En un article publicat el 1972, l’escriptor i crític d’art John Berger feia una comparació sorprenent si més no entre l’obra del pintor Francis Bacon (Dublín, 1909 – Madrid, 1992) i la de Walt Disney (Illinois, 1901 – Califòrnia, 1966) a propòsit del conformisme que hi apreciava: «Tots dos homes, Bacon i Disney, es plantegen el comportament alienat de les nostres societats, i, cadascun d’una forma diferent, convencen l’espectador que ho admeta com és. Disney aconsegueix que el comportament alienat semble graciós i sentimental i, per tant, tolerable. Bacon interpreta aquest comportament en uns termes segons els quals el pitjor que podria succeir –considerar que l’home és un ésser sense intel·ligència- ja ha succeït i, com a conseqüència, proposa que el refús i l’esperança manquen de sentit». Des de fa dècades, aquest acatament d’imposicions socials, econòmiques i culturals, unes imposicions ben dosificades i acompanyades d’al·licients per anul·lar l’escàs esperit crític, ha crescut ininterrompudament. Amb això, els poders vinculats al capital, els lobbies i la indústria tecnològica pretenien que, en general, les contestacions minvaren, malgrat el descontentament d’amplis sectors socials en alguns moments, i fins i tot en determinats períodes es reduïren a la mínima expressió.
El poder polític ha secundat en molts casos aquests plans amb normes que provoquen que els ciutadana s’autocensuren a l’hora de protestar contra el que consideren injust. Sense anar més lluny, a l’estat espanyol, per exemple, la Llei de Seguretat Ciutadana, coneguda com a llei mordassa, aprovada el 2015 amb els únics vots favorables del PP -un llegat de Jorge Fernández Díaz, peça clau de l’operació Catalunya–, augmentava la capacitat sancionadora de les forces policials amb aquest objectiu.
L’explicació és històrica, assenyala Javier Cigüela, ja que «la tempestuosa primera meitat del segle XX va ser interpretada per les elits europees com un excés de política que calia soterrar en benefici d’equilibris de tipus econòmic i comercial; la por de la política democràtica per part d’aquestes elits ha tornat amb força amb referèndums com el Brèxit o eleccions com les de Trump» (Exclosos i transparents, 2017). No cal dir que, dissortadament, l’auge dels discursos d’extrema dreta en molts països els darrers anys confirma que la implantació d’aquesta ideologia està sent reeixida.
El procés ha estat llarg i mesurat al mil·límetre. Alhora que aparentment ens han concedit més espais de llibertat i ens han facilitat l’accés al consum i ens han endeutat, no ha cessat l’alliçonament implacable en la resignació davant dels fets consumats des dels grans mitjans de comunicació i les grans corporacions audiovisuals, així com des del sistema educatiu. Ben amarrats pels diners i les necessitats creades, ens han persuadit que no tenim escapatòria, com si la situació fora conseqüència d’una catàstrofe natural o d’una maledicció divina contra la qual no podem lluitar. Una vegada convençuts d’això, amb unes quantes generacions enganxades al món Disney i similars per tal que la condemna es perpetue, sols cal peregrinar en família, almenys una vegada en la vida, al santuari de París, en el cas dels europeus, per retre homenatge als representants de la «violència vana» i de la «falta d’intel·ligència».
Després només restarà tornar-hi mentre seguim les vicissituds dels seus personatges a través de les pantalles. Les collites presents i futures estan assegurades. Missió complida.
