La Conferència del PCPV celebrada el dissabte 12 de març a València en el marc de la Primera Fase de la XX Congrés del PCE va aprovar amb un 90% de suport una esmena a la Tesi 21 que es debatrà el 9 d’abril a Madrid amb la qual pretén que el partit Comunista recuperi totes les competències (inclosa la electoral) i es construeixi un nou model de convergència politicosocial que no tingui forma de partit polític. El secretari general del PCPV, Javier Parra, que va defensar l’esmena, va assenyalar que “davant dels intents d’obrir falsos enfrontaments en el si d’IU de la novetat contra el vell, o de la falsa confrontació entre PCE i IU, des del PCPV apostem per plantejar al conjunt del PCE una síntesi superadora on es parli de política i de model d’organització, tractant de solucionar problemes que arrosseguem des de fa anys a l’interior del PCE, defensant la seva reconstrucció i la recuperació de totes les competències, i d’altra costat de construir un nou model de convergència partint de l’actual IU, però que no tingui forma de partit polític, que és en el que s’ha acabat convertint aquesta “.
“No hi pot haver solució plantejant solucions basant-se situacions locals o territorials, sinó que cal fer un plantejament global i superador”, assenyala el secretari general del PCPV.
“L’eliminació de les dobles quotes, convertir els òrgans de direcció en òrgans de coordinació entre partits, o limitar la funció dels espais de convergència politico-social a l’elaboració del programa, l’organització mobilització o l’elaboració de candidatures, són algunes de les propostes que plantegem des del PCPV “, assenyala Javier Parra, que defensa” la necessitat que el PCE recuperi absolutament totes les seves competències sense oblidar els 2300 càrrecs públics d’IU, a desenes de milers d’afiliats ia centenars de col·lectius de tot Espanya “.
ESMENA A LA TOTALITAT A LA TESI 21
Els documents de la XVI Congrés del PCE, el 2002, ja recollien l’evolució d’IU i el seu efecte sobre el PCE: “L’evolució d’IU ha suposat el debilitament del PCE per dos motius: 1) els esforços dels militants i òrgans del partit s’han dedicat gairebé exclusivament al projecte d’IU. 2) El manteniment d’una doble estructura (agrupació, assemblea, comitè, consell) obliga els camarades del PCE a redoblar la seva activitat, al mateix temps que permet la confrontació entre camarades del PCE que pertanyen a dos òrgans amb les mateixes competències territorials. En aquest context, el Partit ha estat considerat en nombroses ocasions com un instrument a través del qual accedir a una responsabilitat en l’organització d’IU, el que ha produït que lluites dins del que anomenem IU es traslladin al PCE i viceversa “.
L’anàlisi del problema va ser correcte, i des de llavors no s’han pres les mesures necessàries per solucionar-ho. Els interessos creats en les diferents estructures impedien una resolució efectiva del problema, fins al punt que la realitat ens ha fet situar-nos davant del mirall i obligar-nos a decidir què fer. I ho hem de fer sent capaços de sintetitzar les diferents visions parcials o territorials del problema, conjugant la defensa de l’espai polític i social d’IU – centenars de col·lectius, desenes de milers d’afiliats, milers de càrrecs públics -, amb la necessitat de despullar-la de les seves cotilla de partit polític tradicional.
Des de la creació d’Esquerra Unida, i en les successives Assemblees Federals, Assemblees de federació, així com en infinitat d’assemblees locals, s’ha vist la confrontació entre militants del PCE, tant a nivell de posicions polítiques, com en l’elecció d’adreces o de candidatures. Això significava que les diferències en el si del PCE, en lloc de ser resoltes en el si de l’organització a través del debat i la votació o el consens, es traslladaven al si d’Esquerra Unida (que en no poques ocasions es convertia en la segona volta on guanyar les votacions que s’havien perdut en el Partit), debilitant amb això la Unitat en el Partit, consolidant dobles estructures (de vegades enfrontades entre si), en lloc de constituir un espai polític i social àgil, desburocratitzat i amb la capacitat de sumar a altres forces en un espai d’entesa d’igual a igual.
No obstant això, aquestes anàlisis, per molt encertats que puguin ser, no només no tindran solució sinó que es reproduirien en el futur en qualsevol nou projecte de convergència que pogués plantegés, si no s’estableixen alguns mecanismes efectius i simples.
Perquè no tornin a reproduir-se estructures de Partit en qualsevol projecte de convergència que anul·lés a les pròpies forces que la componen, cal construir un espai desburocratitzat al qual puguin sumar-se altres forces en base a un programa comú, i que ho facin amb identitat pròpia i respectant la identitat de la resta.
És a dir, els membres dels espais de coordinació de qualsevol espai de convergència (a tots els nivells), haurien de traslladar a aquest les posicions del seu partit, respondrien davant seu i haurien de poder ser revocats en qualsevol moment. Cap membre de cap força política podria pertànyer a aquests espais de coordinació / direcció si no han estat proposats per la seva Partit abans.
A més, ser militant d’un Partit en aquest nou espai de convergència politicosocial d’atorgar plens drets per participar en aquest, evitant situacions com les creades en les primàries d’Unitat Popular, en què militants del PCE que al seu torn eren afiliats a IU, no podien participar en les Primàries si més no es registraven també en aquestes. Una situació absurda de fàcil solució si el sol fet de formar part del PCE dóna dret a qualsevol militant a participar allà on participa el seu partit. Una cosa de sentit comú, d’altra banda.
D’altra banda, no hauríem de permetre les asimetries quan hi hagi eleccions ni el trencament de la federalitat del projecte. Si hi ha pactes globals amb altres forces amb l’objectiu estratègic de superar al PSOE, per entre altres qüestions donar solució a l’emergència social i contribuir a canviar la llei electoral, no pot haver excepcionalitats. El nostre projecte és federal.
Un altre mecanisme necessari per enfortir el PCE i construir un espai de convergència sense estructura de partit polític seria anul·lar les dobles quotes. En aquest moment milers d’afiliats a IU paguen una doble quota: la del PCE i la d’IU. En el sentit del que proposa anteriorment, el fet de pagar la quota del PCE, com de qualsevol força que formi part d’un projecte de convergència, hauria de donar drets a formar part d’aquest. D’aquesta manera es reforçaria l’organització de les diferents forces (molts militants tenen grans dificultats per fer front a una doble quota), alhora que es alleugeririen les estructures de l’espai de convergència (IU en aquest cas).
L’espai de convergència politicosocial hauria fonamentar la seva activitat únicament en tres aspectes: elaboració d’un programa comú, organització de les mobilitzacions al voltant de l’esmentat programa i elaboració de candidatures electorals. Evidentment la participació en aquestes tasques fonamentals de persones a títol individual (que no formin part d’un altre partit) seria perfectament possible. En tot cas serien necessari un cens comú – i real en tot moment – de tots / es les participants en aquest espai.
Amb aquest plantejament el pes de l’activitat política recauria en les forces polítiques i socials, i els espais de convergència serien espais de coordinació i no de conflicte o lluites de poder.
En el cas dels / les militants del PCE, la seva activitat se centraria fonamentalment en les tasques establertes pel Partit en la seva acció directa en la societat i en el moviment obrer, i no es desgastarien en estructures paralelas.como ha vingut succeint al llarg de massa anys.
A més el PCE ha de trencar amb l’electoralisme i amb el seu excés de dependència econòmica de les institucions burgeses, pel que recuperar la independència econòmica és un dels temes impostergables davant la segona fase del Congrés del PCE.
Evidentment aquestes qüestions modifiquen substancialment el model de convergència actual, però permetran construir un espai dinàmic, desburocratitzat, capaç de créixer i incorporar a noves forces, que podria adaptar-se de una manera àgil als nous esdeveniments, i que permetria anar compatibilitzant la mobilització social i l’acció electoral, acumulant força simultàniament en els dos àmbits.
L’experiència del 22M, que va mostrar una capacitat de mobilització inèdita en la història recent del nostre país, va demostrar que és possible la construcció de la unitat sobre la base del programa i la mobilització, des del respecte entre organitzacions i col·lectius, i des de la construcció de espais de coordinació entre aquests.
Aquest plantejament tindria una sèrie de conseqüències positives, partint de la realitat actual:
-El PCE recuperaria totes les seves competències i tindria veu pròpia en tots els espais, també en els espais de convergència i electorals.
-Seguiría Existint l’espai polític i social que actualment és Esquerra Unida i més s’establirien els pilars bàsics per ampliar enormement.
-Es Mantindria la referència política per a milers de càrrecs públics i centenars de col·lectius d’IU a tot Espanya.
-El Espai de convergència en la seva nova configuració tindria la capacitat d’incorporar a noves forces polítiques i socials a tots els nivells.
-Es Eliminaria el problema de la doble quota i la doble militància. Pertànyer a un Partit (com el PCE), li donaria el dret a qualsevol militant a participar dels espais de què formi part aquest. Això en l’actual configuració d’IU no és possible.
-Aquest Model compaginaria la lluita social amb l’acció electoral, fent que en tot moment la nostra acció institucional tingués el seu reflex en els carrers i viceversa.
-Es Construiria un espai àgil i desburocratitzat tal com venim teoritzant des de fa anys.
-No Es reproduirien els debats i els conflictes de l’interior dels Partits en l’espai de convergència.
-La Denominació d’aquest espai de convergència en la seva nova configuració (actualment “Esquerra Unida”), haurien de decidir-la els afiliats a través d’un referèndum perquè tots / es la sentin com a pròpia.
