coses de les que el separen, no està fent cap exercici de galanteria: descriu una evidència. Projectes que comparteixen diagnòstics, electorats que se solapen, combats pràcticament idèntics. I, tanmateix, cadascú continua parapetat darrere de la seua sigla, com si el simple fet de parlar amb el veí fora ja una cessió intolerable.
La menció a Mónica Oltra pesa més del que sembla. No és només un nom: és el record d’un moment en què el País Valencià va insinuar que podia tindre una veu pròpia amb capacitat d’incidir en el relat estatal. Oltra va demostrar que es podia parlar des d’ací i ser escoltada allà, i això va incomodar més d’un. La seua caiguda —accelerada, amplificada, aprofitada— diu molt del règim que la va voler fora, però també diu molt d’un país que no va saber o no va voler defensar la seua pròpia possibilitat de projecció. Eixa ferida continua oberta. I, mentrestant, Oriol Junqueras, prudent com sempre, parla d’amenaces enormes i d’aliances que “en alguns contextos” ja funcionen. Té raó: funcionen quan hi ha circumscripció única, quan el càlcul electoral no penalitza la generositat. Però la política real —la que es juga al Congrés— no sol premiar els gestos nobles, sinó les sumes efectives. Al País Valencià fa dècades que arrosseguem la idea d’un país sense política, o amb una política subsidiària, pensada sempre en funció d’altres centres de decisió. Potser per això ens incomoda tant la idea d’una veu compartida, d’una estratègia comuna, d’una mínima disciplina col·lectiva quan el que hi ha en joc és molt més que un escó amunt o avall.
Potser ja no n’hi ha prou amb recordar-nos que cal parlar. Potser ha arribat el moment de decidir què volem dir quan parlem de “veu valenciana”. Si volem que siga una veu que pesa, que negocia, que incomoda quan cal, aleshores la dispersió no és una opció, i la coordinació tampoc pot ser un tabú. No es tracta d’unir sigles, sinó d’unir voluntats. I això només passa quan algú fa el primer pas i diu, sense por de perdre res: “parlem, però parlem de veritat”. Rufián no ha vingut a donar lliçons. Ha vingut, simplement, a recordar-nos que parlar junts no vol dir pensar igual, i que discrepar no hauria d’impedir construir res. Potser no passarà res. Potser tot quedarà, una vegada més, en una roda de premsa i en uns titulars amables. Però també pot ser —i això ja seria novetat— que algú prenga nota. Perquè, com advertia Camus, el perill no és que les amenaces arriben, sinó que no les vulguem veure fins que ja és massa tard. I els països que no aprenen a parlar amb una sola veu acaben escoltant només les dels altres.
