A València existeix un artista urbà que clandestinament proclama la tendresa. Ho fa amb imatges d’actors de cinema que enganxa als murs del cor de la ciutat afegint-hi la llegenda, «Visca la tendresa». Aquest estiu en vaig veure una de Cary Grant i un parell de Marilyn Monroe lluint enmig d’una anàrquica constel·lació de grafitis obscens, proclames apocalíptiques, gargots indesxifrables… L’altra nit, en una paret del carrer de Baix, vaig descobrir-ne una de Clint Eastwood i Meryl Streep, abraçats. La imatge pertanyia a un moment de la pel·lícula Els ponts de Madison, basada en la novel·la de Robert James Waller i estrenada el 1995. Clint i Meryl fent de Robert Kincaid i Francesca Johnson, dues ànimes bessones que es troben en la recta final de la vida per a descobrir que estan condemnades a continuar vivint, morint, l’un sense l’altre. Una història tan tendra com trista escrita, segons el seu autor, en un món cada vegada més insensible. Amb el dubte, també, d’on acaba una gran passió i comença el sentimentalisme. Però escrita sobretot, contra els que, justament, fan befa de les grans passions.
El cas és que l’hivern passat vaig devorar en l’obreta de Waller en l’habitació d’un hotel de tercera a Tarragona mentre em preguntava què havia estat la meua vida fins aquell moment i com hauria estat sense haver viscut una gran passió. Passava comptes amb mi mateix. Arriba un moment en què es fa inevitable perquè penses o saps que se t’està acabant el temps i que ja no hi ha marge per a cometre errors.
De tot això parlaven l’altra nit E., M. i jo mateix en un vetllador de la plaça de l’Arbre poc abans d’ensopegar amb Francesca i Robert mentre anàvem i tornàvem als episodis lluminosos del passat que havíem compartit, mentre ordenàvem els problemes de l’ara mateix per rigorós ordre de gravetat, mentre ens imaginàvem d’ací deu, quinze anys a tot estirar.
On seríem? Ningú no ho sap això. En el meu cas no sé ni tan sols on viure a partir del mes de febrer en què acaba el meu contracte de lloguer. Barcelona, com València, s’ha posat impossible. L’habitatge és una mina d’or per la qual lluiten els taurons del mercat immobiliari. Els vells edificis de veïns es converteixen d’un dia per l’altre en hotels boutique de parets de pladur. Fins i tot, s’obren hotels en els baixos de finques lletges arrambades vora les vies del tren. A les xarxes centenars de desnonats comparteixen les seues històries. El patiment és enorme i compartit per milers de persones però sense una resposta col·lectiva sembla que també va a ser tan inevitable com devastador.
Tindré una casa, doncs? I treball, tindré treball? I salut, sobretot, no sé si tindré salut. Més de trenta anys després d’haver eixit de casa m’angoixen les mateixes qüestions, em faig les mateixes preguntes. No dec haver madurat massa malgrat els pals, que no n’han sigut pocs. El cas és que amb tantes enrònies no hauria de poder aixecar-me del llit i, en canvi, no em sent encara tan cansat com per a renunciar a donar la batalla. Hi ha massa coses encara per fer.
De vegades, m’agrada pensar que despertaré un dia i m’hi trobaré amb un sobre amb una llista de llocs meravellosos on amagar-me. Tindré unes poques desenes menys d’anys i la possibilitat de continuar vivint sense distàncies ni ajornaments la «meua» gran passió. Tot això, malgrat aquest temps que no acompanya, malgrat l’edat, malgrat les dificultats sempre sobrevingudes.
En la novel·la de Waller, ambientada en 1965 en un lloc remot del Mitjà Oest, Robert, li diu a Francesca: «Estem renunciant als temps i a les distàncies sense límits, organitzant-nos, esmortint les nostres emocions. Eficiència i efectivitat i totes aqueixes peces de l’artifici intel·lectual. I, amb la pèrdua d’aquesta llibertat, el cowboy desapareix junt amb el lleó de la muntanya i el llop gris». Poc més tard, els amants ballen molt junts a la cuina mentre a ella li agrada saber que ell estarà sentint els seus pits a través del vestit i de la camisa. Al cap d’una estona, faran l’amor fins la matinada.
Després de la plaça de l’Arbre vam anar a un acollidor restaurant italià molt a prop del mur de Francesca i de Robert. Durant el sopar M. va rememorar una badia de Corfú on assegura que va perdre la noció del temps. E. voldria tornar-hi a l’illa. Potser aquell és el seu lloc en el món. Jo, pense en silenci, també tinc la meua badia. Sabré, però, trobar el camí?
