El 6 d’octubre del 1977, en vespres de la primera celebració del 9 d’octubre al País Valencià en període democràtic, Miquel Grau López, de 21 anys, estava enganxant cartells a Alacant amb uns altres tres joves, vora l’edifici de la plaça dels Estels, 11, a prop de la cantonada amb l’avinguda de l’Estació. Era la propaganda de la manifestació a València, per l’autonomia de tot el País, el diumenge 9 d’Octubre, i de la convocatòria a Alacant, la vespra, el dissabte 8. En aquells cartells amb la senyera identificada amb el País Valencià, la dels quatre pals de color roig sobre fons groc, es podia llegir: «9 d’Octubre. Dia del País Valencià. 1977. Tots units per l’Estatut» i «9 d’octubre. Dia Nacional del País Valencià. 8 d’octubre celebració a Alacant». Durant la Transició, aquells eren els primers cartells que difonien a Alacant uns actes públics de rellevància nacional valenciana i en valencià. Els cartells eren els missatges d’uns actes col·lectius, que eren com els primers passos del nou País Valencià en construcció. Un veí, responent a aquell principi franquista de la no participació ciutadana, es va acostar als joves, estranyat per aquella propaganda tan cridanera i en valencià. «Os estáis metiendo en líos», els va dir, i Miguel Grau li va respondre: «Esto es la democracia». Un altre veí, Miguel Ángel, també va passar pel costat dels joves, va mirar què hi feien, va somriure amb aire de menyspreu i superioritat i se’n va pujar al seu pis del bloc de plaça dels Estels, 11. Era Miguel Ángel Panadero. Aquell individu va eixir al balcó va llançar dos poals d’aigua al carrer, i material d’una paret en obres, volent espantar el grup de militants. No en va tenir prou. Miguel Ángel Panadero Sandoval, militant del partit d’extrema dreta Fuerza Nueva, va agafar una rajola que tenia a casa i la va llançar contra els joves. La mala fortuna va fer que aquella rajola, transfigurada en arma assassina, trencara el cap de Miguel Grau, que va caure a terra ple de sang i inconscient.
Durant aquells dies, a Alacant es va produir una onada de dolor, indignació i solidaritat, amb concentracions informatives i pancartes d’homenatge al lloc de l’atemptat. El feixista agressor Panadero Sandoval, atacant el jove Grau havia atacat també un símbol del nou País Valencià. I Miguel Grau Gómez, en coma i lluitant per la vida, el militant comunista i valencianista, el jove que defensava la justícia social i l’autonomia del País Valencià, que havia nascut al Baix Segura i que parlava castellà, va esdevenir per sempre i per a tots i totes Miquel Grau. Deu dies després, el 16 d’octubre, va morir a l’hospital.
El funeral de Miquel Grau va ser una gran manifestació ciutadana de rebuig al feixisme i a la violència. La capital del sud es va transformar aquells dies en el cor del País Valencià. El governador civil, José Duato Gómez-Novella, a l’estil franquista de «l’ordeno y mando», va fer que la Policia Nacional prenguera a la força el taüt de Miquel Grau i el ficara dins el cotxe funerari, sense cap mirament per la marxa anunciada que havia d’acompanyar el fèretre fins al cementeri. Per això, en la cançó d’Al Tall es diu: «No ens deixaren dir-li adeu».
L’assassí de Miquel Grau, militant de Fuerza Nueva, va ser jutjat i indultat el 1981, quatre anys després del crim. Va abandonar Alacant, se’n va anar a València, i va canviar de nom i de vida. Aquell benèvol indult per a un assassinat a sang freda, fruit de l’odi, sense cap atenuant, reflectia la impunitat dels hereus del règim franquista.
La figura de Miquel Grau demostra que la defensa del dret a l’autogovern del País Valencià és inseparable de la democràcia política. Sense autonomia política, sense reconeixement de la realitat lingüística i nacional del País Valencià no hi pot haver ni democràcia, ni justícia. El 15 de juliol del 2020, es va produir el nové atac a la placa en memòria de Miquel Grau, a la plaça dels Estels, des que va ser inaugurada. A més, es va retirar el nom de carrer de Miquel Grau a Alacant.
Miguel Grau va nàixer el 1955 a Rafal, situat entre Almoradí i Callosa de Segura, un municipi de parla pròpia castellana i completament dedicat a l’activitat agrícola, al Baix Segura. Era el primogènit d’una família de classe baixa que va decidir emigrar a Alacant a l’inici de la dècada dels 60, buscant una millor ocupació laboral. Miguel, encara un infant, va anar a viure al carrer de Tabarca, al barri obrer de Les Carolines Baixes, al nord de la capital del sud. Després, la família es va traslladar a un pis del carrer del General Navarro 10, en un altre sector del mateix barri, a les Carolines Altes.
El pare va trobar treball a les Boleres Devesa, un establiment d’oci dels inicis del boom turístic, mentre que la mare ho faria a les conserveres de tomaca de Mutxamel, a la mateixa comarca de l’Alacantí. Fill de classe treballadora, el jove Grau va començar els estudis universitaris d’Empresarials, i va simpatitzar amb un partit polític d’esquerres i valencianista, el Moviment Comunista del País Valencià. Aquella agrupació, l’MCPV, va formar part de la Taula de forces polítiques i sindicals del País Valencià, on defensava, com a mostra de la ruptura amb el franquisme, «la creació immediata de la Generalitat i del govern provisional autònom del País Valencià».
Fonts: Manel Carceller, «Miquel Grau, un símbol del País Valencià lliure i just», Nosaltres La Veu, 2020 / Sergi Moyano, «Una jove alacantina rescabala la memòria de Miquel Grau», Nosaltres La Veu, 2020 / Plataforma per la Llengua, «10é homenatge a Miquel Grau a Alacant», Nosaltres La Veu, 2020 / Francesc Gisbert, «Miquel Grau 53/1977, de Llum Quiñonero: la memòria continua», La Veu dels Llibres, 2021 / «L’Ajuntament d’Alacant amaga la motivació feixista de l’assassinat de Miquel Grau», Nosaltres La Veu, 2021 / «Quan Al Tall va dedicar una petenera a Miquel Grau, assassinat per cridar: “Vull l’estatut”», Diari La Veu, 2016
