La folklorització de la nostra llengua i cultura sempre ha estat present en una societat amb falta d’identitat i manca d’autoestima. Això no vol dir, compte, que no ens estimem el nostre país i la nostra terra. Però construir una identitat com a valencians va molt més enllà de denominar-nos (amb molt mal gust, per cert) gent de la «terreta», cantar música en la nostra llengua, beure cassalla, cridar «Visca el País Valencià» i ara, de fa relativament poc, promoure, consumir i crear continguts en valencià.
El primer que hem de tindre clar és la impossible desvinculació amb el panorama català, i per conseqüència, amb Catalunya. Durant molt de temps hem anat darrere d’ells en qualsevol aspecte, i estem destinats a seguir els passos que ha fet el Principat: des de les catàstrofes polítiques fins al model lingüístic proposat (que potser no implementat com toca) en alguns àmbits de la societat. És de bojos voler desvincular-nos dels nostres predecessors. Amb açò no vull dir que siguem de segona i sense una construcció de nació pròpia dins dels Països Catalans, el que vull transmetre sense que sone a una idealització dels catalans que ja fa molt de temps que hem perdut, és que folkloritzar la llengua i caure en tòpics valencians ja està passat de moda.
El mateix passa amb la idea de construcció de xarxa i de país: hem de ser iguals. «Crear comunitat», «anar tots a una», «bonrotllisme» i mil tòpics més són aspectes que ens fan endarrerir i no avançar. Si tinguérem una societat normalitzada, no caldria imposar aquesta idea d’estar lligats i d’haver de pensar sempre el mateix.
És evident que aquests tòpics segueixen el camí de la política valenciana i queden ben palesos en el panorama audiovisual: por de trobar controvèrsies en un mateix grup de persones que aparentment comparteixen idees. Aquest és el fet principal de la nostra neutralització. Està clar que la política de cada territori crea una identitat en la societat, però hauríem de deixar de ser neutres i exposar què pensem sobre el que s’està gestant entre les noves generacions valencianes.
A priori, sembla un argument força fàcil d’entendre: teoria i pràctica. El problema apareix quan algú (mal)parla sobre els aspectes que caldria millorar -ara parlant exclusivament del panorama audiovisual valencià-. Totes aquelles persones que s’omplin la boca de respecte i d’aprenentatge són les primeres que rebutgen crítiques constructives i amb el cap alt es posen la medalleta de salvadors de la llengua seguint els clixés que en cap cas l’afavoreixen.
Després de les diverses crítiques que han rebut els creadors de contingut pels seus consumidors, puc afirmar amb certesa que la manca d’autocrítica que presenten és inimaginable. Des del punt de vista de creadora que puc atorgar-me, cada vegada que faig alguna declaració o publique quelcom, soc jo mateixa la que m’autosabotetge. Ara, com a consumidora, puc dir que l’autosabotatge personal i col·lectiu és encara major. No vull que construïm una societat valenciana mediocre basada en clixés que ja promulgaven els nostres avantpassats, vull una societat moderna i actualitzada.
En xarxes tothom pot opinar, tothom diu la seua i em pareix de repel·lència absoluta negar-li la veu a algú que només pretén que el seu panorama audiovisual trontolle menys fins a acabar assolint la normalitat i normalització que ens mereixem. No obstant això, el que no podem fer tampoc és englobar qualsevol persona que parle valencià dins del sac de «creadors de contingut».
Per a construir una identitat valenciana (sempre entesa dins d’uns Països Catalans) sana i sense clixés hem de començar per eliminar estigmes de la nostra societat i fer el que fa qualsevol país «normal»: treure a escena qualsevol aspecte social, cultural, polític o si cal, lingüístic. El que no podem fer, però, és reduir el nostre país a quatre actituds -a més destructores de la unió entre territoris- i passar per alt tot un altre panorama que des de fa temps emergeix: el literari, el musical, l’artístic i social.
No vull dir que els continguts hagen de fer-se des de les elits i per a les elits, només faltaria! De fet, des de fa temps reivindiquem programes de premsa rosa en la nostra llengua, i no puc estar més a favor de treure a la llum eixa part de la societat on els joves som els protagonistes. Ara bé, el que tampoc podem fer és anar d’abanderats de la llengua i de salvadors fent quatre tiktoks i oblidar que on realment hem d’estar és al carrer, fent soroll per tots els pocavergonyes que ens volen ofegar.
Creem, construïm nació, llegim, lliguem, eixim al carrer, gaudim, fem l’amor, plorem, critiquem i aprenem. Fem-ho sempre des del respecte i l’elegància amb un punt de vista crític per a eliminar actituds que ens fan retrocedir i no aconseguir el que volem: una societat valenciana sense estigmes, digna, moderna i lliure.
