La decisió de Compromís d’unir-se a la plataforma Sumar ha estat prou polèmica dins dels espais valencianistes. Sobretot a les xarxes socials, però fins i tot part dels militants de Compromís han criticat públicament la decisió.
A les anàlisis electorals han tornat a eixir aquestes divergències, amb uns criticant la desaparició mediàtica de Compromís –que sobretot per als mitjans d’àmbit estatal quedava completament diluït en Sumar- i els altres alegrant-se per l’èxit electoral, aconseguint quatre diputats el conjunt de la plataforma, dos dels quals –Àgueda Micó i Alberto Ibáñez- són militants de la coalició. Òbviament cada lectura respon a perfils ideològics diferents i que busquen resultats probablement diferents.
Però si el que es buscava era revalidar la presència al Congrés espanyol, s’hauria aconseguit en solitari? La pregunta no té una resposta clara, per descomptat, però sí que es poden analitzar els resultats de diumenge i comparar-los amb els d’altres comicis recents per intentar donar una resposta. Encara que siga imperfecta.
Per començar, el 23 de juliol, Sumar–Compromís aconseguia 399.405 paperetes, que corresponen a un 15,18% del vots i quatre diputats –tres per València i un per Alacant. Aquest resultat impedeix, per començar, la creació d’un grup parlamentari propi, ja que açò requeriria un mínim de cinc diputats i del 15% del vot a cada una de les circumscripcions on s’ha presentat. La plataforma només ha assolit aquest percentatge a València, a banda que li manca un diputat.
Si comparem aquests resultats amb els de les eleccions estatals del 2019, Compromís i Unides Podem van sumar un total de 515.883 vots i un 20,49%, amb cinc diputats (anant per separat). O siga que en quatre anys han perdut pràcticament un de cada cinc vots i una quarta part del percentatge.
Però què passa si es compara amb el 28M, una fotografia molt més propera i on es reflecteix millor l’estat actual de l’espai de Podem? Ací, la suma de les dues candidatures va donar 434.667 paperetes i un 17,8%. O siga que se segueixen perdent vots –35.000- i percentatge -més de 2,5 punts, en bona mesura per l’augment de la participació, però molt menys.
Altres territoris
Aquesta baixada és poca o molta? Es fa difícil de dir. Si bé en global Sumar ha tret pitjors resultats que Unides Podem el 2019, amb set diputats menys –però molt millors que aquesta formació el 28M- el comportament pot ser molt diferent segons el territori. A les Illes Balears, on es dona una situació similar a la valenciana, amb una força nacionalista –MÉS- que al 2019 no anava amb Unides Podem i ara sí que ho feia amb Sumar, el diumenge van aconseguir 83.116 vots i un 16,57%. Açò suposa 17.000 paperetes menys i gairebé sis punts menys –i passar de dos a un diputat- que al 2019. Si ho comparem amb el 28M, en canvi, els resultats són millors. Sumar aconsegueix 30.000 vots i 2,3 punts més que la suma de MÉS i Unides Podem a les autonòmiques.
A Catalunya la situació és diferent, ja que En Comú Podem és l’única força que primer anava amb Podem i que ara va amb Sumar. A més, tampoc es pot comparar amb el 28M, ja que no s’hi van celebrar eleccions autonòmiques. Així, respecte al 2019, En Comú Podem aguanta molt millor. Si bé perd 70.000 vots, açò es tradueix en només el 0,25% del total, –ja que a Catalunya ha crescut notablement l’abstenció- i es mantenen els set diputats.
A Madrid, en canvi, la patacada de Sumar és molt més gran. Respecte al 2019 es deixen 115.000 vots (gairebé un 3%) de la suma de Más País i Unides Podem i perd un diputat. I la comparació amb el 28M encara és pitjor: 225.000 vots i pràcticament 8 punts).
Així doncs, a Compromís–Sumar no li hauria anat tan malament com a Madrid, però sí un poc millor que a Catalunya o les Balears, tot i que no excessivament.
I Compromís sol?
Encara que les comparatives electorals no servisquen per a fer política ficció –a banda del tòpic que en política 2+2 no sempre sumen 4-, ens atreviríem a aventurar què hauria pogut passar si Compromís s’haguera presentat en solitari?
El 2019 va treure un sol escó –Joan Baldoví- per la circumscripció de València. Per aconseguir-ho, li van caldre 122.535 vots, que van suposar un 8,88% de l’electorat. A les eleccions valencianes celebrades l’abril del mateix any, Compromís havia aconseguit a la mateixa circumscripció 299.404 vots, un 20,75. És a dir, que entre uns comicis i uns altres s’hi va deixar pràcticament 180.000 vots i 12 punts. Un fet habitual per als valencianistes, a qui el vot útil i el marc estatal els perjudiquen de forma tradicional.
El 28 de maig, els valencianistes van baixar, respecte el 2019, fins als 230.299 vots i un 17,8%. Si apliquem la mateixa ràtio a una hipotètica candidatura en solitari de Compromís el 23 de juliol, els valencianistes haurien perdut 140.000 vots i uns 11 punts. Això suposaria treure 90.000 vots, un resultat molt just per revalidar el diputat, encara que no és impossible del tot.
Si valia la pena el risc per reforçar el perfil autònom del projecte o era millor sumar per ampliar la base del valencianisme d’esquerres i millorar resultats –potser també amb la mirada posada en el 2027– ja no és un tema aritmètic, sinó una qüestió política que han de decidir els membres de la coalició.
