La situació política del Partit Popular al País Valencià viu uns moments d’incertesa i tensions internes que han posat sobre la taula la possible successió de Carlos Mazón a la presidència de la Generalitat. En aquest escenari complex, diversos actors juguen estratègies amb interessos propis.
D’una banda, la família de l’Opus Dei, representada per Francisco Camps, sembla tindre poques cartes guanyadores en aquest partit. L’expresident valencià té greus llastos polítics que dificulten una possible recuperació del poder i sembla que serà forçat a abandonar la cursa per postular-se com a candidat a la generalitat com fa uns anys ja van veure amb Isabel Bonig.
Un altre nom que sovint sorgix és la de l’alcaldessa María José Català. Tot i que podria assumir la presidència en cas de dimissió de Mazón, aquest moviment suposaria probablement la seua pròpia mort política, donat l’esgotament que implicaria assumir les responsabilitats actuals d’un govern en crisi. No és descartable que Alberto Núñez Feijóo, mogut per la pressió, faça aquesta jugada, però de moment no serà per iniciativa pròpia de l’alcaldessa valenciana.
En aquest context, Vicente Mompó es presenta com el candidat tapat. Algunes veus apunten que el seu càlcul electoral per a les eleccions de 2027 podria passar per forçar la dimissió de Mazón, amb l’objectiu de debilitar políticament Català, principal competidora en la carrera per la presidència, fent-la presidenta interina. Aquesta estratègia li permetria presentar-se com a candidat renovador amb el camí més clar.
Feijóo, per la seua banda, manté una actitud distanciada respecte a Mazón. Tot i que sembla preferir la seua dimissió, no disposa de prou força per a imposar aquest canvi, no és desgavellat pensar que podrien existir informacions comprometedores que amenacen l’estabilitat del PP valencià o inclús el PP estatal. No és desgavellat que Mazón, membre del clan zaplanista totpoderós, haja amenaçat d’estirar la manta, si no el deixen acabar el mandat.
El que és clar és que Carlos Mazón, conscient de la importància de mantindre el seu càrrec per a gaudir de protecció judicial i econòmica, sembla decidit a resistir, malgrat les limitacions que actualment patix. Aquesta actitud l’ha fet guanyar la imatge d’un president «zombi» que preferix mantindre el seu càrrec per preservar els seus interessos personals, conscient que cap a la ciutadania ja ho té tot perdut.
En resum, la situació actual revela un joc de poder complex on els interessos personals i estratègics s’anteposen sobre l’interés general, com és habitual en els polítics, deixant en evidència les tensions internes del PP valencià i la seua incapacitat per gestionar adequadament una crisi que afecta directament la credibilitat institucional. No cal dir-ho, qui perd és el de sempre, el poble valencià.
