Demà se celebra un nou 9 d’Octubre al País Valencià que estarà marcat pel canvi polític que es va produir el passat 28 de maig, tant al Consell com a les diputacions i als principals ajuntaments valencians. En aquestes administracions, el PP ha aconseguit el poder, en alguns casos acompanyat per Vox –com és el cas del Consell o de l’Ajuntament d’Elx–, i aquest 9 d’Octubre tindrà com a rerefons un nou escenari polític clarament hostil contra el valencianisme.
Tot i que l’hostilitat no sempre ha procedit de les institucions. L’extrema dreta, ara representada fonamentalment per Vox, ha tingut una clara presència al carrer durant les últimes dècades, de manera més o menys identificada segons cada moment.
L’any clau de l’inici d’aquestes accions en un 9 d’Octubre seria el 1977, quan vora mig milió de valencians van reivindicar l’autonomia en una manifestació històrica en què es van veure, pràcticament per última vegada durant aquests anys, quadribarrades amb franja blava i sense franja alternades entre el públic assistent. Segons apunta Vicent Flor a la tesi doctoral L’anticatalanisme al País Valencià: identitat i reproducció social del blaverisme, l’històric polític de la UCD, Francesc de Paula Burguera, va indicar que el 9 d’Octubre de 1977 seria la «data de naixement del blaverisme». En la processó cívica del matí diversos militants extremistes van insultar-lo a ell i a Emèrit Bono, ambdós parlamentaris, aquest últim del Partit Comunista –tot i que acabaria sent conseller amb el Consell del socialista de Joan Lerma. Aquell dia, explica Flor, «el blaverisme tindrà una important participació» en la processó cívica «molt favorable a l’assoliment de l’autonomia, encara que amb algunes consignes anticatalanes». És des d’aquest any que el blaverisme s’intenta apropiar de la data del 9 d’Octubre, i és des d’aquest dia en 1977 que aquest moviment «es renova i es reprodueix», segons Flor.
Havien passat només quatre mesos de les eleccions espanyoles constituents i aquell 9 d’Octubre va ser la constatació que la lluita valenciana per l’autogovern era forta. L’extrema dreta, conscient d’aquesta realitat, havia ferit de mort tres dies abans el jove Miquel Grau a la cèntrica plaça dels Cavalls d’Alacant, qui va morir deu dies després. A finals d’aquell any, la impremta de la revista Valencia Semanal va rebre un atemptat de bomba. La unitat d’aquell 9 d’Octubre s’aniria desfent a poc a poc a través de les accions de l’extrema dreta i de la intoxicació mediàtica, especialment procedent del diari Las Provincias. Mentrestant, la UCD virava cap a posicionaments violentament anticatalanistes.
Tota aquella operació es va veure reflectida en el 9 d’Octubre de l’any següent, el 1978, quan el president preautonòmic, Josep-Lluís Albinayana, va veure interromput el seu discurs institucional davant els insults de l’extrema dreta. Aquell mateix dia l’Aplec del País Valencià se celebrava a la plaça de bous de València, que va acollir vora 30.000 persones. Una bomba va esclatar als lavabos del recinte sense causar ferits, però sí danys materials. La llibreria de Tres i Quatre, ubicada al carrer de Pérez Bayer, també seria atacada amb còctels molòtov, mentre que centenars de persones van voler assaltar el Palau de la Generalitat per a retirar la bandera quadribarrada del Consell preautonòmic, que no duia franja blava i que consideraven catalanista.
L’any següent va ser encara més violent, atès que autoritats com Ricard Pérez Casado, alcalde de València, i Manuel Girona, president de la Diputació, van ser agredits per militants del blaverisme, que també van colpejar altres regidors durant la processó cívica. Feia menys d’un any que s’havia aprovat la Constitució espanyola i a l’abril d’aquell 1979 Josep-Lluís Albinyana havia dimitit com a president davant la solitud en què li havia deixat el seu partit, el PSPV, fusionat amb el PSOE cinc anys abans i que havia cedit al gir centralista promogut des de Madrid. Curiosament, al desembre del 1979, qui el va substituir va ser Enric Monsonís, de la UCD, que no havia sigut el partit més votat al País Valencià a les constituents de 1977 i que no havia obtingut majoria per a governar a les municipals del 1979 a les principals ciutats valencianes, governades totes pels socialistes. Tornant a les agressions, aquell 9 d’Octubre del 1979, Miguel Ramón Izquierdo, un dels referents de l’extrema dreta a València i alcalde a les acaballes del franquisme, celebrava la crema d’una senyera quadribarrada al balcó de l’Ajuntament.
En una altra tesi doctoral, La violencia política en la Transición valenciana (1975-1982), l’historiador Borja Ribera afirma que aquests 9 d’Octubre «van ser determinants en l’esdevenir del procés autonòmic i van provocar la caiguda d’Albinyana». Posteriorment, el marc simbòlic del blaverisme seria assumit pel PSPV amb l’adopció de l’Himne de l’exposició, amb l’oficialització de la bandera amb la franja blava i amb tot un seguit de polítiques descafeïnades adreçades a frenar l’onada reaccionària que es va tornar a manifestar, de manera novament violenta, el 9 d’Octubre del 2017, els protagonistes del qual es troben a hores d’ara pendents de judici. Mentrestant, cap 9 d’Octubre no ha estat exempt de violència verbal per part de l’extrema dreta.
