Aquest 28 de maig es compleix el primer aniversari de la victòria electoral de PP i Vox al País Valencià. Les polítiques anunciades per aquests dos partits han mobilitzat bona part de la ciutadania, tot i que no es percep possibilitat de canvi si es tornaren a celebrar nous comicis al territori. L’oposició mira de reinventar-se mentre les europees serviran per a mesurar, en part, fins a quin punt el govern liderat per Carlos Mazón mobilitza electoralment l’esquerra. Analitzem aquest període anual en una desena de claus.
1. Les lleis de PP i de Vox
Gosadia temerària o jugada estratègica. PP i Vox no han tingut cap dubte a l’hora d’anunciar les lleis amb què pretenen desmantellar la tasca desenvolupada pel Botànic els últims huit anys. Sens dubte, les lleis més sensibles són l’anomenada «llibertat educativa», amb què PP i Vox pretenen fer retrocedir tant com puguen la presència del valencià a les aules; i l’anomenada Llei de Concòrdia, que fins i tot ha fet reaccionar l’ONU i que compara les víctimes del franquisme amb les que es van produir durant el període democràtic de la Segona República no per acció del govern espanyol, sinó per part de descontrolats.
No són les úniques mesures que han generat polèmica, ja que els sindicats de docents han denunciat el tracte de favor de l’escola privada i concertada amb la nova llei educativa, així com la manca de recursos que patirà l’ensenyament públic. L’aprovació del districte únic o la politització de la radiotelevisió pública, que passarà a estar controlada més directament per part dels partits del Consell, també han generat crítiques entre els sectors afectats. El mateix ocorrerà previsiblement amb l’Agència Antifrau, mentre que les mesures fiscals tornen a beneficiar les grans fortunes, un fet que per al nou executiu no és incompatible amb una política de sensibilitat social.
Molts interpreten que l’anticipació a l’hora d’anunciar aquestes lleis, algunes de les quals encara han de ser aprovades, obeeix a una jugada estratègica de PP i Vox per normalitzar les seues polítiques quan encara queda lluny l’horitzó electoral, context que acostuma a dificultar l’aplicació de polítiques que poden generar polèmica. Per a d’altres, la rapidesa amb què els partits del Consell han anunciat les mesures és un exemple de temeritat, ja que han tardat ben poc a mobilitzar el carrer i que el País Valencià s’haja convertit en el territori de l’Estat més assenyalat per l’esquerra a l’hora d’alertar de les conseqüències d’un govern de PP i de Vox.
2. Conseqüències electorals
De fet, les conseqüències del govern PP-Vox al País Valencià es van poder veure reflectides en el resultat del 23 de juliol de l’any passat, quan es van celebrar eleccions espanyoles. Des del mateix PP, i sempre en privat, diverses veus van suggerir que el fet d’haver investit Mazón el 13 de juliol va ser contraproduent, sobretot perquè el nomenament d’un torero com a vicepresident de la Generalitat i conseller de Cultura, Vicente Barrera, es va viralitzar a escala estatal. Altres territoris en què PP i Vox governen, per exemple l’Aragó, van ajornar la formació de govern per a l’agost.
No està clar si el nomenament de Barrera va tindre conseqüències electorals a escala estatal el 23 de juliol. El que és segur és que no en va tindre a nivell de País Valencià, ja que si el 28 de maig PP, Vox i Ciutadans –que no va traure representació a Les Corts– van sumar 1.229.172 vots, el 23 de juliol al País Valencià PP i Vox en van acumular 1.330.442. Ambdues formacions, de fet, van créixer respecte al resultat del mes anterior. Pel que fa a l’esquerra, el 28 de maig van sumar 1.154.283 vots, i el 23 de juliol al País Valencià van aconseguir conjuntament 1.244.564 suports, una pujada similar a la del bloc de dreta que no va servir per a superar-la. Les eleccions europees seran un nou termòmetre, com a mínim per a saber què pensa l’electorat valencià de la política estatal, ja que aquests comicis semblen haver-se convertit en un plebiscit sobre la figura de Pedro Sánchez.
3. Vox incomoda el PP?
En matèria de política lingüística i educativa PP i Vox semblen compartir objectius. També en l’àmbit de la memòria democràtica, ja que recentment el president Mazón, en una entrevista a Prensa Ibérica, assegurava que l’anomenada «llei de concòrdia» l’hauria proposat igualment tot i no haver governat amb Vox. Al seu torn, Mazón i Barrera no amaguen la sintonia que comparteixen cada vegada que poden, i pel que fa a les senyes d’identitat tenen molt clar que no hi ha cap voluntat d’entesa amb les entitats que defensen la llengua i la cultura del país.
Fins ara, les actituds de Vox que més han descol·locat el PP, si més no de cara a la galeria, estan relacionades amb les polítiques de gènere i LGTBIQ+. Els col·lectius d’aquest àmbit no han dubtat a l’hora de criticar el PP per les polítiques dutes a terme, però bé siga per correcció política o per convicció, el cert és que el PP ha mirat de cuidar aquest apartat des del minut zero, quan Mazón va nomenar la consellera d’Igualtat, Susana Camarero, com a vicepresidenta segona del Consell. Posteriorment, episodis com el de la col·locació de la bandera LGTBI a Les Corts han evidenciat la distància entre els dos partits, així com la manera d’afrontar els minuts de silenci per les víctimes de violència de gènere, un concepte que Vox nega. A nivell local, les actituds del regidor de Cultura de Borriana (Plana Baixa), Jesús Albiol, també diputat de Vox, han sigut discutides públicament per l’alcalde, Jorge Monferrer, del PP, si més no pel que fa a la censura de pel·lícules relacionades amb qüestions de gènere.
4. El futur de Vox
En les últimes eleccions espanyoles Vox va perdre 19 diputats després d’haver tocat sostre al novembre del 2019, quan en va aconseguir 52. Aleshores es va especular amb la davallada de Vox en les eleccions que vindran en benefici d’un PP que no ha deixat de repetir, sobretot a través del seu líder estatal, Alberto Núñez Feijóo, la necessitat que la dreta concentre el vot en un mateix partit per apartar Pedro Sánchez del Govern espanyol. Les recents eleccions catalanes, en què Vox ha pujat 30.000 vots respecte al 2021 malgrat l’espectacular pujada del PP, que ha multiplicat els seus escons per cinc, han deixat clar que Vox potser no creixerà, però que tampoc desapareixerà tal com va fer Ciutadans. Les eleccions europees del 9 de juny podrien reiterar aquest missatge i evidenciar que el PP, si més no a la majoria de territoris, haurà de governar amb el suport de la ultradreta.
5. Mazón, teòricament consolidat
El president valencià afrontava les eleccions d’ara fa un any amb un hàndicap constantment comentat: el desconeixement que la ciutadania tenia d’ell, sobretot fora de la demarcació d’Alacant. En canvi, la seua victòria electoral demostra que s’ha pogut beneficiar, en bona part, del vot que el 28 de maig va rebre en clau espanyola. El PP, conscient d’aquest fenomen, va convertir les eleccions de l’any passat en un plebiscit no només contra el Botànic, sinó sobretot contra Pedro Sánchez, amb qüestions clarament alienes a la política valenciana al centre de la campanya, com ara els pactes puntuals del PSOE amb EH Bildu o amb Esquerra Republicana.
Tot fa pensar que si el PP és fort a l’Estat espanyol, també ho serà al País Valencià i que, en conseqüència, Mazón se’n beneficiarà. Per a l’actual president valencià les eleccions de l’any passat van suposar molt més que l’accés a la Generalitat, i és que Mazón es va consolidar a l’organigrama estatal del seu partit després que els seus principals valedors interns, Teodoro García-Egea i Pablo Casado, foren apartats de la direcció estatal del PP arran de la denúncia pública de la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, que va desembocar en la tria de Feijóo com a nou president del partit. L’ascens recent de la diputada Macarena Montesinos a l’equip del PP al Congrés és també oxigen per a Mazón.
6. Un nou temps per al PSPV
Els socialistes van guanyar vots el 28 de maig de l’any passat respecte a les eleccions de quatre anys abans, però el resultat no va ser suficient per a la candidatura de Ximo Puig. La davallada de Compromís, que va perdre dos diputats i més d’un 19% dels vots; i sobretot d’Unides Podem, que van desaparèixer de Les Corts, van impossibilitar un tercer Botànic i el PSPV, no sense tensions internes, s’ha hagut de reinventar.
El nou PSPV està fet a la mida de Sánchez, atès que la nova secretària general, Diana Morant, era la candidata preferida de Ferraz. En aquest parer coincidia també el predecessor de la ministra espanyola de Ciència al si del PSPV, Ximo Puig, que també apostava per una renovació conduïda per Morant, que ha acabat integrant a l’executiva els qui es postulaven com a candidats a liderar els socialistes valencians: Alejandro Soler i Carlos Fernández Bielsa. Aquesta renovació, culminada menys d’un any després de la derrota electoral, serveix per a catapultar Morant com a futura presidenciable de cara al 2027 si no hi ha convocatòria electoral anticipada. El fet d’haver evitat les primàries, si bé ha evitat un enfrontament de conseqüències imprevisibles, també ha sigut criticat per bona part dels militants del partit, que aspiraven a resoldre democràticament el futur del PSPV.
7. Compromís, futur incert
Qui encara no se sap com encararà el seu futur és Compromís, qui després de la derrota del 28 de maig teòricament aspira a una refundació que encara no té data. Més, l’antic Bloc Nacionalista Valencià, celebrarà un nou congrés a l’octubre que teòricament enfrontarà continuistes amb renovadors, tal com ja va ocórrer al 2021, però amb cares noves a cada una de les parts. Si previsiblement Amparo Piquer optarà a continuar com a secretària general, des de la part renovadora s’especula amb la possibilitat de presentar David González, exalcalde d’Oliva (Safor), a liderar el partit.
Mentrestant, Iniciativa continua a l’espera si Mónica Oltra, clara referent del partit i de tot Compromís, torna o no a primera línia política per a intentar reconduir el projecte. La causa d’Oltra, arxivada, ha sigut la millor notícia per a Compromís aquest últim any, sobretot per la contundència amb què el TSJ ha apartat del cas l’exvicepresidenta valenciana. Oltra s’ha deixat veure en algun acte del seu partit, en què ha estat aclamada, però el seu futur és una incògnita i les paraules expressades per membres de la seua Conselleria, com ara Francesc Luna Gamero, evidencien que encara hi ha comptes pendents per a resoldre al si de la coalició per com es va gestionar la dimissió d’Oltra.
Pel que fa a les aliances, Compromís ha trobat en Sumar el seu company de viatge electoral habitual des del 23 de juliol. A les europees també compartiran candidatura, i caldrà veure si Vicent Marzà, el tercer de la llista, és escollit eurodiputat.
8. La incògnita de Sumar
Sumar mira de vertebrar-se al País Valencià, però fins ara els resultats electorals no han acompanyat al creixement intern de la plataforma liderada per Yolanda Díaz a nivell estatal. Les europees també seran clau per al futur d’aquest partit que no acaba d’arrancar. Entre les cares conegudes que més s’han aproximat al projecte hi ha la de Mireia Mollà, exconsellera d’Agricultura que va ser destituïda per l’exvicepresidenta Aitana Mas, també d’Iniciativa. Teòricament, Sumar està compromesa a no competir electoralment amb Compromís al País Valencià, però la constitució del partit a nivell territorial desperta algunes sospites en aquest sentit.
Ara fa un any, de cara a les eleccions del 28 de maig, Sumar no va participar als comicis municipals ni valencians, si bé Yolanda Díaz va expressar suports estratègics, com ara el que va donar a l’aleshores alcalde de València, Joan Ribó, que aspirava a la reelecció. Des d’aleshores, Sumar s’ha constituït com a partit, va aconseguir un resultat positiu el 23 de juliol que va contribuir a evitar la majoria absoluta de PP i Vox i, tot seguit, cada contesa electoral ha tingut un resultat dolent per a aquesta coalició, que té Compromís com a aliada al País Valencià.
9. El paper de la societat civil
Després de la derrota electoral de l’esquerra valenciana ara fa un any, ha sigut novament la societat civil la qui més fort ha cridat contra el nou Consell. Hi ha hagut tres exemples clars en aquest sentit. Un va ser l’èxit de la vaga de docents de l’ensenyament públic que el passat dijous es van manifestar contra l’anomenada «llei de llibertat educativa». Un altre, la manifestació del 25 d’Abril convocada per Acció Cultural en què s’hi van congregar vora 10.000 persones al centre de València. I un altre, el treball de diverses entitats per a celebrar l’Any Estellés davant la negativa del Consell a retre homenatge al poeta de Burjassot, de qui enguany es commemora el centenari. Aquests tres exemples, sumat a la desmobilització de l’esquerra ara fa un any a les eleccions valencianes, evidencien que hi ha base perquè l’esquerra valenciana recupere el terreny perdut a les institucions i als carrers.
10. Els debats que teòricament vindran
De cara a l’equador de la legislatura arribaran més debats que condicionaran l’agenda política. A curt termini, el resultat de les europees serà utilitzat per a mesurar el moment que viu la política espanyola, que tant condiciona el País Valencià. A nivell econòmic, de manera sobtada, les decisions anunciades –tot i que no concretades ni calendaritzades– per l’alcaldessa de València, María José Catalá, per a frenar el descontrol del turisme també podrien tindre transcendència i ocupar més espai de debat de cara la futur. Al seu torn, la celebració d’esdeveniments taurins en bona part dels pobles valencians –clarament defensada per PP i Vox– tornarà a estar al centre del debat, especialment si hi continua havent víctimes mortals. La sequera, especialment als territoris meridionals, servirà perquè Mazón continue responsabilitzant el Govern espanyol de la manca d’alternatives, tal com també ocorrerà amb la previsible perpetuació de la paràlisi del sistema de finançament autonòmic. I la magnitud dels incendis forestals aquest estiu servirà com a avaluació de les polítiques de PP i Vox en aquest àmbit.
