Deia Joan Fuster a Diccionari per a ociosos: «L’odi a l’estranger, al foraster, ha estat, sempre i a tot arreu, causa de grans bestieses i de decisions sublims, de crims salvatges i de poemes preciosos, de sacrificis sagrats i d’abusos remuneradors». I segueix Fuster amb el cap ben moblat del qual disposava: «Hi ha moltes formes de patriotisme que no són sinó mera xenofòbia, perquè sovint els habitants d’una “pàtria” només arriben a sentir-se’n “patriotes” quan s’imaginen o es troben en fricció amb els veïns de la “pàtria” del costat».
Ressegueix l’assagista amb aquestes paraules: «En qualsevol cas, l’estranger és un punt de referència polèmic, probablement imprescindible, per a un patriotisme agressiu». I quins se’ns representen davant d’aquestes paraules? Se m’ocorre per exemple Abascal, Meloni, Orban, Le Pen…
De les paraules del de Sueca, estarem d’acord que són absolutament premonitòries, ja que heus ací aquesta altra sentència anticipada: «Tota xenofòbia contesta a una altra xenofòbia, ja que tots som “estrangers” per a algú… I de l’estranger, en fem un enemic: cada estranger és un enemic potencial. Les històries nacionals ressenyen llargues llistes de fets heroics perpetrats pels indigents contra estrangers, i amb aquesta mena de records els mestres d’escola eduquen els seus deixebles. L’aspecte oprobiós que poguessin presentar aquells fets queda automàticament cohonestat per la virtut del patriotisme».
Encabida en aquesta introducció sobre el que vull desenvolupar, Sebastià Carratalà, en una de les efemèrides que acostuma a publicar a Diari La Veu del País Valencià, ens recorda que el 22 d’octubre de 1609 es va fer públic el ban d’expulsió de tots els moriscos de l’antic Regne de Valencià, deixant ben palès que els donaven 3 dies per embarcar amb els seus fills i els béns que pogueren transportar damunt, deixant enrere terres i patrimoni, als ports indicats del País: Vinaròs, Grau de València, Dénia i Alacant.
El ban es va publicar sense informar els senyors territorials, els quals foren, junt amb els expulsats, els més perjudicats per aquesta mesura. Pocs dies després començaren els embarcaments i també rumors sobre llançaments de persones dels vaixells a la mar.
Carratalà hi fa referència al treball de Joan Morales, titulat «Quines conseqüències va tenir al País Valencià l’expulsió dels moriscos?», i remarca que després del ban d’expulsió, per l’arquebisbe Rivera i ordenat pel virrei, Luis Carrillo de Toledo, marqués de Caracena, les autoritats valencianes van ser conscients del risc de rebel·lió morisca. La situació ja era tensa a la Vall de Cofrents, la Marina i la serra d’Espadà. Les revoltes de la mola de Cortes i la de la serra de Laguar, encara que no tenien un origen comú, tenien una mateixa causa i grans similituds, com ara el fet de produir-se en regions muntanyoses, arribant fins i tot a coincidir el dia de l’assalt contra els rebels de les dues zones, el 21 de novembre.
De l’arquebisbe Ribera hom ha de constatar que cal deixar-lo menjar a banda. Per saber d’ell només cal llegir a la Viquipèdia la seua curta, però malèfica i intensa biografia. A un servidor havent-la llegit, per res del món li agradaria, quan tanqués els ulls, anar al cel i trobar-se allà dalt amb ell. L’il·lustre, nascut a Sevilla el 27 de desembre de 1532, finat a València el 6 de gener de 1611, va esdevindre religiós, patriarca llatí d’Antioquia i home d’estat espanyol, i fou beatificat en 1796 i canonitzat pel papa Joan XIII en 1960.
Tot plegat, com es veurà, una conjuminació perfecta entre església i estat, la qual cosa, a parer meu, encara hi perdura.
Tornant al fil de la biografia; quan tenia només 30 anys, el 1562, essent el papa d’aleshores Pius IV, fou nomenat bisbe de Badajoz, dedicant-se a adoctrinar els catòlics i combatre el llavors nouvingut protestantisme.
Juan de Ribera, nomenat arquebisbe de València amb la finalitat d’enfrontar específicament la qüestió dels moriscos, ací al País, designat el 1602 pel monarca d’aleshores Felip III virrei del País, usà la seua posició preeminent per tal d’esdevindre un dels més ferms impulsors de l’expulsió dels moriscs el 1609. Realitzada l’expulsió, entre altres fets va fundar el Reial Col·legi Seminari del Corpus Christi, conegut com el Patriarca, tot per formar sacerdots segons l’esperit del Concili de Trento. Es convertia així en exemple preeminent de la Contrareforma a València.
Tot plegat, amigues i amics, per a qualificar l’arquebisbe Ribera, esdevingut, ni més ni manco, sant; el Marqués de Caracena, Luis Carrillo de Toledo; el monarca llavors, Carles III; el papa Pius IV, i un bon grapat més…, no disposaria de prou paper i m’és completament impossible.
Així que vos deixe amb el burjassoter Vicent Andrés Estellés i un fragment del seu llarg, intens i magnífic poema «Vora el barranc del Carraixet»:
«Vora el barranc del Carraixet jurarem les nostres promeses, vinclarem els genolls a terra i prendrem amb les mans la terra. Més vermella, més rica i plena. Pujarà la nostra bandera. Pujarà la brisa més alta vora el barranc del Carraixet. Vora el barranc del Carraixet torna el camí de lluita: alliberarem la nostra terra de tota mena de traïdors. Pujarà el sol a les murades, i mirarem tota la terra alliberada, intensa i nostra, vora el barranc del Carraixet.»
