Hi ha una escena immortal a la literatura que tots coneixem: un cavaller valent, però atrapat en les seues pròpies fantasies, confon molins de vent amb gegants i es llança, llança en mà, contra un enemic que només existeix en el seu cap. És una imatge tan poderosa com trista. I, de vegades, em pregunte si Compromís no ha estat actuant així, com un Quixot que viu atrapat en un passat gloriós i en batalles que ja no toquen.
Perquè no ens enganyem: “Qualsevol temps passat no va ser millor”. Va ser un altre. Amb altres lideratges, altres contextos, altres cicles. Però seguir orbitant al voltant de velles figures, de vells esquemes, de vells relats, no ens portarà enlloc. El present i el futur ens exigeixen més. Ens exigeixen construir una nova generació de lideratges, de nord a sud, des de les Corts fins als ajuntaments.
I aquests lideratges ja existeixen. Tenen noms, cognoms, trajectòries i energia. El que cal és donar-los veu, confiança i espai. I, per què no dir-ho, cal també un padrinatge generós i estratègic. Algú que, com Baldoví, puga obrir la porta a aquests nous actors. Que no es quede com a símbol nostàlgic, sinó que es convertisca en trampolí per al futur. Actes públics, rodes de premsa setmanals, trobades sectorials. Una agenda per al relleu, no per a l’etern retorn.
I mentre pensem en lideratges, no oblidem una altra pregunta fonamental: quin és el programa de Compromís? Quines són les nostres propostes? Quina és la nostra visió del país en temps de crisi climàtica, desigualtat, precarietat i crispació? No n’hi ha prou en ser simpàtics, ni en recordar que una vegada governàrem millor que altres. Cal tornar a posar damunt la taula idees clares i valentes. Fer política des de la proposta, no des de la supervivència. Propose una convenció nacional de Compromís per avaluar i actualitzar, si cal, el programa polític de la nostra cooperativa política.
I finalment, un recordatori essencial: Compromís no és una marca, és un projecte col·lectiu. I ha de ser més que Compromís. Hem d’eixir del nostre propi cercle, tornar a teixir majories com féiem abans: parlant amb el poble, escoltant la societat civil, construint complicitats fora de les lògiques estrictes del partit. Deixem de buscar les molles dels partits extingits de l’esquerra espanyola. Ni són el futur ni ens faran créixer.
Potser ha arribat el moment de baixar del cavall, guardar la llança i mirar el present amb ulls nous. No hi ha gegants. Només reptes. I molta gent preparada per encarar-los.
Quique Castelló és portaveu de Compromís per Almenara i membre de l’Executiva de Més.
