La trajectòria política d’Alberto Núñez Feijóo al capdavant del Partit Popular està marcada per una orientació clarament antisocial. El seu projecte polític s’ha situat de manera reiterada en contra dels drets de la classe treballadora: oposició a la pujada del salari mínim interprofessional i dels salaris i al treball digne i estable, rebuig a la revalorització de les pensions conforme a l’IPC, atac a les prestacions socials, negativa a la reducció de la jornada laboral i a regular el preu de l’habitatge, així com una aposta decidida per la privatització i la mercantilització dels serveis públics.
No es tracta d’una qüestió ideològica abstracta, sinó d’una pràctica política concreta que empitjora la vida de milions de persones treballadores i de sectors amplis de la societat. El PP de Feijóo ha votat sistemàticament contra mesures destinades a garantir unes condicions materials de vida dignes. Ha intentat frenar l’augment del salari mínim, tot i ser una eina contra la pobresa laboral; ha qüestionat el sistema públic de pensions, alimentant el relat de la seua suposada insostenibilitat per obrir la porta a la privatització, i ha posat en dubte les prestacions socials, culpabilitzant les persones més vulnerables en lloc d’afrontar les causes estructurals de la desigualtat.
A més, ha donat suport a polítiques contràries als interessos de col·lectius amplis de la societat: persones migrants, dones, joves, gent gran o el col·lectiu LGTBI. També s’ha posicionat contra la diversitat i la pluralitat lingüística, cultural i nacional, mentre defensava rebaixes fiscals i altres mesures favorables a les rendes més altes i als grans patrimonis. Tot això s’ha pogut comprovar setmana rere setmana en les seues intervencions i votacions al Congrés. Feijóo no és —ni ha sigut mai— aquell polític suposadament moderat que se’ns va voler presentar procedent de Galícia. Tampoc ho era quan va ser president de la Xunta. Aquella imatge no va ser res més que una operació de màrqueting polític.
Aquesta manera d’entendre la política també s’ha traslladat al País Valencià. Núñez Feijóo no només ha faltat a la veritat sobre les seues converses amb Carlos Mazón durant els dies de la DANA, sinó que ha tancat files amb ell, amb el seu equip i amb una gestió durament qüestionada tant per les víctimes com pel conjunt de la ciutadania. Que Mazón ho havia fet ja ho sabíem; ara, amb el coneixement parcial d’aquestes converses, també sabem que Feijóo ho ha fet. Les versions contradictòries i la manca de transparència evidencien una estratègia de protecció mútua davant una catàstrofe amb conseqüències greus per a milers de persones.
Encara més greu és que Feijóo es negue a comparéixer personalment davant el jutjat de Catarroja i a lliurar íntegrament les seues converses amb Mazón. Aquesta actitud no és només una qüestió judicial, sinó un problema ètic i democràtic de primer ordre. Les víctimes de la dana i el conjunt del poble valencià tenen dret a conéixer la veritat, sense filtres ni omissions interessades.
Paral·lelament, Feijóo ha donat suport explícit a Mazón, al seu govern i fins i tot a la designació d’un nou president de la Generalitat Valenciana, negant així la veu de la ciutadania valenciana mitjançant unes noves eleccions autonòmiques. Aquest fet evidencia un profund menyspreu pels principis bàsics de la democràcia. Quan una gestió queda en evidència i provoca conseqüències tan greus com les viscudes amb la dana, amb 230 persones mortes, la resposta no pot ser imposar càrrecs ni silenciar la ciutadania.
La política no pot ser un espai d’impunitat ni de menyspreu als drets socials i democràtics. No es pot aspirar a governar des de la mentida, la falta de transparència i el suport a governs que han ignorat —i continuen ignorant— el patiment i la veu del seu poble. El País Valencià i el conjunt de l’Estat necessiten responsables públics que defensen una vida digna, el treball amb drets, la justícia social i també la veritat, la justícia i la reparació que reclama la societat valenciana i, especialment, les víctimes de la dana d’octubre de 2024.
Quan un dirigent actua de manera reiterada d’esquena a la classe treballadora, a la majoria social, a la transparència, a la democràcia i al patiment de les víctimes, la conclusió és inevitable. Per dignitat democràtica, per respecte a la ciutadania valenciana i per responsabilitat política, només queda dir-ho alt i clar: vaja-se’n, senyor Feijóo.
