Estem tots molt cansats, fins i tot, els més compromesos en la cosa pública. Poc a poquet, anem allunyant-nos dels estèrils debats de la política i les batalles electorals. En el darrer any, a l’estat espanyol, portem cinc convocatòries electorals en què la majoria dels nostres polítics ens han plantejat, en les campanyes, coses alienes, estranyes, a allò que es jugava en cada elecció. Conec persones que, en les eleccions valencianes, es preguntaven quin partit portava membres d’ETA en les seus llistes. El seguiment de l’actualitat s’ha convertit en una tortura insofrible, en un exercici de pur masoquisme i, sobretot, d’avorriment. «Tot és negatiu, mai no hi ha res positiu!» que diria Aloysius Paulus van Gaal, un antic entrenador del Barça. Massa espectacle, massa saturació, massa no saber perdre, molt de fang, molt d’odi…
I, ara i ací, en aquestes eleccions que se celebren en un moment decisiu per al futur d’Europa, regnarà l’abstenció, entre altres coses, pel cansament del personal i perquè, una altra vegada, els partits i els mitjans de comunicació ens ofereixen una campanya en què s’oblida que Europa es troba en un moment molt difícil i que cal una acció política amb alternatives molt clares. El debat, ací, és si Feijóo la té més llarga —la carrera política —o més curta que Sánchez o Abascal; si Podemos arriba més lluny o més prop que Sumar; quina fracció de l’independentisme és més hegemònica, o… Com si no veieren que el món que hem conegut fins ara se’n pot anar a la merda. No ens plantegen unes eleccions des del punt de vista de les necessitats d’Europa, del seu futur, ara que estem a punt d’entrar en un nou temps, que si no es posa remei, pot ser molt obscur. I pot ser molt obscur perquè no sabem què passarà a Ucraïna, què passarà a Gaza, què passarà a les eleccions presidencials americanes i, sobretot, no sabem què volem ser de majors els europeu. El futur el tindrem segons es resolen aquests dilemes perquè son interrogants fonamentals. Toquem ferro!
I els partits polítics nostres, a banda de defensar els nostres interessos com a ciutadans i com a país que volem ser, ens haurien d’explicar què volen fer d’Europa, perquè hauran de prendre moltes decisions. I moltes d’importants, com ara, si es reprenen les polítiques de l’ortodòxia neoliberal que s’adoptaren arran de la Gran Recessió de 2008 i que portaren a molt del nostre personal a la ruïna; o si seguirem amb les mesures d’orientació neokeinesiana, l’estat com a proveïdor de bens públics, que s’aplicaren per afrontar els efectes de la pandèmia. Algú sap quina és la postura de cada partit sobre el tema? O quina postura té cada partit sobre el paper subaltern que ocupa Europa en el món com a actor geopolític i que la guerra ha accentuat? En definitiva, que hi ha molts assumptes transcendentals en joc en aquestes eleccions que no arriben al debat públic i que els mitjans de comunicació volen ignorar perquè creuen que es més rendible convertir el joc polític en un espectacle, com si es tractara d’una Operación Triunfo qualsevol.
Malgrat tot, no ens desanimem i el diumenge anem a votar, per l’amor de Déu!
