A la darrera entrevista que li vaig fer, ara farà dos anys, vaig preguntar-li per si es podia repetir la coalició amb Podem, que ara hi havia una gallega al capdavant i que potser tenia un tarannà diferent, no tan madrileny, i em va dir que «en principi no» i que «haurien de canviar molt». Han canviat tant?
La veritat és que el pacte amb Sumar és un bon pacte, primer de tot perquè la negociació s’ha fet d’igual a igual. Sumar té molt clar que no som cap «confluència» sinó un projecte polític independent i amb essència pròpia. I açò no només ho diem nosaltres. També han pactat MÉS, a les Balears, la CHA a Aragó, Drago a les Canàries… Sumar sí que entén la pluralitat ideològica i territorial i açò es veu reflectit en el pacte. Fins al punt que s’ha assumit com a pròpia tota l’agenda valenciana que hem proposat i també el nostre objectiu de tenir un grup propi al Congrés. Per açò necessitem treure un mínim de cinc diputats i un 15% de vots a les tres circumscripcions valencianes.
Disculpe, però això del grup propi ja es va intentar i va eixir malament. Fins i tot En Marea, que complia els requisits i finalment tampoc li van deixar tenir-lo.
Sí, açò va ser per una interpretació del reglament de la Mesa del Congrés d’aquell moment molt particular. Al final és una qüestió de voluntat política de la Mesa.
També recorde que durant la campanya de la candidatura de A la valenciana tot anava molt bé. Els problemes van sorgir després, precisament amb el tema del grup parlamentari… Però, en tot cas, molta gent m’ha dit que té un mal record d’aquella campanya, que la coordinació i les relacions a la base van ser prou tibants.
Les circumstàncies són molt diferents. Ni Podem ni Compromís som els mateixos del 2015. Llavors Podem acabava de treure uns resultats boníssims a les europees i hi havia enquestes que els situaven per sobre del PSOE. Era el moment d’asaltar los cielos i estaven molt crescuts. I nosaltres també estàvem molt potents, amb uns resultats autonòmics on havíem triplicat resultats. De totes formes, la coalició no va anar mal, vam ser segons força amb 9 diputats, el problema va ser, com has dit, el tema del grup parlamentari, que Podem no va complir la promesa que ens havia fet. Però Sumar no representa el mateix que representava Podem llavors ni les relacions han sigut roïnes des de llavors. Amb Podem hem compartit molts ajuntaments, el govern de la Generalitat. Malgrat aquell episodi, hi tenim una bona relació.
Ara diu que la situació és diferent. Mentre Compromís ha aguantat més o menys els resultats, Unides Podem pràcticament ha desaparegut del mapa polític, com a mínim institucionalment. Això us dona cert avantatge per ocupar el seu espai polític?
És cert que Compromís ha aconseguit consolidar un espai polític i electoral malgrat totes les dificultats, com ser la part menuda d’un govern de coalició o el Lawfare que ha patit la nostra principal líder, però el nostre objectiu no és ocupar l’espai de ningú, sinó esdevenir un projecte polític majoritari i que en algun moment vertebre tota la política valenciana.
Però en certa forma, es tracta de dos electorats històricament diferents que ara tindran una sola papereta i, a diferència del 2015, potser també a les pròximes eleccions autonòmiques –si l’espai de Podem no aconsegueix reconstituir-se- tenen una sola papereta.
És que al remat, aquest és un vot que suma [RIU]. La gent que vol fer Yolanda presidenta perquè valora les seues polítiques valentes, com la pujada del salari mínim, la reforma laboral, la llei rider… doncs pot votar Compromís Sumar. I al mateix temps, aquells que volen mantenir les reivindicacions valencianes, com el finançament. El traspàs de rodalies, el deute històric, el dret civil valencià… Doncs també pot votar Compromís Sumar. Són uns vots totalment complementaris.
Seguint amb la comparació amb aquella campanya del 2015… Compromís Sumar arriba a aquestes eleccions un poc en estat de xoc, després dels resultats del 28M?
A ningú no li agrada perdre unes eleccions i el resultat no és el que esperàvem ni el que volíem. Ara, nosaltres som gent que venim de la base, de les places… Al valencianisme polític ningú no ens ha regalat res. Som conscients de qui som i d’on venim i sabem que si no ho donem tot pel nostre poble no ho farà ningú. Ara, un cop passades les eleccions sí que caldrà fer una reflexió amb calma i una anàlisi de tot el que ha passat.
Per ara ja ha eixit bastants voltes el tema del finançament. Però aquest és un tema que fa anys que es parla i pareix que ni PSOE, ni PP, ni tampoc quan Compromís ha tingut un diputat que sovint era decisiu… És que no hi ha forma de resoldre-ho. Què cal?
Ser-ne més. Baldoví ha tret petroli de la seua acta de diputat. Només en els darrers pressupostos ha aconseguit més de 500 milions per al corredor mediterrani, per a la gratuïtat de l’AP7 i els accessos dels dels pobles, per a l’electrificació del tren Xàtiva-Alcoi, per a les millores dels accessos a l’aeroport de l’Altet… Però estava ell sol i açò té la influència que té. Perquè ací, qui ha fallat als valencians són els altres 31 diputats, que no han fet res. PP i PSOE ací voten les nostres propostes en defensa dels interessos dels valencians però arriben a Madrid i hi voten en contra. Hem vist que un diputat de 32 no és suficient i com més influents siguem més fruits en traurem. Perquè som els únics que portem aquest punt al programa.
I per què pensa que amb la importància que té el finançament, té tants pocs resultats electorals?
Crec que són les xifres macroeconòmiques, que a la gent ens costa d’entendre. Per açò, quan parlem de finançament hem de deixar clar que parlem de l’estat de benestar, perquè són les autonomies les que gestionen la sanitat, l’educació, les polítiques d’habitatge, les d’inclusió, etc. I és el finançament el que ens permet fer tot açò. I com ho hem fet el Botànic per garantir els mateixos drets que a altres territoris? Doncs endeutant-nos. Ara mateix un de cada quatre euros de la Generalitat paguen un deute que, en realitat, és l’Estat qui el té amb nosaltres. Per açò també és tan important la seua condonació.
I a banda del finançament, més reivindicacions?
La transferència de serveis de Rodalia, que ja ho he comentat, una llei d’igualtat lingüística que garantisca que qualsevol ciutadà serà atès per l’administració amb la seua llengua…
Un segon, però aquesta llei, el Botànic no l’ha aprovada en huit anys…
El que no ha aprovat el Botànic ha estat el requisit lingüístic pels funcionaris, perquè el PSOE no ha volgut.
I si no ha volgut ací, perquè creu que a Madrid sí que voldrà? No serà més difícil?
Més difícil, o no! Allí tindrem més aliats, a més de Sumar també hi ha bascos, gallecs, catalans… Si tenim influència es pot aconseguir. Tot depèn de l’aritmètica parlamentària.
Disculpe la interrupció. Més reivindicacions.
La reciprocitat televisiva a tot l’Estat, el reconeixement del dret civil valencià, una llei d’infraestructures culturals que garantisca un finançament dels nostres museus igual que el dels museus de Madrid, una transició energètica justa que no hipoteque el territori, blindatge dels serveis públics…
Sobre això de la influència –i vistos els darrers anys- sóc un poc escèptic, així que deixe’m fer-li una pregunta hipotètica. En cas que Feijóo –sense Vox- necessite els diputats de Compromís i li diga: «Si m’investiu, done el finançament». Què farien?
No. Contundentment no. Perquè PP i Vox són dues cares de la mateixa moneda. El PP es ven com a dreta civilitzada, però no són millors que Vox. Qui ha anat contra els serveis públics valencians, qui ha privatitzat els hospitals, tirat mestres, vetat subvencions a la nostra llengua, ha estat corrupte, etc., no ha sigut Vox. Jo no puc pactar amb qui va en contra de tots els meus principis.
Em pareix molt bé, però no pensa llavors que això devalua el valor del seu vot? Que el PSOE pot pensar que els vots de Compromís són gratuïts i reduir-los influència? Al final, en aquesta legislatura que hi havia ministres de Podem, que els socialistes depenien de Bildu, d’ERC, de Compromís, tampoc han cedit tant.
Però és que, de nou, tot depèn de la correlació de forces. Al govern del Botànic, aquesta estava molt igualada. El 2015 eren cinc conselleries per Compromís i cinc per al PSOE. I el 2019 sis socialistes i sis entre Compromís i Podem. I açò ha fet que les polítiques al País Valencià hagen estat molt més valentes i transformadores. S’ha aprovat la taxa turística, la xarxa llibres, la llei trans del 2017, pionera a tot l’Estat, la reversió de les privatitzacions d’hospitals… En canvi, a Madrid, Podem no ha tingut aquesta força i el resultat és el que dius. Com més força, diputats i poder tinga la gent que representa la majoria social, més opcions de polítiques valentes.
Per açò és tan important lluitar contra el bipartidisme. El PP i el PSOE ja voldrien tornar al bipartidisme, però com més pluralitat, millor qualitat democràtica i també passen més coses.
Finalment. Històricament, les formacions a l’esquerra del PSOE s’han debatut entre dues estratègies, una més confrontativa amb els socialistes –pense en allò de «les dues vores» d’Anguita o el primer Pablo Iglesias- i una altra més col·laborativa. Al País Valencià, Compromís seria més la primera opció el 2015 i més la segona el 2019 o ara. Quan li va millor a l’esquerra electoralment?
La pregunta és interessant i no és senzilla, perquè en cada elecció concorren molts factors diferents. Nosaltres vam créixer molt el 2015, fent una oposició molt dura i mobilitzant un malestar que el PSOE era incapaç de fer. Però després, una volta en el govern –i amb unes condicions desfavorables per no tenir la presidència- hem consolidat aquell creixement. Per què? Perquè a la gent li han agradat el que hem fet en educació, en polítiques inclusives, en medi ambient. Han estat polítiques molt bones que fins i tot t’ho reconeix gent de dretes. Cada circumstància és diferent.
