El nou president de la Generalitat, Juan Francisco Pérez Llorca, s’ha presentat aquest dijous a Les Corts com un home “capaç d’arribar a acords”, dialogant, i que busca “calma i estabilitat” per a superar una “crispació” que considera molt negativa. Una música que sembla plena de sentit comú i que a la força ha de sonar bé a qualsevol persona que vulga el millor per aquesta terra, tal com ell mateix no s’ha cansat de repetir.
Però, a l’hora de la veritat, quan s’analitza la lletra dura, més enllà de la poesia i les bones paraules, la realitat és que Pérez Llorca i el PP només han arribat a acords amb l’extrema dreta.
El fet que el seu programa de govern haja “agradat” a Santiago Abascal, que des de Madrid ha alçat el polze per salvar el candidat del PP, diu molt del que s’espera que passe durant l’any i mig que queda de legislatura.
Les línies bàsiques de l’acord entre dreta i extrema dreta passen per l’oposició a acollir menors migrants i la negativa a aplicar les polítiques del Pacte Verd Europeu. Si cal “desafiant els buròcrates de Brussel·les”, li ha reclamat el síndic de Vox, José María Llanos. Un “desafiament” que oblida dues coses, primer, com ha recordat el síndic socialista, José Muñoz, que els “buròcrates de Brussel·les” són sobretot del Partit Popular Europeu, començant per Von der Leyen i continuant per González Pons, però també sense avisar quin és el cost d’aquest “desafiament”.
Paradoxalment, ni PP ni Vox han reivindicat el “desafiament” de l’Ajuntament de València, que es nega a aprovar la Zona de Baixes Emissions per a la ciutat, la qual cosa pot costar fins a 150 milions d’euros als valencians. “Vox són molt valents amb els diners dels valencians”, recordava a principis de setmana la síndica de Compromís al Cap i casal, Papi Robles.
Una pas més a la dreta
Si el “pacte del tovalló” ja va mostrar una gran sintonia entre PP i Vox, i l’acord dels pressupostos va ser la rendició de Mazón al discurs i marc mental de l’extrema dreta, Pérez Llorca ha anat encara més enllà, assumint bona part del seu lèxic, referint-se a la “migració desordenada” o les “elits de Brussel·les”, com si el PP ja no fora un partit del sistema que és responsable d’aquestes polítiques de les quals hui ha abominat.
Especialment dolorós ha estat el moment en què Pérez Llorca -valencianoparlant i que ha fet la major part del seu discurs en valencià- ha renegat de la seua llengua, i ha avisat que a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) “no li pertoca fer promoció de la llengua” i que “en els últims anys s’ha desviat de les seues funcions”. Per això, ha proposat canviar la llei que la regula amb l’objectiu de llevar-li competències en aquest àmbit. A més, ha defensat l’arraconament del valencià com una “mostra de llibertat”. Això suposa continuar i agreujar la política de discriminació i persecució del valencià i dels valencianoparlants. La llengua és patrimoni del nostre poble, de tots els qui la parlem i la usem cada dia, i qualsevol agressió als nostres drets lingüístics ha de ser denunciada.
Uns compromisos i unes promeses que deixen en paraules buides les ofertes d’acord i diàleg que Pérez Llorca ha repetit una vegada i una altra. Només el detall que haja renunciat a respondre als grups parlamentaris un per un, i haja preferit una resposta genèrica, ja dona també alguna pista, no només de les ganes de debat que té el nou president, sinó també de les seues ganes de treballar.
