El 23-J es decidirà a les circumscripcions que aporten entre quatre i sis diputats. Aquest és el mantra que, a hores d’ara, repeteixen tots els experts en demoscòpia. Perquè la qüestió no és qui guanyarà en vots, sinó quin bloc sumarà 176 diputats i ací entra en joc el peculiar sistema electoral espanyol. Dissenyat durant la Transició, afavoreix obertament un model bipartidista i conservador, on els territoris més tradicionals i despoblats estan fortament sobrerepresentats. Per posar un exemple, Castella i Lleó, amb la meitat de població que el País Valencià, té els mateixos diputats. Però, a més, la seua divisió en circumscripcions que a voltes poden ser d’unes poques desenes de milers d’electors, fa que siga matemàticament impossible que més de tres partits aconseguisquen representació.
Però al final, els electors són lliures, i ni el model electoral més rígid pot impedir que la gent vote com vulga. I és el que està passant ara mateix, amb dos grans partits que es mouen entre el 25 i el 30% d’intenció de vot i uns altres dos –Catalunya i País Basc a banda- amb una forqueta d’entre el 10 i el 15%. Una bomba de rellotgeria incontrolada que pot obtenir resultats totalment impredictibles.
Segons el professor d’Anàlisi Política de la UOC, David Camps, «una baixada d’un o dos punts pot suposar una pèrdua d’entre 15 i 20 diputats», precisament en aquest tipus de circumscripcions mitjanes on aquestes forces es troben sempre al caire de traure representació o perdre-la.
Castelló com a paradigma
L’exemple perfecte d’aquesta qüestió el trobem a Castelló. La circumscripció escull cinc diputats. Les darreres eleccions espanyoles, amb un bipartidisme molt tocat, van repartir-se de la següent forma: dos per al PSOE i un per al PP, Vox i Unides Podem. Ara, però, amb un reforçament del bipartidisme, especialment del PP, és altament improbable que es repetisca aquest repartiment. Les enquestes indiquen que tant PSOE com PP trauran dos escons cadascú i el cinquè serà per a la tercera força, siga Vox o Compromís-Sumar.
És impossible avançar un resultat. Tot indica que, siga quin siga, estarà molt ajustat. Les enquestes anuncien que l’extrema dreta va desinflant-se a mesura que avança la campanya electoral, però tampoc pareix que Sumar s’estiga enlairant. Com a molt es reforça a poc a poc.
Si acudim al recompte de vot, el 28 de maig Compromís va aconseguir ser la tercera força, amb 36.800 vots, però només 49 vots per sobre de Vox. És cert que ara va en coalició amb l’espai de Podem i Esquerra Unida, que aportarien 9.000 vots més.
Per altra banda, Vox acostuma a traure millors resultats a les eleccions espanyoles que a les valencianes o municipals. Per açò, si la comparació la fem amb el 10 de novembre del 2019, veiem que llavors la tercera força van ser els ultres amb 54.000 vots. 15.000 més que Unides Podem, que llavors va aconseguir un diputat sent quarta força. A aquests caldria sumar els 18.000 de Compromís, que va quedar-se sense representació. De nou, l’espai que ara representa Compromís Sumar quedaria per davant de Vox, per només 3.000 vots i comptant sempre que, en política, aquestes sumes mai són aritmètiques. En tot cas, el que és segur és que serà una batalla ‘in extremis’.
