L’últim debat electoral abans de la jornada del 28 de maig ha deixat un seguit d’evidències tan intenses com les incògnites que queden en l’aire i que no es resoldran fins setmanes després de les eleccions, quan s’establisquen els pactes que donaran lloc a la formació del pròxim govern valencià.
Els partits del Botànic discrepen, sí. I fins i tot en algun moment s’incomoden entre si. Si Ximo Puig aspira a ampliar la base de votants mirant d’arreplegar indecisos que fins fa no massa temps eren votants potencials de Ciutadans, les referències constants d’Hèctor Illueca als grans empresaris no ajuden el president valencià en el seu propòsit. Joan Baldoví, conscient que hi ha una part dels votants de Compromís que no veurien malament votar el PSPV, es dedica a destacar el posicionament de Compromís envers el finançament, que segons denuncia és responsabilitat de les formacions d’àmbit estatal.
Però aquestes discrepàncies, habituals entre formacions distintes, són ben minses si es comparen amb el problema que el PP té a l’hora de justificar el fet d’haver de pactar amb Vox. Es dona per fet que si ambdós partits sumen majoria formaran un nou govern i que aquest desig de governar passarà per damunt de qualsevol possible entrebanc en la negociació. També es pot pensar que el que hui són incomoditats, especialment per part de Carlos Mazón, amb les seues evasives constants quan és interpel·lat pels possibles pactes, demà seran bones paraules i pactes assegurats si les xifres permeten un govern de canvi.
A dos dies de les eleccions, el que és evident és que Mazón no està còmode. No ho està perquè el seu soci de govern no és percebut com un partit normal més enllà del seu electorat, que no és menor, però que és el resultat de la polarització política –estimulada també pel PP. Com a mostra, la demanda de Baldoví quan s’adreçava a Mazón perquè diguera amb qui pensava governar. Mazón responia amb una imatge de la platja de Guardamar. Tampoc no contribuïa al benestar del candidat del PP el fet que Carlos Flores Juberías afirmara que «els apòstols del canvi climàtic pretenen que canviem la manera d’alimentar-nos i que passem de les xulles als cucs». Una frase que els partits d’esquerra han convertit en eslògan irònic durant el debat.
Carlos Flores Juberías parteix amb dos avantatges. Un el deu al factor personal. Acostumat a participar en tertúlies televisives durant anys, ha adquirit una oralitat convincent per als qui no detesten Vox i es mouen en la frontera que separa l’extrema dreta del PP. L’altre avantatge és extern, i és que el seu partit té una bossa fixa de votants que potser ha tocat sostre, però que no és petita i és tan fidel que el partit es pot permetre candidats plenament incapacitats per a participar en debats. No és el cas de Carlos Flores. Un altre candidat hauria patit molt més davant les acusacions per la condemna per violència masclista que va patir el referent ultradretà a principis de segle, quan encara no existien les lleis en aquesta matèria.
La que més ha encertat a l’hora de fer referència a aquest episodi ha sigut Mamen Peris. La candidata de Ciutadans, que està però no se l’espera aquest 28 de maig, ha tingut un comportament ambivalent al llarg del debat. Criticava a tort i dret cadascun dels presidenciables, mostrava les claus que «el Botànic vol regalar als okupes perquè tinguen segones residències», facilitava un datàfon perquè el PP i el PSPV pagaren «les factures de la corrupció» i treia camisetes al més pur estil Gabriel Rufián –la comparació la feia Baldoví– per a acusar el candidat de Compromís de ser «el titella de Pedro Sánchez». Peris també era capaç d’acusar el PP de no tindre legitimitat per a parlar de transvasaments i d’assegurar que votar Compromís és «votar a Catalunya». La candidata del partit taronja feia un paper com de disc recopilatori dels greatests hits de cada partit per a abanderar-les des d’una única opció electoral.
Fins que, de manera inesperada, Peris tenia una intervenció lúcida i emotiva. Es reivindicava com a l’única dona que aspirava a la presidència de la Generalitat i denunciava la inclusió de condemnats per violència de gènere en llistes electorals, en clara referència al candidat de Vox. De la mateixa manera, deia, que condemnava també la inclusió de exmembres d’ETA en algunes candidatures d’EH Bildu. La candidata de Ciutadans parlava de la seua experiència com a advocada per a relatar la duresa amb què viuen les víctimes de violència de gènere, i citava les frases que Flores Juberías va dedicar a la seua exparella –tal com consten en les notícies publicades en el seu dia– i que van desembocar –amb altres actes– en una condemna. Era el moment estel·lar de Peris, que no comptava amb el suport de cap altre candidat, deixant tots ells escapar l’oportunitat de sumar-se a la denúncia que millor s’ha formulat contra el candidat ultradretà per aquesta qüestió tan detestable.
Si Peris i els candidats de l’esquerra assenyalaven Vox, Mazón ho evitava de totes totes escapant de les interpel·lacions. I si Peris mostrava objectes extravagants, Mazón exhibia gràfics, gràfics i més gràfics que s’acabaven fent públics entre l’abundància i la impossibilitat de saber quins eren certs i quins no. Com a mínim en el mateix moment en què els ensenyava, perquè Twitter eixia al rescat per a desmentir moltes de les seues afirmacions. Una de les més cridaneres, la que feia sobre la dependència, assegurant que amb el PP hi havia menys persones en situació de desatenció, quan les dades diuen que les persones ateses per l’administració s’han multiplicat per tres durant els governs del Botànic.
Mazón, desimbolt, mira de convèncer el seu electorat dient el que vol sentir, però no és el candidat més idoni a l’hora de defensar-se. Quan diu que l’abaixada d’impostos que vol protagonitzar seria compensada «desengreixant l’administració» amb la reducció de conselleries i assessors, l’esment del personal de confiança de què disposa a la Diputació d’Alacant és recurrent. Quan parla de despesa pública Puig recorda que Mazón és el polític que més cobra de tot el País Valencià. Quan parla de les deficiències de la Sanitat Illueca assenyala la connivència del PP amb els empresaris de les residències i els centres mèdics privats i la presumpta voluntat de Mazón de privatitzar aquest sector. Quan parla d’infern fiscal Puig es pregunta com es que venen tantes empreses si hi ha tals condicions. I quan Mazón parla de promeses en general, Baldoví ressuscita les promeses d’Eduardo Zaplana, pare polític del candidat actual del PP, per a apuntar que les actuacions d’aquell govern que van acabar als jutjats no estaven inserides dins dels programes electorals.
Per tot això, i per la seua incomoditat evident per no voler reconèixer que el seu govern serà amb Vox o no serà, Mazón s’ha vist en un problema que no es transformarà en dilema si els números li permeten governar.
Pel que fa a l’esquerra, les diferències són les mateixes que hi havia des del minut zero del primer Botànic. Però les ganes de reeditar el govern progressista són més fortes que les discrepàncies. Puig apel·la a la pandèmia per a definir la «decència» de la societat valenciana, a qui demana el suport per a «seguir treballant junts». El president valencià també reconeix que hi ha dificultats, que «sempre n’hi haurà», evidència més creïble que l’argument d’un Mazón que centra el seu minut d’or en una altisonància senzilla de desmentir: «en huit anys no han fet res». Com també són senzilles de desmentir, i també previsibles, les referències de Mazón al «procés valencià», fal·laces des del moment en què les va inventar.
Baldoví s’alinea amb Puig quan fa referència a «la corrupció, a les retallades i el desprestigi del passat» i quan admet que «queda molt per fer». També quan posa en valor els canvis en el model educatiu i els contraposant a l’obra de María José Catalá quan va liderar la Conselleria d’Educació. O, en definitiva, quan situa el III Botànic com a remei per a evitar la regressió.
Illueca, el vers més lliure del Botànic, no s’aparta d’aquestes premisses, però en fa de pròpies conscient, segurament, que l’objectiu de superar el 5% dels vots, ara aparentment més assequible que fa uns mesos, s’aconseguirà si se centra en les proclames ambicioses per a ell, estrepitoses per a d’altres, de criticar els empresaris més poderosos i de proposar empreses públiques per a cobrir serveis bàsics, com ara un gran supermercat. El seu és el missatge de «David contra Goliat», tal com deia al minut d’or, que sí que encaixa amb el relat dels seus socis i potser també en els paràmetres d’alguns votants.
Al remat, la criminalització del Botànic i del Govern espanyol és la principal arma de PP i de Vox per a provocar el canvi. És el relat que més els uneix de cara a una campanya que se’ls ha acabat fent llarga, especialment a Mazón, que tenia millors expectatives fa uns mesos. Mentrestant, l’anar fent és i la voluntat de no retrocedir és el segell d’una esquerra que, si es fa cas del global de les enquestes, no podria reeditar el Botànic, però que confia a poder fer-ho gràcies a l’apel·lació al vot, a la por i a un passat que encara es recorda.