Des d’octubre de 2023, amb l’inici del genocidi perpetrat per l’Estat d’Israel contra la població civil palestina de Gaza, alguna cosa s’ha trencat de manera irreversible. Allò que fins fa poc es disfressava de “conflicte”, de “resposta legítima” o de “seguretat nacional” ha revelat el seu veritable rostre: un genocidi planificat, retransmés i justificat a plena llum del dia, amb l’aprovació majoritària de la població jueva israeliana.
Per primera vegada el genocidi no s’amaga, no s’excusa, no es nega: s’exhibeix i s’aplaudeix. Hi ha líders polítics que parlen d’“autodefensa” mentre es destruïxen hospitals i escoles; ministres europeus que feliciten l’entitat sionista d’Israel per la seua “fermesa”; periodistes que desinformen conscientment; i governs que miren cap a un altre costat. La impunitat ja no és discreta: és obscenament visible.
Este moment infame de la història ha revelat una veritat insuportable: Occident s’ha desposseït del seu rostre humà, eixe del que tant havia presumit, tot i que en realitat la seua riquesa i progrés descansara sobre conquestes i genocidis anteriors. Se suposava que l’impacte de l’Holocaust i Hiroshima havia de servir com a revulsiu per a canviar i avançar èticament. Però les democràcies liberals que es proclamen defensores dels drets humans, la pau i els més alts valors universals han demostrat que eixos valors s’apliquen només quan convé als seus interessos materials i polítics. I els partits de dreta que abans podien callar o fer equilibris entre “els dos bàndols”, ara han quedat retratats: ja no poden fingir neutralitat. Han triat bàndol, i la majoria ho està fent a favor de la barbàrie feixista-sionista.
Però el més inquietant no és només el que fan els governs, sinó el que fan els seus votants. Perquè quan la meitat de la població que vota recolza partits d’extrema dreta i dreta —els que justifiquen, relativitzen o silencien un genocidi— cal reconéixer que el problema ja no és només de les elits, sinó d’una part molt extensa de la societat. Els votants del genocidi són entre nosaltres. Són persones aparentment normals: companys de feina, veïns, familiars, amics, membres d’associacions, botiguers, dependents, obrers, funcionaris, tècnics, pares i mares de l’escola. Gens excepcionals, gens monstruosos. Amables i amistosos, fins i tot. I precisament per això és tan pertorbador. Perquè la banalitat del mal —aquella expressió d’Hannah Arendt— torna a fer-se visible. La major part dels qui voten genocidi no odien obertament. No insulten, no desitgen ni la desgràcia, ni la tortura, ni la mort de centenars de milers de persones —xiquets inclosos— d’una manera explícita. Potser callen, potser fins i tot, en el fons, rebutgen el genocidi, però políticament han decidit acceptar-lo com a part de la realitat —què hi farem!—, com una conseqüència col·lateral, com un preu que algú ha de pagar perquè tot continue aparentment igual.
D’esta manera, els qui voten genocidi poden creure que se salvaran dels mals del món: els del col·lapse ecosocial que aquells a qui voten, i les elits que representen, han causat. Este és el veritable horror del nostre temps: que el genocidi haja sigut assumit com una rutina política, com un peatge a pagar per a mantindre la “normalitat democràtica”, com un mal menor, com un punt més del debat electoral i com una font mercantilitzable destinada a fer més rendible l’espectacle del fang en les xarxes socials. I quan això passa, la frontera moral que separava la suposada civilització del crim desapareix.
La Unió Europea n’és un exemple perfecte. Les seues institucions han condemnat formalment la violència israeliana, sí, però sense sancions, sense embargaments, sense decisions reals. Gesticulacions buides, mesures sense transcendència, indignacions impostades, fum i més fum de cara a la galeria. I mentre Israel ha continuat destruint Gaza amb suport econòmic i diplomàtic europeu. I els mateixos líders que es declaren defensors de la pau financen la guerra per darrere. Això no és neutralitat: això és complicitat criminal. Per esta raó, des d’octubre de 2023 el vot en les eleccions de la il·lusòria democràcia liberal adquireix un altre significat. Ja no és una simple opció ideològica o una preferència de gestió. El vot s’ha convertit en una declaració moral. Cada vegada que un ciutadà vota un partit que justifica el genocidi israelià, que compartix les burles dels sionistes i trumpistes, que degrada encara més a les víctimes, que criminalitza qui les defensa i les vol ajudar, no està votant només un programa econòmic, una ideologia o unes propostes de política cultural, social o ambiental: està votant una tenebrosa visió del món on la mort de milers d’innocents és acceptable, fins i tot necessària.
Abans d’octubre de 2023 encara podien dissimular, inhibir-se. Podien dir que la qüestió palestina era complexa, que hi havia “dues narratives”, que “no tot és blanc o negre”. Però ja no. Les imatges de xiquets mutilats, de mares plorant, de ciutats arrasades, de la fam com a arma de guerra, de la crueltat gratuïta, de la celebració triomfant dels assassinats en massa, del sadisme institucionalitzat, han fet impossible qualsevol excusa. El món sencer ho ha vist, i qui calla, aprova. Qui justifica, col·labora. Qui vota aquells que ho legitimen, participa de l’horror.
El més terrible és la calma amb què tot això s’ha assumit per eixa extensa part de la població que no protesta, que no es manifesta, que no s’espanta amb el genocidi en marxa sobre el poble palestí. La sensació que, en el fons, tampoc és per a tant, que no passa res. Que la vida continua. Que podem anar a sopar amb els amics, celebrar festes o parlar del temps amb la mateixa gent que votarà partits que han avalat un genocidi. I que s’escampe el missatge d’aquells que pensen que els qui es manifesten a favor del poble palestí són uns ingenus, uns estúpids, uns “radicals” o, pitjor encara, uns còmplices dels “terroristes” o uns “animals” sense cap dret. El mal s’ha tornat domèstic. La mort de l’altre —del llunyà, del desposseït— s’ha convertit en soroll de fons d’una democràcia anestesiada. Per això cal dir-ho clar i sense eufemismes: votar genocidi és també cometre’l. Potser no amb les mans, però sí amb la consciència. Introduint, amb indiferència humanicida, un vot en una urna. Mentrestant, a la llum de les pantalles, es desenvolupen les rodes de premsa on els carnissers s’exhibeixen plens de prepotència i orgull psicòpata. Saben que no estan a soles.
Després d’octubre de 2023, el món s’ha dividit en dos bàndols: els qui justifiquen el genocidi —per acció o per omissió— i els qui encara creuen en la dignitat humana com a límit infranquejable. No hi ha neutralitat possible. Ni matisos ni excuses. O humanicidi o humanitat. El vot s’ha convertit en un gest de definició moral. I cada papereta dipositada a favor dels partits —i dels partidaris— de la barbàrie és una pedra més en el mur que separa els humans d’aquells que ja han renunciat a ser-ho. Perquè, al capdavall, no és només Israel qui està destruint Gaza: són també tots els qui miren, toleren i voten genocidi. Són ells els qui estan acabant amb la poca esperança que quedava en una humanitat ja prèviament arrasada pel brutal domini del capitalisme global, el mateix que sosté el sionisme internacional i ha dut el món a l’abisme.
