Aquest cap de setmana se celebren els congressos de Més-Compromís i d’Esquerra Republicana del País Valencià. Ambdós esdeveniments presenten similituds bastant evidents que, al mateix temps, resulten preocupants de cara al futur que pot esperar el valencianisme polític.
Les similituds procedeixen, bàsicament, de la possibilitat –en el cas de Més-Compromís la gran possibilitat– que les candidatures continuistes s’acaben imposant. Pel que fa a l’antic Bloc Nacionalista Valencià, Amparo Piquer és qui representa aquest continuisme després d’uns anys que han sigut negatius, clarament negatius per al seu partit i per al conjunt de la coalició Compromís, que no ha deixat de perdre vots a cada contesa electoral, no ha deixat de perdre poder institucional i mentrestant ha mantingut una estratègia que ha dividit el partit.
Parlem de l’estratègia de les aliances estranyes, sovint fins i tot contraproduents, amb una esquerra espanyola totalment despreocupada pels problemes dels valencians però que compta amb el «poder valencià» a Madrid per a sobreviure políticament sense cap contrapartida. No és només l’aliança electoral amb Sumar en les eleccions espanyoles de l’any passat, en què Compromís es va haver d’empassar que la llista d’Alacant la liderara un cunero de Madrid –«nova política», en deien– o les contradiccions a l’hora de fer candidatures municipals en què en uns llocs s’hi neguen a incorporar altres partits i actors i en què en altres, per mirar de competir amb rivals o preservar càrrecs, prenen la decisió contrària.
L’última decisió que evidencia la desorientació de Compromís és la negativa a reprovar el ministre espanyol de Transports, Óscar Puente, qui no ha tingut cap problema a l’hora de fer befa sobre el drama que vivim els valencians amb el transport o de l’infrafinançament. I malgrat tot, malgrat les crítiques internes, malgrat les derrotes electorals i unes enquestes que pronostiquen una pèrdua de suports encara més severa, l’actitud dels dirigents oficials de Més sembla la d’estar encantats d’haver-se conegut.
Pel que fa a ERPV, no cal dir que la seua incidència al País Valencià és ínfima. I d’això no es pot culpar només el partit, perquè coneixem bé el context valencià i cal lloar la valentia d’apostar per un partit independentista en aquest territori. Però seria injust, fins i tot un autoengany, si vinculem la nul·la incidència d’ERPV al País Valencià únicament al context polític.
ERPV necessita un canvi des de fa anys. La pèrdua de militants és una realitat, la invisibilitat és cada vegada menys sostenible i ni tan sols la investigació penal que assetja l’últim dirigent de la formació, Josep Barberà, per presumpta agressió sexual, han servit perquè un partit d’esquerres, independentista, ecologista i feminista l’aparte de la seua candidatura fins que el cas no es resolga judicialment.
És una prova, aquesta última, que l’anterior direcció d’ERPV –el partit porta uns anys en mans d’una gestora– no mira més enllà de si mateixa i no assumeix la societat en la qual viu ni tampoc l’exigència ètica que sí que imposa a altres actors polítics.
Si abans parlàvem de similituds entre els dos congressos, no podem deixar d’assenyalar que en cap dels dos es permetrà la votació telemàtica i que serà obligatòria la presencialitat, evitant així que la totalitat de la militància puga participar en un procediment tan important. Qualsevol demòcrata habilitaria aquest mecanisme perfectament possible en el segle XXI, i qualsevol persona que prioritze els interessos propis impediria les garanties democràtiques en la mesura del possible per preservar el seu poder.
Siga com siga, i acaben com acaben aquests dos congressos, haurem de continuar construint un país en hores baixes que sobreviu amb la força de la societat civil i de la mobilització del poble. Caldrà que la classe política valencianista siga tan eficaç com aquests altres actors, i en aquest sentit el projecte de País Valencià i el valencianisme polític tindrà sempre la mà estesa d’aquest diari sempre que no ens exigisquen renunciar a la nostra independència, que és allò que ens fa forts i creïbles.
