Segons Missing Children Europe, una federació continental d’organitzacions no governamentals específiques, a la Unió Europea es denuncien cada any al voltant de 250.000 xiquets desapareguts. És una dada esgarrifadora. Si fa no fa, és com si tota la població d’una ciutat com ara Elx s’esvaïra cada revolució de la Terra al voltant del Sol.
En la desaparició de menors d’edat intervenen problemàtiques diferents. Bàsicament, hi ha quatre casuístiques: xiquets forçats a escapar de casa o de la institució on s’aixopluguen per un seguit de factors (representen la meitat del total dels casos); menors migrants que fugen d’una situació desesperada del país d’origen; segrest internacional d’infants (quan un progenitor reté un fill en un estat on no té la residència habitual sense el permís de l’altre progenitor amb custòdia), i, finalment, potser el cas més terrible encara, l’abús i l’explotació sexual infantils.
El 25 de maig és el dia internacional dels menors desapareguts. Algú podria qüestionar l’existència d’una data anual per a aquesta tragèdia. Tanmateix, si més no, algunes institucions sembla que fan alguna cosa amb motiu d’aquesta jornada i alguns mitjans de comunicació, de tant en tant, en publiquen un reportatge i remouen alguna consciència.
A casa nostra, el periodista Juan Antonio Marrahí n’escrigué un aquest mateix dilluns en Las Provincias en què mostrava que a la província (ai las!) de València hi havia vint-i-nou casos actius de cerca de xiquets tutelats desapareguts, quasi la meitat dels quals es concentraven en l’alberg d’Alboraig. Començava donant-ne alguns noms: Luis, Khaiiti, Jouness, Emelin… Perquè darrere de cada nom hi ha una història que pot corglaçar-nos, tot i la indiferència general.
Segons el Centre Nacional de Persones Desaparegudes, que depén del Ministeri de l’Interior, en la darrera dècada (2016-2025), s’haurien denunciat la desaparició de 238 menors al País Valencià, la immensa majoria dels quals (95,79%), xics. Canàries, Andalusia i Múrcia acostumen a tenir pitjors números que nosaltres. I podem ensumar que una part del fenomen no es denuncia…
Què en fa la policia? Sembla que ben poca cosa. La resposta de la Comandància de la Guàrdia Civil al periodista esmentat és molt decebedora: «no considerem oportú informar sobre preguntes relacionades amb menors d’edat en aquest àmbit». Per què? Potser perquè aquests infants no són cap prioritat, per dir-ho suaument? En l’informe de 2024 de Missing Children Europe es denuncia que «massa sovint, aquestes desaparicions es descarten com a voluntàries o no es consideren preocupants, sense tenir prou en compte els riscos que els menors poden trobar».
En el mateix informe es conclou que els xiquets que s’escapen «tenen més probabilitats d’afrontar riscos que poden influir en el seu benestar com a adults». La seua situació de vulnerabilitat és notòria i els perills que hauran d’afrontar, doncs, són molt més grans que per a la resta.
N’haurien de prendre nota els responsables polítics, judicials i policials. Fins i tot en alguns casos són els poders públics mateixos els causants de desaparicions. De fet, en el document es denuncia que «molts desapareixen a causa de condicions d’acollida inadequades, por a la detenció o la deportació, manca d’informació o exposició a la violència i l’abús». Hi ha, per tant, molt a millorar.
Però vivim una època en què el president de la Generalitat Valenciana, Juanfran Pérez, pacta amb Vox prioridades nacionales y otras mandangas. I l’extrema dreta ha posat en el focus els menors estrangers no acompanyats i ha fet que la seua situació precària siga encara més difícil. Assenyalen els grups més vulnerables i ometen la crítica als empresaris, una part dels quals que els financen, i directors de mitjans, que fan de propagandistes de les seues idees racistes.
Tanmateix, en general es desentenen problemes gravíssims com ara l’assetjament sexual de menors, tant per internet com presencialment. Aquestes agressions representen, de fet, un nombre important dels xiquets que fugen, que cerquen allunyar-se de l’infern. Una dada que ens pot servir per a fer-nos una idea de la magnitud del problema: CyberTipline, amb seu als Estats Units d’Amèrica, rebé més de 36,2 milions de denúncies de presumptes abusos sexuals a infants en línia el 2024, un augment del 12% respecte d’anys anteriors.
També a Europa s’ha incrementat aquest fenomen repugnant. Mentre que la majoria de les denúncies fan referència a circulació de materials pedòfils, les amenaces emergents com l’extorsió sexual econòmica i l’ús de la intel·ligència artificial generativa en l’explotació sexual infantil estan en augment.
Segons dades del Ministeri de l’Interior, el 2024 es presentaren al conjunt del Regne d’Espanya 1.078 denúncies per delictes sexuals en l’entorn digital que tenien com a víctimes menors d’edat. Els xiquets i els adolescents representen el 84,2% del total de persones violentades. I el 68,6% de les víctimes d’aquesta edat són xiques, un percentatge que no podem passar per alt.
Les denúncies, tanmateix, són la punta de l’iceberg. Segons l’Informe Tras la pantalla: violencia sexual contra la infancia en el entorno digital, de Save the Children, la majoria d’aquests delictes no es denuncien. En una enquesta feta per aquesta mateixa organització, el 97 % dels joves declarava haver patit algun tipus de violència sexual quan eren menors d’edat. És una xifra terrible, que hauria de servir-nos per a prendre mesures protectores més eficaces.
La Comissió Europea creà el 2007 un número de telèfon d’emergència per als casos de xiquets desapareguts: el 116 000. Encara no és poc conegut, trobe. És gratuït, operatiu les vint-i-quatre hores de cada dia i ofereix ajuda als menors d’edat desapareguts o en risc de desaparéixer i a les famílies o els membres propers. Si en coneixeu algun cas, telefoneu, per favor.
En qualsevol dels casos, prenem consciència dels atacs contra la infantesa, que poden contribuir a evitar en el present i en el futur dolor i desaparicions. També en interés propi. Més d’un xiquet trencat acaba regirant-se contra nosaltres. En una societat avançada no es deixa cap nen desemparat. No trobeu?
