Enguany he decidit fer una setmana de vacances al poble on van nàixer els meus pares, avis i besavis, que encara no coneixia com tocava. Vianos és una petita localitat de l’interior de la província d’Albacete, que fita quasi amb la de Jaén, en plena serra d’Alcaraz, de 322 habitants (INE, 2023). Hi havia vingut molt poquet, i vaig pensar que com que es troba a 1.120 m d’altitud, molta calor no hi pot fer a la nit. I així és. De dia, la típica basca seca d’altiplà, però per a dormir calia tapar-se o, fins i tot, tancar la finestra. Quin gust! Té dos bars, piscina municipal, una farmàcia, consultori mèdic, una església parroquial de Sant Sebastià que conserva tres parts del segle XVI (la torre renaixentista d’Andrés de Vandelvira, el baptisteri i l’altar amb elements gòtics) i una imatge de sant Francesc de Salzillo, una tendeta de queviures, una residència de persones grans nova i poc més. El mes passat hi van inaugurar el safareig públic, construït el 1920, i que durant anys i panys va estar sepultat per una muntanya de terra i pedres. La nova alcaldessa, exconsellera de Benestar Social de la Junta de Comunitats de Castella-la Manxa, està valorant-ne el patrimoni. Per cert, l’expresident autonòmic, exministre de Defensa i expresident del Congrés José Bono és d’un poble molt pròxim, Salobre.
No solament fugia de la xafogor humida alacantina. Qui em coneix sap que soc molt viatger i no són pocs els qui em diuen Willy Fog. Però, en aquesta ocasió, em vaig endinsar en l’Espanya buidada al més pur estil Sherlock Holmes amb un objectiu detectivesc un tant difícil i agosarat. Resulta que fa poc temps vaig descobrir que la meua iaia materna, que hi va nàixer el 26 d’abril de 1925, va intentar suïcidar-se bevent alguna mescla estranya presumiblement quan estava embarassada de ma mare, motiu pel qual de seguida va passar a ser coneguda al poble com Carmen la Envenená. Les raons per les quals ho va fer no són clares, però l’explicació familiar no em quadrava gens, i per això volia utilitzar l’estada per investigar sobre aquell fet tan luctuós ocorregut l’any 1946. No és que hi haja descobert gran cosa, perquè pràcticament no hi queden persones tan grans que puguen saber-ho, però sí com ho va fer i que a Vianos, cinquanta-huit anys després que se n’anara a Alacant Carmen la de Chumillas, la filla d’Esteban i Juana, encara la gent la recorda amb el malnom del verí. I, a més, he tornat a la terreta amb alguna que altra hipòtesi més convincent sobre aquest secret de família del qual no s’havia parlat mai. Diuen que una casa amb secrets és una casa avergonyida, i com que no vull que aquest succés torbe més els Garrido, per això el compartisc amb tots els lectors.
Encara que nascuda en un altre poble albaceteny, Balazote, un 10 de maig de 1916, i tot i que no era iaia de sang (però sempre la vaig considerar com a tal), aquesta meua altra àvia, que també li deien Carmen de nom, però era coneguda com Carmen la del Sordo, no sabia ni llegir ni escriure, i sempre va contar que era perquè el primer dia que va anar a escola, el mestre li va preguntar una cosa, i com que en desconeixia la resposta, la va assotar i assotar amb un regle llarg de fusta sobre els palmells de les mans. Mai més va tornar a xafar una aula. Pobreta! Ha passat més d’un segle d’això, i la ciutat on vaig nàixer té l’honor de comptar amb dos grans docents que res tenen a veure amb aquell rígid mestre de fa cent anys. Parle de dos professors els orígens dels quals també es troben en aquest diminut poble manxec. D’una banda, Pedro Díaz Marín, catedràtic d’ensenyament secundari de l’assignatura de Geografia i Història quan jo estudiava en l’IES Verge del Remei entre 1992 i 1996. D’altra banda, Ángel Sánchez Sánchez, catedràtic d’Economia Aplicada en la Universitat d’Alacant i actual vicerector de Planificació Econòmica i Estratègica.
Però tornem als motius d’aquesta singular escapada estiuenca. Hi ha un tercer argument de pes que em va impulsar a voler conéixer un poc més el lloc de partença de la meua estirp. Als carrers i les places de Vianos té lloc una representació teatral, almenys des de mitjan segle XIX (tot i que hi ha fonts que apunten que l’origen es podria remuntar al segle XVII), de l’Auto sacramental de los Reyes Magos, que és única a Castella-la Manxa (per això està declarada Festa d’Interés Regional) i de les poques que es conserven a la península Ibèrica. L’escenificació no és ara a l’estiu, sinó que tradicionalment ho ha sigut el matí del 6 de gener, molt d’hora, i des del 2016 va canviar a la vesprada del 5 de gener, i la duen a terme els mateixos veïns, que han transmés, ininterrompudament i de boca a boca, els 147 versos que conformen les cinc grans escenes en huit actes de què consta aquesta dramatúrgia. El meu interés consistia a obtindre con més informació millor sobre aquest espectacle excepcional per tal d’intentar comparar-lo, com em va suggerir el mestre i company Biel Sansano, amb la també representació en castellà de l’acte sacramental La venida y adoración de los Santos Reyes Magos al Niño Jesús que cada any se celebra a la Canyada (l’Alt Vinalopó) els dies 6 i 7 de gener. Veurem si la recerca feta, i sobretot l’acarament dels textos, dona uns bons resultats.
Evidentment, no tot ha sigut esbrinar coses del passat familiar i d’aquesta vertadera joia teatral transmesa fonamentalment per via oral. Les vacances, vacances són. A banda de descansar, menjar bé, dormir millor i llegir molt, pilars bàsics del temps de lleure, he aprofitat aquests dies per a fer senderisme en un entorn màgic com és la microreserva de La Molata y los Batanes, o conéixer el naixement del riu Mundo i els seus famosos chorros a la pròxima Riópar dins el parc natural Calares del Mundo y de la Sima, d’una bellesa única i excepcional. Tampoc no podia deixar passar l’oportunitat de visitar el recinte de la Mare de Déu de Cortes, a escassos 11 km de distància, que té l’origen en un oratori construït al voltant de l’alzina en què, segons la tradició, la verge se li va aparéixer a un pastoret, Francisco Álvarez, l’1 de maig de 1222. Fa dos anys se’n celebrà el huité centenari. La romeria que cada any té lloc el dia 8 de setembre, quan es trasllada la imatge des d’Alcaraz fins al santuari, hi reuneix milers de persones de tota la província i les limítrofs. Com a curiositat, una placa informa de les memorables visites que ha rebut el lloc al llarg de la història, entre les quals hi ha la del nostre pare, Jaume I el Conqueridor.
Una menció especial requereix la visita, amb una guia turística de luxe com és Paqui Manzanera, a la Muy Noble y Leal ciutat d’Alcaraz, títol concedit pels Reis Catòlics per la defensa i la lluita contra el marqués de Villena. L’església de la Santíssima Trinitat, amb tres petites voltes bufades d’Andrés de Vandelvira i el retaule majestuós de 1505 acabat de restaurar de Juan de Borgoña, és, senzillament, impressionant. Entre l’immens patrimoni que allotja l’interior del temple, cal destacar la custòdia de coral de 1663 que un cavaller de l’orde de Sant Joan regalà al santuari de Cortes. La porta de la duana, la torre del rellotge, la llotja de la Regateria o la del Corregidor, la plaça Major (rectangular, irregular però molt ben il·luminada), el museu dedicat a Francisco Ríos González el Pernales i el Niño del Arahal, bandolers abatuts per la Guàrdia Civil l’any 1907 en una localitat pròxima i enterrats al cementeri alcaraceny, o la presència a la localitat de Trinidad, l’única mestra artesana de catifes de nus espanyol de tot el país, converteixen Alcaraz, indubtablement, en una parada obligatòria i d’allò més interessant a la zona.
Dues coses que m’encanta fer quan viatge al món rural és passejar tranquil·lament i conversar amb la gent local. Sobre la primera, cal dir que els carrers de Vianos, sense ser d’origen àrab, sí que són bastant caòtics i amb una trama urbana ben desordenada. Hi predominen els cul-de-sac, carrerons sense eixida resultat de la unió de diverses cases. Visualitzava mos pares de menuts voltant per aquesta mena de laberint viari. Pel que fa a la xarrada amb els autòctons, ho vaig fer distesament amb l’alcaldessa, atenta, amable i col·laboradora, i el seu marit; amb el forner (Moñete) i la seua dona; amb Consuelo (filla de Pepe Melón); amb Lorenzo (fill del Francés, oncle de ma mare); amb Melitón, quinto del meu oncle Josete, que es recordava perfectament dels meus iaios paterns, José el de Calile i Luisa la Larga (per la seua alçària), la discjòquei del poble durant la postguerra en el saló dels Valero amb el seu famós acordió, i també de ma tia Carmen Chica.
Fet i fet, emprar uns dies a recórrer el poble de les meues tres últimes generacions establides documentalment en aquesta població on predomina un castellà marcadament aspirat i quixotesc ha sigut una de les millors experiències de ma vida. He descansat i desconnectat, propòsit principal del viatge, però també he conegut un munt de persones de les quals havia sentit parlar tota la vida, i sobretot he aprofundit en les meues arrels, la meua essència. Soc alacantí, això sí, ni borratxo ni fi, però la sang que circula per les meues venes és vianesca, albacetenya, manxega, i a molta honra. Hi ha gent que se sorprén que em dedique a l’ensenyament del català i a la traducció i la correcció en una llengua que no és la meua materna. Coses de la vida, però, sens dubte, el valencià necessita gent que el parle i que l’escriga, siga d’Alcoi de soca-rel o de pares castellanomanxecs com en el meu cas. Tinc els peus en terra i no puc, ni vull, oblidar la meua procedència. Heus ací aquest senzill però emotiu homenatge als meus avantpassats, persones humils i treballadores que nasqueren en un entorn amb escasses possibilitats laborals, allà on Crist va perdre les espardenyes, i en uns temps molt difícils, de penúria i misèria extremes, raó per la qual hagueren de lluitar i patir per sobreviure. Jo soc el resultat del seu esforç i els devia aquest reconeixement. De segur que se’n sentirien, i els qui encara són vius se’n senten, ben orgullosos. O això espere.
