Tots hem estat en algun moment imprecís, just entre la gèlida penombra i la llum, un xicot com L. Ara mateix, aquell jove abrivat i un punt superb que va ser, ja va camí dels seixanta o potser malviu entre els setanta i pocs i la mort o, potser, resisteix dempeus entre la mort i la memòria sense acabar de decidir-se a donar el pas cap a les immensitats vaporoses de l’oblit que, d’altra banda, tan feliç el farien, tot i que ell això no ho sap.
Abans de tot açò, L. va ser allò que podríem dir un somiatruites amb possibilitats, tot i que la vida no li ho va posar gens fàcil. A casa passaven justet. El pare, jornaler, feia el que podia mentre la mare, mestressa, anava gastant més del que tenien, mentre embogia silenciosament sense acabar de comprendre que l’edat adulta era el principi de la fi, un infern a cel obert. Mai no ho va dir en veu alta però li hauria agradat ser infèrtil, no nàixer, no créixer, no respirar…
Podríem dir, també, que L. es va criar sol com un poruc conill de bosc de ribera o com una cadernera alegre en el seu palau de branques de taronger o com un rabosot astut sempre amagat en els marges del riu o com un llop afamegat sense ovella on mossegar. I això no obstant, malgrat la seua condició inicial d’animalet assilvestrat, no li va faltar una bona educació en una escola de pagament, de creus i de rosaris, on el van ensenyar a acceptar l’ordre establert -el manament ocult i el més important dels onze-, la repressió dels instints, la resignació i el sotmetiment sense plaer (com és sabut, hi ha sotmetiments que són un autèntic festival pels sentits, coses de la condició humana).
A L. li tenien assignada una nació per la qual morir, un treball d’acord amb la seua condició social i, fins i tot, una possible dona amb qui allitar-se (in)castament en acompliment de la reproducció de l’espècie obrera, l’única, per cert, que en els darrers anys de civilització ha evolucionat cap enrere com si ara, de colp i volta, els humans ens tornarem tots micos amb notables habilitats per a la tecnologia i el consum compulsiu.
Però L., com tantíssimes altres com ell, mai no va acceptar aquell règim i ben prompte va començar a sollevar-se a força d’escriure per les parets del seu puto poble tots els somnis que pensava defensar amb la seua pròpia vida si calia.
El xicot somiava navegar per les 48 constel·lacions de Ptolomeu a bord d’un vaixell pirata; dormir al desert roig de Simpson abraçat al cos nu d’aquella xicota prima amb els ulls com llunes d’abril; recórrer l’oceà Índic a lloms d’una tortuga marina gegant; passar una nit de passió amb la Hagen i la Sylvia Saint, plegats, en l’habitació d’un qualsevol hotel amb vistes al riu de la València de March, tots tres, gust de xampany a les llengües, gust de xampany entre les cames, les salives pegalloses gust de licor de taronja… I, encara, somiava guarir la mare de la seua bogeria, rescabalar el pare del seu pesar-passar, desaparèixer en les entranyes de la nit dolçament endormiscat per un glop llarg de l’oli sagrat del cànnabis, salvar el món de la plaga de fills de la gran puta maleïts entestats a convertir-lo en el seu infecte comú… fills de puta de penis flàccids, armats fins a les dents, culs purulents…
A L., però, com a tots els L. en què us reconeixeu cada dia que penseu en el temps i en la mort, tot se li va girar en contra. Li esborraren les parets amb desenes de capes de dolor i quitrà, entre els uns i els altres l’acabaren per posar a lloc a força de colps, amenaces, decepcions. Tot plegat, la vida mata, extermina fins i tot els somnis, invisibles a qui no els somia. Perquè s’entenga bé i d’una sola vegada a L. el va matar -i el mata encara- una existència plena de paranys.
I això no obstant, de tots els somnis no li han pogut esborrar encara els que es va tatuar en el centre mateix de la seua ànima com un gorg.
Si de cas veieu L. és perquè us heu mirat en l’espill del vostre passat allà on vàreu ser. Si no l’heu vist és perquè simplement sempre heu estat morts.
