Les alarmes han saltat i no deixaran de sonar fins que hi haja un desenllaç definitiu. El BBVA i el Banc Sabadell estudien una fusió de la qual sorgiria una de les deu entitats financeres més potents d’Europa. Però en aquest tipus d’operacions sempre hi ha conseqüències negatives. I és per això que a Alacant segueixen amb especial deteniment aquest episodi.
Una possible fusió entre les dues entitats bancàries afectaria plenament la ciutat i el conjunt de la demarcació. Això és així per dos motius. El primer, perquè el Banc Sabadell va adquirir per només un euro la totalitat dels actius de l’antiga CAM, la Caja de Ahorros del Mediterráneo, comprada pel banc català després que els polítics feren caure la caixa d’estalvis fins a la fallida definitiva a finals de 2011. La CAM, un dels grans símbols de la demarcació d’Alacant, va poder deixar els seus treballadors al servei del Sabadell. Però ara tot podria ser distint.
Un altre esdeveniment que va reforçar el vincle del Banc Sabadell amb Alacant va ser el trasllat de la seu social de l’entitat catalana cap a aquesta ciutat l’any 2017. En el context de la crisi derivada del procés català, diverses empreses amb transcendència estatal situades a Catalunya van traslladar a fora del Principat la seua seu social a instàncies del rei espanyol Felip VI i del Govern espanyol presidit per Mariano Rajoy, tal com va revelar el diari Ara. El Sabadell en va ser una i la històrica seu de la CAM, situada a l’avinguda d’Óscar Esplà d’Alacant, va convertir-se en la del banc català.
Aquell moviment va reforçar la incidència alacantina en el Sabadell, però mai no va servir per convertir aquest banc en una nova CAM a la demarcació d’Alacant. La CAM, finançadora de cada esdeveniment cultural, present als patrocinis dels principals clubs esportius, mecenes dels projectes d’obra social i impulsora de la construcció de vivendes en zones desafavorides, havia sigut un dels grans símbols de la ciutat i de la província d’Alacant. Els últims anys, però, va estar marcada pel desprestigi en què la van submergir els polítics, fonamentalment el PP –tot i que no només–, partit que va governar ininterrompudament la Generalitat entre 1995 i 2015. Molts d’ells van haver de passar pels jutjats.
Recentment, el president de la Generalitat, Carlos Mazón, va instar el president del Banc Sabadell, Josep Oliu, perquè la seua entitat assumira el paper que la CAM va desenvolupar al sud del país. Així ho va fer en un acte patrocinat per l’Institut d’Estudis Econòmics de la Província d’Alacant, Ineca. Sembla que Oliu no ha fet cas d’aquesta demanda.
Les conseqüències
I és que la fusió entre el BBVA i el Sabadell comportaria conseqüències nefastes per al sector bancari a Alacant. Uns 1.500 treballadors fan feina per al banc català a la demarcació –altre mig miler, segons dades sindicals, treballa per al BBVA al mateix territori. Bona part dels empleats del Sabadell fan faena en edificis de la desapareguda CAM que el banc català va adquirir arran de l’absorció. Fruit de la històrica relació entre Alacant i la CAM és el fet que hui el Sabadell és el banc amb més fidelitat entre els alacantins. En total, Sabadell i BBVA donen treball a quasi el 50% dels treballadors del sector a la demarcació meridional valenciana.
No és estrany, en aquest sentit, que tant els empresaris com els polítics del sud del país temen per aquesta possible fusió, que posaria en dubte el futur dels treballadors i traslladaria el domicili fiscal bé a Bilbao o bé a Madrid o a Sant Cugat del Vallès, on el Sabadell té l’edifici corporatiu, segons els interessos d’ambdues entitats, que en cap cas prioritzen la continuïtat a Alacant. Des de l’àmbit de la política el president valencià, Carlos Mazón, ja ha expressat la seua preocupació per la possible fusió, tal com també han fet protagonistes de l’economia valenciana com ara Salvador Navarro, president de la Confederació Empresarial Valenciana; o José Vicente Morata, president del Consell de Cambres. Els partits polítics de l’oposició tampoc veuen amb bons ulls aquesta possibilitat.
L’origen
Com s’ha dit, la desaparició de la CAM va deixar la demarcació d’Alacant sense una entitat financera pròpia que durant dècades va vetllar pels seus interessos. Fundada el 1975 amb la suma d’una trentena d’entitats financeres vinculades al territori, el seu paper d’obra social, cultural i de dinamització econòmica es va veure entrebancat per la intervenció política.
El primer president socialista de la Generalitat, Joan Lerma, va viure com els seus companys de partit vinculats a la ciutat d’Alacant s’oposaven al seu desig d’unificar les caixes provincials, temorosos que aquest intent afectara directament el poder financer alacantí en benefici del centralisme valencià. Qui liderava aquest sentiment des d’Alacant era el president de la Diputació, Antonio Fernández Valenzuela, antecessor de Carlos Mazón com a president de la Cambra de Comerç i, curiosament, un dels grans mentors de l’actual president valencià, tot i ser del PSOE.
El poder polític alacantí, en mans dels socialistes a inicis dels noranta, es va decidir a accedir als llocs de direcció de la CAM col·locant representants del partit com ara José Pérez Grau, antic subsecretari socialista a la Marina Baixa i regidor a Altea; qui fora alcalde d’Asp (Vinalopó Mitjà), Ramón Berenguer; o el desaparegut Juan Antonio Gisbert, que va presidir el Port d’Alacant fins pocs dies abans de la seua mort, ara fa dos anys.
Per descomptat, l’arribada del PP a la Generalitat el 1995 amb Eduardo Zaplana com a president, no va servir per despolititzar la CAM, sinó tot el contrari. La Llei de caixes de 1997, aprovada per PP i pels seus socis d’Unió Valenciana, va obrir la porta a la politització de les caixes d’estalvi, amb la qual la Generalitat passaria a nomenar directament un terç dels consellers. Va ser així com l’empresari Vicente Sala va accedir a la presidència de la CAM i com l’entitat es va convertir en el suport financer d’obres que van ser tot un símbol d’aquell PP com ara la Ciutat de la Llum, Terra Mítica o la privatització de la sanitat. Un paper similar al que desenvoluparia Bancaixa al centre i al nord del país, i que va derivar en un desenllaç idèntic d’aquesta altra entitat. Més tard, les tensions entre el zaplanisme i el campsisme al si del PP valencià es veurien reflectides també en els moviments interns de la CAM, que va ja s’havia convertit en un apèndix més de la quotidianitat política, tal com explicava perfectament Pere Rostoll en aquest reportatge del diari Información.
La situació derivaria en la fallida de la caixa d’estalvis que més tard assumiria el Sabadell pel ridícul pagament d’un euro i que deixaria els valencians, que també van perdre Bancaixa i el Banc de València, sense entitats financeres pròpies més enllà de la discreta però resistent Caixa Ontinyent. Els treballadors de la CAM van quedar en mans d’un banc sense vinculació amb el territori que ara es podria fusionar amb un altre i contemplar la prosperitat futura sense prioritzar el protagonisme valencià en aquests plans de futur.
