Amb una única reunió de només tres hores, Carlos Mazón n’ha tingut prou per assegurar-se la presidència de la Generalitat. Els qui auguraven una negociació llarga i difícil han fallat totalment i ambdues parts han destacat «l’ambient de concòrdia» i de «confiança mútua». L’acord preveu la presidència de les Corts i dues conselleries «d’un pes significatiu» per a Vox a canvi dels seus 13 vots, imprescindibles per tenir majoria a les Corts.
Fonts pròximes a la formació de l’extrema dreta destaquen que l’acord s’ha vist amb «eufòria» i «alegria», després d’uns dies de «molts nervis i molta expectació» per veure com anirien les negociacions. De fet, les declaracions d’aquest dilluns del portaveu estatal del PP, Borja Sémper, assenyalant com una línia roja l’entrada al govern de Carlos Flores Juberías, condemnat per maltractaments a la seua exparella, apuntaven a unes negociacions més tenses.
Però finalment no ha estat així precisament per la rendició absoluta i immediata dels d’Abascal. La línia roja del PP ha estat acatada sense protestar i Flores Juberías, que ja es veia com a flamant vicepresident valencià, ha rebut una «patada al cul cap amunt», com diuen a Mèxic i ha estat «ascendit» a cap de llista al Congrés espanyol per a les properes eleccions del 23 de juliol.
El mateix Flores ha intentat vendre la humiliació com una «victòria», assegurant que «no fa un pas al costat, sinó endavant». La veritat, però és que és difícil trobar una condició tan dràstica acceptada de forma tan ràpida i submisa per una formació que fa mesos que assegura que «no regalarà els seus vota al PP a canvi d’un xec en blanc». Per trobar una situació similar a la política valenciana caldria remuntar-se a la destitució de Mónica Oltra com a vicepresidenta per part de Ximo Puig arran de la seua imputació. Llavors tots els mitjans van parlar d’una humiliació del PSOE a Compromís i la formació valencianista fins i tot va plantejar-se l’eixida del govern. Un altre referent que podria recordar l’actual situació va succeir a Catalunya l’any 2016, quan la CUP va negar-se a investir Artur Mas president de la Generalitat i va emplaçar la llavors Convergència Democràtica de Catalunya a proposar un altre candidat. Aleshores les negociacions van allargar-se durant setmanes, amb pressions duríssimes d’una banda i altra i una gran tensió política.
En canvi, l’equip negociador de Vox, dirigit per Juan Pablo Cruz, un madrileny, germà del dirigent del partit Joaquín Marcos Cruz que va ser enviat a coordinar el grup parlamentari de l’extrema dreta a les Corts el 2019, després de quedar-se sense acta al parlament de Castella-la-Manxa, ha cedit al primer embat sense pràcticament res a canvi. Ni tan sols ha intentat vincular l’acord a la Generalitat a ajuntaments com ara València o Alacant, on, tant Catalá com Barcala, ja han avançat que no deixaran entrar Vox als respectius governs.
Per ara, i a falta de saber quines seran les «conselleries d’un pes significatiu», la primera mesura tangible del pacte PP-Vox és que els ultradretans han quedat escapçats, sense el seu fitxatge estrella i sense un dels seus escassos quadres amb una formació mínimament sòlida per desenvolupar tasques de govern.
Acord desigual
Tampoc l’acord subscrit per ambdós partits com a base del futur govern inclou cap de les propostes que Vox ha repetit amb més insistència. Les vagues proclames a favor de «la llibertat per a triar en tots els àmbits, educatiu i de la vida privada», «el desenvolupament econòmic», «la reducció d’impostos», «la potenciació de la sanitat i els serveis socials», «la protecció dels senyals d’identitat valencians» i «el suport a les famílies», podrien ser perfectament la base del programa del PP. En canvi, cap referència a la comunitat LGTBI ni al feminisme, dues de les obsessions de l’extrema dreta, cap missatge de reforç de l’espanyolitat i, ni molt menys, ni una sola idea que puga apuntar que es farà front al «globalisme i les imposicions de la Unió Europea», una altra de la senya d’identitat dels ultres.
Aquest primer acord fa preveure un govern plàcid per a Carlos Mazón, que difícilment trobarà en els seus socis un contrapès o una pressió ressenyable a les seues polítiques. Per ser justos, però, cal reconèixer que Vox ho tenia difícil. Una volta havia permès que els seus vots servirien per «expulsar l’esquerra de les institucions» no tenia cap altra opció que investir Mazón. I més després dels seus més que discrets resultats al País Valencià, on ha quedat quarta força, molt per sota del que preveien les enquestes. Amb aquest panorama, el PP tenia carta blanca per collar els de verd en les negociacions, el que segurament no esperaven que aquestes es deixaren trepitjar d’aquesta forma sense ni tan sols exemplificar una mínima resistència.
Presidència de les Corts per una fanàtica religiosa
Encara no hi ha nom formal per a la persona que ocuparà la presidència de les Corts en nom de Vox, però als passadissos de la institució sona amb força el de la diputada per Castelló María de los Llanos Massó.
Amb una diplomatura en Ciències religioses i «estudis de Ciències físiques per acabar» –segons consta a la seua fitxa de diputada-, Massó pertany a l’ala més fanàtica religiosa dels ultradretans. Formada a les files d’Hazte Oir, el lobby de pressió ultracatòlic, que s’ha fet famós per les seues campanyes contra la comunitat LGTBI i el feminisme, i que, segons algunes investigacions, estaria controlada per la secta secreta El Yunque.
De fet, la igualtat entre homes i dones, l’avortament i el valencianisme són alguns dels temes que més obsessionen la diputada, tal com es pot comprovar seguint la seua activitat a xarxes socials o les seues intervencions parlamentàries. De fet, diverses voltes ha protestat a les Corts contra l’educació sexoafectiva a les escoles, un dels més poderosos mecanismes per prevenir els abusos sexuals i les violacions a la societat, segons els experts. En canvi, i potser en consonància, mai s’ha manifestat contra els abusos sexuals a xiquets dins de l’Església.
