El financer, advocat, empresari i polític Ignasi Villalonga (1895-1973), mort hui fa cinquanta anys, compta amb una de les trajectòries polítiques més singulars del País Valencià. Dirigent de la Cambra de Comerç de València a finals dels anys vint i signant de les Normes de Castelló, diputat de la CEDA –a través del Bloc Popular Agrari i de la Dreta Regional Valenciana– durant la Segona República i identificat amb el polític catalanista i conservador Francesc Cambó, va presidir la Governació General de Catalunya a finals del 1935, quan es prolongava el període d’intervenció espanyola sobre la Generalitat, suspesa després dels fets d’octubre de 1934 quan el president Lluís Companys va proclamar l’Estat català dins la República Federal Espanyola i va ser condemnat a trenta anys de presó –al febrer del 1936 seria amnistiat.
Però Villalonga, qui com es veu va desenvolupar càrrecs que, sobre el paper, tenien poca o cap relació amb el valencianisme, va treballar per a enfortir aquest moviment polític quan es trobava a les beceroles. La visita dels dirigents de la Lliga Regionalista a València, que volien reforçar els vincles amb el País Valencià a còpia de difondre els seus principis polítics més enllà de Catalunya, va generar un interès especial en Ignasi Villalonga, qui a finals de la segona dècada del segle XX ja formava part de la burgesia financera valenciana.
Tal com va documentar l’historiador Alfons Cucó en la seua obra cèlebre El valencianisme polític, Villalonga, influït pel partit dirigit per Francesc Cambó, s’identificava amb el seu projecte, adreçat a canviar l’estructura política i territorial de l’Estat a través del catalanisme, quan aquest moviment encara aspirava a influir de manera decisiva en la política estatal.
Amb l’objectiu de promoure aquest projecte en una Espanya clarament centralista i declaradament enemiga del «fet regional», la Lliga va mirar de ser ben rebuda a València suscitant reaccions favorables en el diari conservador Las Provincias i provocant respostes ben hostils per part del diari blasquista El Pueblo. Dins d’aquell context es va publicar l’anomenada «Declaració valencianista», publicada al novembre del 1918 a La Correspondencia de Valencia i que tenia Villalonga com un dels principals impulsors.
En aquell escrit es defensava la «personalitat social» valenciana, el dret del País Valencià a «constituir un Estat», la convivència d’aquest hipotètic Estat «amb la resta de regions i nacionalitats ibèriques dins d’una Federació Espanyola o Ibèrica» i la cooficialitat del valencià amb el castellà, entre moltes altres demandes pràcticament insòlites fins aquell moment.
En el seu Pensament valencianiste, Villalonga fins i tot discutia el caràcter nacional d’Espanya, que considerava que «tan sols és un Estat», i dins d’aquest Estat identificava «quatre nuclis racials: el galaic-portuguès, el basc-navarrès, el castellà i el nostre, integrat per Catalunya, Mallorca i València».
Finals dels anys vint i República
A finals de la dècada dels vint, amb Villalonga situat al capdavant d’un grup de financers que havia adquirit totes les accions del Banc de València, el seu col·laborador Joaquim Reig passaria a liderar la Unió Valencianista, identificada amb el citat Cambó. Així ho explicava Alfons Cucó, qui també recordava que Reig va acceptar presentar-se com a diputat per la Lliga el 1933, convidat pel dirigent català Ramon d’Abadal. Villalonga, en aquells comicis, es va presentar amb la Dreta Regional Valenciana, que no tindria el valencianisme com a principal exponent. Aquella rebaixa nacionalista, si més no sobre el paper, coincidia amb el fracàs de la política de Cambó, desacreditat durant la República després d’haver intentat protegir la monarquia d’Alfons XIII, sustentada en últim terme per la dictadura primoriverista.
I és que durant la Segona República, Villalonga va virar la seua acció política sense abandonar mai el valencianisme verbal, però passant a defensar una reestructuració que condicionava els seus objectius a l’esdevenir de la Dreta Regional Valenciana, a les ordres de Lluís Lucia i amb la intenció d’ampliar el missatge polític anant més enllà del fet regional o nacional. D’altra banda, la seua enemistat amb les esquerres el feien allunyar-se de moviments federalistes i reforçar-se en el seu posicionament cambonià, col·laborador interessat de José María Gil Robles, líder de la CEDA.
Aquestes relacions van fer que Villalonga es posicionara al capdavant de la Governació General de Catalunya, un fet molt criticat per bona part del valencianisme, en tant que van considerar que amb aquest moviment havia traït els èxits polítics catalans aconseguits l’any 1932 amb l’Estatut de Núria i que representaven, al seu torn, una gran aspiració per al valencianisme de preguerra.
Guerra, dictadura i mort
Durant la Guerra Civil, Villalonga col·laboraria amb el bàndol revoltat des de les Canàries, tal com van fer els seus màxims col·laboradors polítics en època republicana. Durant el franquisme es va dedicar al sector bancari, i es va centrar així en la direcció del Banc de València, ja allunyat de la política. Segons alguns historiadors, va rebutjar ser ministre amb Franco i no va acceptar la concessió de títols nobiliaris per part del règim. Pilar Navarro i Borràs explica, des del portal memoriavalencianista.cat, que el 1956 va ser reconegut amb la Medalla d’Or de la ciutat de València i nomenat fill predilecte. El financer va parlar en valencià durant el seu discurs d’agraïment.
Abans, Villalonga ja havia mostrat interès pel Corredor Mediterrani, un dels projectes de mobilitat centrals en l’agenda de la reivindicació valenciana que encara no han culminat. També va promoure la creació del Centre d’Estudis Econòmics Valencians, desenvolupant un interès per l’economia valenciana inèdit fins la seua irrupció. És per això que, malgrat la seua col·laboració amb el bàndol franquista durant la guerra, molts destaquen el seu pensament i la seua empenta com a factors clau per a l’esdevenir d’un valencianisme orfe de personalitats influents en els cercles d’influència econòmica i empresarial. Va morir a Benicàssim (Plana Alta) el 4 de novembre del 1973, fa exactament cinquanta anys.
