Parle per telèfon. Fa molts dies que tenia pendent aquesta conversa. També en fa uns quants que espere una barra de dutxa i mitja dotzena de copes de vi tipus Storsint de la coneguda marca sueca d’accessoris per a la llar. No cal dir que són dos tipus d’espera molt distints. Una és la d’una veu que em reconforta, que sovint em fa estremir, que m’entristeix o m’alegra el dia per raons ara i ací del tot inconfessables. Fet i fet, d’aquella veu espere retrobar -ni que siga per uns minuts- un paisatge o paradís, l’emoció pura, el record del tacte d’una pell, la impossible rendició als meus desitjos del temps i de les circumstàncies penoses que l’acompanyen. L’altra és una espera ansiosa, molesta, que duu aparellada la satisfacció d’unes necessitats un punt estúpides que a penes fan un poc més suportable el dia de cada dia amb tots els seus segons i dècimes de segons pesants com cabassos plens de fang.
De colp i volta, sona estridentment el timbre de l’apartament i em veig obligat a interrompre la conversa per si de cas és el transportista amb la meua barra de dutxa i les meues copes. En despenjar l’intèrfon, una veu femenina pretesament insinuant, em pregunta en castellà si m’agradaria viure la vida per a sempre, la vida eterna. Òbviament, li conteste que no, irritat, gairebé ofès i ràpidament torne a la conversa que he deixat i explique allò que m’acaba de passar. Riem molt tal com féiem quan ens créiem de veritat eterns i parlem encara uns minuts i després imagine des d’on m’haurà estat parlant fa un moment, i com anirà vestida, i què farà després, vull dir d’ací una estona, aquesta vesprada d’aquest dia gris i fred de febrer.
I pense també amb aquella xicota que va regalant -o venent- la vida eterna de casa en casa com si fos una repartidora de butà o una antiga venedora d’enciclopèdies o de cursos d’anglès. Una xicota d’una bellesa discreta i un cos bonic dissimulat per un vestit ample i de colors crus. Venedora d’una eternitat que se’m figura un punt ensopida amb tot d’àngels que només saben tocar les trompetes de l’apocalipsi però ni una sola nota de jazz.
Aquests dies hi pense molt amb això de l’eternitat. Caic en el compte que fa temps que a cada dues cantonades, en molts accessos d’algunes de les estacions del metro, fan guàrdia a peu dret, al costat d’uns expositors com els de les agències de viatge, petits escamots de venedores d’eternitat. Solen ser joves i boniques. Quasi sempre les acompanya un home amb traça de comercial d’articles de ferreteria. Somriuen. Diríem que pràcticament es limiten a somriure com si amb això hi haguera prou per a entrar de cap en el seu món i deixar-se amanyagar per la veu melodiosa dels missatgers invisibles que asseguren que els escorten, que els alleugen de tantes pors ara que la fi del món la tenim a tocar.
De vegades, pense que podria comprar-los una mica d’eternitat com qui arrisca divertit uns pocs diners en un producte financer que li han promès que l’enriquiran. Ben mirat, una eternitat, si no et marceixes, si et xuten una bona dosi de joventut, pot donar per a molt. Jo sé amb qui la compartiria. I sé que potser se’ns faria llarga i tot. No cal ser ingenus i menys encara quan la velledat comença a fer-se present i un ja sap tantes coses que fins i tot fa fàstic i pena. L’eternitat potser va ser només una nit. Uns dies. Un moment. Cadascú se sap la seua.
La barra de dutxa i les copes encara no han arribat. Tampoc els llibres que fa poc vaig comprar, un en francès per introbable en castellà i català de Gitta Sereny i un de Leila Guerriero. En tots dos casos textos molt ben escrits d’històries tan sinistres com la humanitat mateixa. Textos que devoraré amb un Chablis un qualsevol dissabte d’aquests com tants altres, solitàriament, mentre espere l’eternitat. Cadascú se sap la seua i si ha d’arribar o no, i a quina hora, i en quin moment.
