Moltes vegades paga la pena tancar la porta de casa als altaveus mediàtics i llegir, com ara, el llibre de Gustau Muñoz, Elogi del pensament crític (Afers), que ens fa recordar que, encara, per entendre moltes coses de l’actualitat més immediata, ens hem de remuntar a la nostra singular «transició» a la democràcia. És evident que durant aquest període es van conformar les bases i les regles de joc de l’actual sistema polític i de «les estructures de convivència» en què ens regim avui. La democràcia va ser el punt de confluència entre «els qui sabien que les coses no podien continuar igual i els que volien encetar una nova època, una ruptura». I, amb el llenguatge de l’època, es parlava de la «correlació de forces» entre el franquisme i els seus successors i l’oposició democràtica. «Manuel Vàzquez Montalbán, sorneguer, va apuntar que més aviat s’havia de parlar de ‘correlació de debilitats’. I l’encertava. La partida era molt complexa. Uns ja no podien, els altres encara no podien. La força d’uns era aparent, la dels altres era incipient».
Va sent hora de reflexionar sobre aquesta experiència tan lloada i esbombada per uns i tan amarga i decebedora per a uns altres. El que resulta més curiós i fa pensar és el fet que els dos partits de dreta extrema i el d’extrema dreta —els tres— són els que, ara, s’apunten més que ningú a la defensa de la Constitució. Els de la foto de Colon són els més «constitucionalistes» d’una Espanya que volen «una» i no sé si «gran» i «lliure». Ja s’encarrega la caverna mediàtica, i la no tan caverna, de legitimar la terminologia. S’aferren a la Constitució perquè el sistema vigent —que per a molts franquistes significà la continuïtat i, per als altres, una oportunitat— comença a corcar-se i a deslegitimar-se: la corrupció sistèmica, la crisi de 2008, les errades de la Corona i la faena que va fer el Tribunal Constitucional d’aigualir l’Estatut de Catalunya, han posat contra les cordes un bon grapat de coses que, abans, no es podien ni mencionar.
Per acabar-ho d’adobar, els polítics «mandrosos» fugen dels problemes reals i ho delegen tot als tribunals de justícia. Uns tribunals que essent qui són i venint d’on venen, fan el paper que haurien de fer els polítics, els sanitaris, els mestres… Són els que ho decideixen tot. Només anomene unes quantes coses recents: destitueixen un president per una pancarta, ens diuen quan s’han de fer unes eleccions, quan es pot confinar un territori i quins plans d’estudis han de tenir les escoles. Fins i tot, decideixen en quin idioma s’ha de comunicar el Govern valencià amb el de les Illes i el del Principat. No tenint-ne prou, els importa un rave que l’autoritat de l’Estat es ressenta quan fan servir dues vares de mesurar i són més tolerants o més intransigents en segons quines coses. Després, quan hom parla de «deficiències democràtiques», es posen les mans al cap, perquè saben que els altaveus mediàtics, que tenen «amos i senyors» molt concrets, els faran la faena. Ho explica molt bé el sociòleg i, ara, ministre Manuel Castells: «Donat per fet que les notícies es construeixen cada vegada més perquè s’equiparin als espectacles d’entreteniment o als esdeveniments esportius, la seva lògica també ho fa. Requereix drama, suspens, conflicte, rivalitats, cobdícia, engany, guanyadors i perdedors i, si es possible, sexe i violència». S’estimen més convertir en «enemic» a qui denuncia les deficiències democràtiques de l’estat que obrir el debat per solucionar-les. Xof, a les calderes!
Aquestes ratlles les escric un 23 de febrer en què es vol commemorar els quaranta anys del «fracàs» de l’intent de colp d’estat. No sabem què va passar de veritat durant aquells dies, però sí que sabem les conseqüències: la marxa enrere en la transició a la democràcia, sobretot, en posar una barrera insalvable a tres temes que quedarien intocables: la monarquia, la unitat nacional i no molestar el franquisme residual que es quedaria dins les estructures de l’estat fins que es podrira o ho podrira tot. I… Mireu què passa! Qui gosa parlar-ne… Xof, a les calderes!
Agermana’t
Cada dia estem més prop d’aconseguir l’objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l’import. Et necessitem ara. Informa’t ací
