Si la manifestació de València del 9 de novembre –la primera de les que es van celebrar després de la DANA amb el lema «Mazón dimissió»– ja va batre un gran rècord d’assistència amb 130.000 persones segons dades oficials estatals, ara es pot dir que en la tercera de les manifestacions del diumenge 29 de desembre el rècord aconseguit ja no és tant d’assistència, que també, com de persistència.
No es recorden en la història del País Valencià manifestacions convocades per un mateix motiu que siguen tan seguides i alhora tan multitudinàries. Si això ha anat així és, senzillament, perquè gran part de la població està farta d’haver de veure com el president valencià es perpetua en el poder mentre posa excuses totalment inversemblants a propòsit del seu nefast paper aquell 29 d’octubre. Excuses que ja eren insostenibles a l’endemà dels fets i que dos mesos després són cada dia més insultants.
De fet, si alguna cosa ha demostrat el president Mazón en aquest temps és que ni l’ètica política, ni els escrúpols i la vergonya no són aptituds relacionades amb ell. El president valencià continua emparant-se en arguments tan poc consistents com ara que ell no se’n va anar de Paiporta després d’haver rebut fang per part de la població –el president espanyol, Pedro Sánchez, sí que se’n va anar–, que altres autoritats no van avisar a temps del que havia d’arribar –quan la competència en aquests casos recau sobre la institució que ell mateix governa– o que si no és capaç de dur a terme la reconstrucció, marxarà, tot situant-se ell mateix com la persona encarregada d’avaluar la seua pròpia tasca.
Tot això deixa clara una cosa: Mazón no dimitirà. No ho ha fet fins ara i no ho farà, segurament a curt termini, per més manifestacions que es convoquen. Això no vol dir que les protestes i manifestacions s’hagen de deixar de convocar: cal continuar fent visible l’enuig contra el president valencià i recordar que la seua gestió –o, millor dit, la no gestió– va ser desastrosa i va contribuir a l’enorme nombre de víctimes mortals.
Per tant, el poble valencià té actualment l’enorme responsabilitat de continuar la pressió buscant resultats a curt termini, però sense esperar-los ateses les circumstàncies i sense perdre l’esperança d’aconseguir finalment el canvi de l’actual president de la Generalitat Valenciana. No hi ha dubte que, en altres circumstàncies, un president valencià d’esquerres s’hauria vist sotmès a tal pressió mediàtica i política –també per part dels seus propis votants– que la dimissió hauria sigut immediata. Només cal recordar episodis com el de la dimissió de Mónica Oltra o tants altres que evidencien la diferència entre els uns i els altres.
L’esquerra valenciana ha d’aprendre aquesta lliçó per actuar en conseqüència i ser capaç de generar un context d’hostilitat política en situacions de màxima gravetat social i de desenes de morts tan fort com el que la dreta provoca a la mínima oportunitat i per qüestions incomparables. Per a això no cal la manca d’escrúpols que té la dreta espanyola: calen mitjans, cal determinació i cal perseverança contra els responsables de la catàstrofe i de les 223 persones mortes el 29 d’octubre. Fem-nos, senzillament, la següent pregunta: Oltra tenia neonazis davant de casa, què hauria de trobar-se Mazón cada dia en eixir i en tornar?
