Des que es van conèixer els resultats, la mateixa nit del 28 de maig, tothom va donar per suposat que el Partit Popular i Vox es posarien d’acord per a governar, malgrat que, en realitat, Carlos Mazón havia evitat parlar d’aquesta possibilitat durant la campanya electoral. En canvi, encara no s’havia acabat el recompte i els de Vox ja s’expressaven com si tingueren la majoria absoluta. «Demà al matí Ximo Puig baixarà del cotxe oficial al qual va pujar fa 41 anys. Joan Baldoví s’asseurà als escons de l’oposició. Unides Podem passarà a ser un acudit sense gràcia que tots oblidarem molt prompte. I Ciudadanos aprendrà la dura lliçó que la deslleialtat es paga amb l’oblit», declarava un eufòric Carlos Flores com si acabara d’assaltar el Bundestag i no guanyar tres diputats en unes eleccions autonòmiques ordinàries.
Perquè no cal oblidar –i Flores Juberías semblava haver-ho fet- que primer hi ha d’haver una investidura i, per tant, un acord de de govern o de suport extern entre el PP i Vox. I ací és on apareixen els problemes.
«Vox es presenta com el gran guanyador del 28-M, però açò amaga que el seu creixement ha estat més aviat discret», explica una persona molt pròxima als populars. De fet la majoria d’enquestes el situaven com a tercera força i amb una forquila d’entre 15 i 18 diputats –alguna fins i tot arribava a la vintena-, però al final ha quedat com a quarta força i amb «només» 13 diputats.
Aquesta força relativa li resta capacitat de negociació real, per molt que des de dilluns al matí, els d’extrema dreta ja estigueren tractant d’imposar les seues condicions. «A més –continua la mateixa font- quina és la possibilitat real de Vox de no investir Mazón? El seu electorat no li perdonaria que permetera la continuïtat del Botànic. Se li poden fer concessions simbòliques, però no té marge de maniobra per no donar el govern al PP».
De fet, tant María José Catalá, a València, com Luis Barcala, Alacant, ja han rebutjat els pactes de govern amb Vox. Preguntada per la Cadena Ser sobre els pactes entre PP i Vox, Catalá assegurava que preferia «aconseguir l’alcaldia sense necessitat d’uns preacords». Aquesta opció és més fàcil als ajuntaments, on la força més votada aconsegueix l’alcaldia automàticament en cas de no existir una majoria absoluta alternativa. I que Vox es pose d’acord amb Compromís i PSOE per evitar la investidura de Catalá és una opció que no entra ni en la més esbojarrada de les quinieles.
A la Generalitat és diferent, ja que la majoria alternativa només cal que obtinga més vots a favor que en contra i un desacord entre les dues formacions de dretes pot paralitzar la formació de govern, però en tot cas, la posició de Catalá i Barcala ja dona alguna pista sobre l’estat d’ànim dels populars.
Concessions limitades
Quines concessions estan disposats a fer al PP per tal d’aconseguir els vots de Vox? Per ara els de Mazón no es pronuncien. Entre els ambients parlamentaris ja es dóna per fet que Vox aconseguirà la presidència de les Corts –de forma similar a la presidència a Enric Morera el 2015-, però tot i la importància institucional i simbòlica, el d’Abascal exigeixen poder executiu real. I ací és on venen els problemes.
L’eurodiputat i vicepresident d’Acció Política Jorge Buxadé s’ha avançat als seus col·legues valencians per anunciar que exigiran les conselleries d’Agricultura i Igualtat. La primera «per eliminar l’Agenda 2030» i la segona per «volatilitzar-la». Tenint en compte que l’agenda 2030 és un programa europeu al qual van vinculats l’adquisició de fons com el Next Generation, és fàcil imaginar com de realistes són les seues pretensions. En el segon, més enllà de canvis més o menys simbòlics i d’orientació política, tampoc hi ha massa ganes dins del PP de buscar un enfrontament social «per qüestions ideològiques o de guerra cultural».
De fet, l’extrema dreta té ara el mateix dilema que han tingut les formacions a l’esquerra del PSOE a l’hora de fer-hi pactes. No poden no donar-li suport a risc de perdre l’electorat però al mateix temps no poden donar-li gratis a risc de quedar diluïts en les polítiques populars i, per tant, perdre l’electorat.
Els exemples més clars d’açò es poden veure a Madrid i a Castella i Lleó. En el primer cas, el suport extern a Isabel Díaz Ayuso ha suposat que la comunitat autònoma de Madrid haja estat l’única on Vox ha retrocedit. Malgrat que Ayuso depenia d’ells per a aprovar les lleis o els pressupostos, la capacitat dels ultres de marcar agenda ha estat pràcticament nul·la i el PP se’ls ha començat a menjar-los el terreny.
A Castella i Lleó, en canvi, ja fa fa poc més d’un any que hi ha tres consellers d’extrema dreta i tampoc sembla que hagen aconseguit marcar una agenda pròpia, diferenciada de la del PP. Les seues mesures estrela, la llei de «violència intrafamiliar» que substituïra la de violència de gènere, i l’anulació de la llei de memòria històrica per una altra «de concòrdia» continuen encallades i sense data d’aprovació, i això que Vox ja ha acceptat rebaixes fonamentals dels seus plantejaments inicials. La resta de la seua gestió s’ha caracteritzat pel caos, la inacció, les declaracions altisonants que no es concreten en res, l’augment de les partides destinades a assessors i càrrecs a dit i alguns fracassos sonats, com el famós concert solidari pels afectats per l’incendi de la Sierra de la Culebra, a Zamora,que mai va arribar a fer-se.
“Açò no vol dir que haja estat innocu, en la mesura en què açò cala entre la gent i es normalitzen posicions en contra de la igualtat, la immigració o els drets reproductius que pareixia que no dividien a la població» explicava Hugo Marcos, professor de Ciències Polítiques de la Universitat de Salamanca (USAL), en aquest reportatge a La Marea.
El dilema del PP
Malgrat que la posició de força ací la tenen els populars, tampoc vol dir que la coalició siga una opció ideal per a ells. Des de la formació conservadora no amaguen que preferirien un suport extern, sense haver de compartir govern, però haver de negociar cada llei pot resultar també extenuant, i els ultres ja han demostrat altres vegades que no tenen manies a l’hora de fer la vida impossible als governs del PP, tal com ja van demostrar en no aprovar els pressupostos de la comunitat de Madrid l’any passat.
A més, el PP, una formació acostumada a governar amb majoria absoluta, ha fet del caos i la desorganització dels governs de coalició, un dels seus relats més importants. Ara, tant amb conselleries de Vox com amb eternes negociacions parlamentàries de les lleis, començarà a donar la mateixa imatge que tant ha criticat a l’esquerra i que genera al·lèrgia entre els seus votants. De nou, la incomoditat del president castellano-lleonès, Alfonso Fernández Mañueco, cada volta que una ocurrència del seu vicepresident omplia les tertúlies de Madrid, poden servir de precedent.
