València per als valencians

El periodista Ferran Bono se’n fa ressò en un article impecable publicat a El País del fet que The New York Times haja inclòs la ciutat de València en la seua llista dels 52 indrets del món que cal visitar aquest any. 

El prestigiós rotatiu nord-americà no s’ho sap acabar i destaca de la ciutat les seues platges, la revitalització del centre històric gràcies en part a la pacificació del trànsit en molts dels seus carrers i places i, també, la seua oferta cultural i gastronòmica. 

Aquesta és encara l’estampa aparentment idíl·lica de la ciutat que ha deixat l’alcalde Ribó i que l’alcaldessa Català i els grups d’interès que representa ja està deformant amb la reconversió dels carrers en autopistes o en la barra lliure per al negoci dels apartaments turístics mitjançant enganyoses promeses de modificacions futures de la normativa. 

El millor està per vindre, però. L’ampliació del port -avalada pel PSOE- ja es dona per feta i amb aquesta la degradació de les platges i de l’Albufera. Hi haurà, però, molt més efectes colaterals com ara un creixement urbanístic i l’arribada de nous habitants amb molts més recursos que canviaran per sempre València. El tsunami d’aquests canvis del ben segur que arribarà a comarques on fins ara no se sabia que eren els problemes d’accés a l’habitatge o d’integració de població al·lòctona de procedències molt distintes. De fet, encara no s’ha complert del tot la profecia i tot això ja està passant. El mal ve de molt enrere.  

Tot plegat, la capital del País Valencià no només ha entrat en la llista ociosa de les millors ciutats del món publicada per un diari de prestigi. Això és simplement una anècdota. El cas és que València ha entrat en la llista de les ciutats impossibles, en la de les ciutats Disney on tot està perfectament dissenyat per al gaudi dels qui poden permetre’s pagar l’entrada. Una València ara com ara governada per una barreja de neoliberals assilvestrats i feixistes sense complexos.

És el progrés en la seua versió malson. El miratge d’un cert progrés econòmic, el poder dels interessos i la propaganda més abjecta acabaran per acontentar a uns i, del cert, per amagar la tragèdia que viuran uns altres. No és una situació com per a quedar-se aturat. Això no obstant, personalment, no confiaria en una mobilització col·lectiva que fos capaç no tan sols d’aturar el que se’ns ve a sobre, el que ja tenim a sobre, si no, a més, canviar les condicions per avançar a un model de ciutat, de societat, diferent.

Ho hem vist altres vegades. La majoria dels valencians estan encantats d’haver-se conegut i són dúctils a les imposicions i als canvis encara que aquests siguen una autèntica merda per als seus propis interessos. Només cal recordar els anys d’opulència urbanística quan molts valencians es van convertir en avariciosos especuladors mentre el PP robava a mans plenes i com en arribar el desastre tothom va fer un escandalós mut i a la gàbia. 

Ja sabem que aquests fenòmens devastadors que van aparellats al nou capitalisme no ens afecten en exclusiva però tampoc som desconeixedors per desgràcia de la indiferència amb què els valencians solem assistir als grans canvis. 

La nostra és una societat acrítica, illetrada, sense uns mitjans de comunicació musculats, indiferent al seu propi destí com a poble singular. És el que hi ha. Resignar-se tampoc no pot ser una opció si més no per als ciutadans -els que siguen- conscients que aquest no pot ser l’únic progrés possible, l’únic futur possible. Caldrà repensar la política i els polítics que volem. Caldrà repensar el país, continuar fent país malgrat tot començant per la nostra capital.

València hauria de ser dels valencians -i no dels fons voltor o de les multinacionals- encara que cada vegada resulte més complicat saber qui ho és i qui no de valencià.