Potser arribe una miqueta tard a la polèmica dels últims dies, però viure fora de casa sempre inquieta hom i més quan pot observar la situació sense embolicar-s’hi directament. Arran d’una columna publicada a Diari La Veu, es va suscitar el debat sobre el contingut que es crea a i per a les xarxes en la nostra llengua. L’autora molt encertadament criticava com es perpetuen certs rols i estereotips dels valencians: el comboi, les Falles, la paella, o les paraules que són ben diferents de les varietats orientals. Si bé hi ha molta gent que li va mostrar el seu suport i que comparteix, compartim, el seu punt de vista, hi ha altres que no i que es van llançar a la palestra brandant arguments com elitisme, celebració de tradicions o els clàssics «recuperar els símbols» i «fer poble».
La primera errada que hi trobe és l’oposició d’aquesta cultura popular, com li diuen ells, al valencianisme del Barça o a un suposat elitisme cultural. Si tenim prou enteniment, en llegir el paper on aquests estereotips eren criticats veiem que no hi ha res en contra del que és la cultura popular, ans el que es critiquen són uns estereotips més prompte propis del segle XIX que, sorpresa, van estar decidits, si volem dir-ho així, per la burgesia del Cap i casal. En aquest sentit, el dogma de l’anomenada cultura popular no ha estat inventat, precisament, per aquella elit que tant critiquen els seus suposats defensors? Cal afegir-hi també que, fins a on jo sé, un vestit de fallera o ser part d’una falla que gaudisca de cert recorregut històric no té un preu molt popular.
La mira d’aquesta gent, sent bondadós, queda curta una altra volta quan no s’adonen que no veuen més enllà d’un imaginari construït al voltant de la comarca de l’Horta. A casa la meua àvia poques vegades he menjat paella, i al seu poble, la gent és més del vermut del vespre que no de l’esmorzar, aquell legat mil·lenari dels nostres avis llauradors, perquè clar els obrers industrials no han existit mai al nostre país. A la Ribera, on vivia abans, les Falles no deixaven ni als meus pares ni als meus veïns (eixos iaios que tant els agraden) descansar, per no parlar de com deixaven els llindars de les cases la gent que èbria «estava fent poble». No tot són flors per carnestoltes.
D’altra banda, crec que no només és problemàtic reduir la valencianitat (sembla que l’essencialisme encara no ha estat superat) als costums d’una determinada àrea, sinó que també la impossibilitat per als que viuen en aquesta de diferir de la norma solament fa que neguitejar i alienar encara més la gent sobre la seua identitat (ja no cal comentar què deuen pensar els nouvinguts). Limitar l’espectre i l’espai d’actuació de la personalitat individual i col·lectiva a un motle o estereotips no em sembla l’opció més encertada. Com comentava algú a Twitter, «m’agradaria poder ser de poble i normal», natural oi? Curiosament, aquestes idees prefixades, aquesta perspectiva més prompte idealista sempre és defensada per un sector o per certs grups polítics que no tenen un projecte polític, ni social ni nacional, que, per una banda, proporcione respostes, i menys solucions, a la complexa situació dels valencians amb Espanya (i amb si mateixos), i que tampoc qüestiona els models de poder i societat en què vivim. Crec que em faig entendre.
En últim lloc, el que més destaca de l’article de resposta potser és el títol (de l’argumentació i l’estil no cal ni parlar). L’autor critica aquells que es feren del Barça, com diu ell, aquells qui miren el Principat i la seua capital com un model. Sobre l’independentisme i el centralisme dels fills i la Ciutat Comtal, així com de la relació d’aquest amb altres territoris del Principat i el País Valencià podríem escriure molts papers i de conclusions no en trauríem cap. Allò que no m’agrada entendre, perquè conec la seua postura, és la insistència d’aquesta colla de blaus amagats a desentendre’s i renegar dels altres territoris catalanoparlants. Més gros es torna l’assumpte quan el nom de Joan Fuster és brandat en defensa d’aquesta postura. Si un no és ruc, en llegir qualsevol obra del suecà s’adonarà que la seua visió és força diferent del que aquests pregonen i fins i tot contrària; el rebuig del regionalisme, l’immobilisme i el sectarisme és una constant. Fuster segurament era un «europeu» de la «morenor», un marc que també rebutgen els que diuen que hem d’introduir Déu de nou a la nostra vida i que els mals de tot venen de los anglos. Aquest grup no és gaire simpàtic a la nostra llengua i identitat, però cadascú sap a qui li obri les portes de casa.
Amb aquest paper no busque ofendre ningú. Tampoc ingressaré a cap «xiringuito» polític. Ni faré amics amb tothom, l’imperatiu d’estar en la mateixa barca per ser tots valencianoparlants no va molt amb mi. La qüestió és la de sempre: saber qui som, però més important encara saber què volem ser. Ben cert és que perdre el meu carnet de valencià després d’aquesta ventada, i mira que m’agrada anar a la falla d’un amic en març i gaudir d’una bona paella al Saler! Però ser del Barça, que m’agrade el sushi i la música nord-americana no són compatibles amb ser una postaleta de fa 100 anys, sense ambició i idees, com desitjarien alguns.
