És lícit, diria que fins i tot saludable, poder debatre idees, no a cop de tuit o de vídeos punyents. La funció d’aquests formats és una altra i difícilment permeten desenvolupar raonaments una mica complexos.
Recentment, la secretària general de Més-Compromís ha fet una crida a la participació i a enfortir les bases nacionalistes. És una apel·lació pertinent. Ara bé, hi ha un aspecte del seu discurs que em genera dubtes i que crec que mereix una reflexió.
Entre referències al municipalisme, als problemes socials i a altres elements que formen part del relat habitual de l’espai polític, la secretària general planteja la necessitat de «valencianitzar les candidatures, valencianitzar el discurs i valencianitzar la representació».
És precisament aquesta formulació la que em costa d’entendre. Si Més-Compromís es defineix com una força valencianista, què significa exactament valencianitzar les candidatures? En quin sentit el discurs encara no és prou valencià? I què implica afirmar que cal valencianitzar la representació?
Aquestes preguntes no són merament retòriques. La manera com s’expressa una organització política revela també el marc mental des del qual interpreta la realitat.
Al meu entendre, un partit nacionalista no hauria de partir de la idea que cal “valencianitzar” allò que representa. Hauria de donar per descomptat que les seues candidatures, el seu discurs i la seua representació ja neixen des d’una perspectiva valenciana. Si es presenta la valencianització com un objectiu pendent, es transmet, encara que siga involuntàriament, la impressió que el marc de referència continua situant-se en un altre lloc.
Això és, de fet, el que fan habitualment els partits d’àmbit estatal amb implantació al País Valencià. Les seues candidatures estan formades majoritàriament per valencians, incorporen reivindicacions valencianes i compten amb dirigents valencians. Però això no els converteix en projectes polítics concebuts des dels interessos populars I nacionals del País Valencià, sinó en projectes que adapten el seu discurs a la realitat valenciana (sense aconseguir-lo).
Per això crec que Més-Compromís hauria d’evitar un llenguatge que puga suggerir aquesta mateixa lògica. El repte d’un partit nacionalista no és valencianitzar-se, sinó actuar des del convenciment que el País Valencià és el seu únic marc polític de referència. És aquesta diferència de punt de partida la que, a parer meu, distingeix un projecte genuïnament nacional d’un projecte simplement adaptat a la realitat valenciana.
Si el principal problema del País Valencià és disposar d’un autogovern limitat en qüestions essencials, com el finançament, i patir una tensió constant entre una mirada pròpia i una de centralista, el debat no hauria de ser com valencianitzar el projecte, sinó com reforçar una política concebuda des del país mateix.
