Que soc un enamorat d’Andalusia en general i de Sevilla en particular és una cosa que saben les persones que em coneixen bé. Enguany, i per segona vegada en ma vida, he tingut l’oportunitat de gaudir la Setmana Santa sevillana, un espectacle religiós que, al meu parer, va molt més enllà de la devoció o la fe. La ciutadania es bolca en aquest esdeveniment únic en què fins i tot els menys creients com jo ens emocionem quan observem com viuen els fidels el pas en processó de les nombroses imatges que omplin els incomptables temples que hi ha en cada racó i que fan de Sevilla la segona ciutat amb més esglésies del món, només superada per Roma.
La meua arribada a la capital hispalense va ser un Dimarts Sant de sol radiant i temperatura més que primaveral a l’hora justa en què eixia la Germandat de la Candelera des de l’església de Sant Nicolau. Amb uns carrers del tot col·lapsats i un trànsit densíssim, l’autobús de l’aeroport al centre va finalitzar el trajecte en els Jardins de Murillo. Jo, que m’havia posat xandall per anar còmode en els estrets seients d’avió de la famosa companyia irlandesa, no recordava que la gent va de vint-i-un botó a vore les processons. Passejar pel barri antic era missió impossible, però vaig tindre la sort de conéixer un sevillà d’origen marroquí que em va guiar aquella vesprada pel nucli històric, on vivia i es menejava com un peix en l’aigua. També vaig aprendre que, si volies creuar un carrer per on passava la comitiva, calia fer-ho quan els natzarens s’aturaven i mai quan estaven en moviment. I tot això, no oblidem-ho, amb el meu outfit esportiu.
Evidentment, aquest viatge no tenia com a objectiu vore totes les processons, sinó desconnectar i passar uns dies amb els meus amics Delia i Samuel i els seus fills. Si hi ha un acte esperat, intens, especial i ineludible a Sevilla per Setmana Santa, eixe és, sens dubte, la Madrugá. Durant la nit de Dijous a Divendres Sant, sis germandats històriques recorren la ciutat en una de les manifestacions més profundes de devoció i tradició. La meua amiga i jo ens vam posar el despertador a les sis (això sí que és una matinà), ens vam vestir i vam agafar el metro per arribar al centre. La nostra intenció era acostar-nos a la plaça del Salvador per tal de vore el Jesús del Gran Poder, però de nou tots els carrers tallats, plens de gom a gom, ens va deixar encaixonats prop de l’arc del Postic, i d’allí ja no vam poder moure’ns. No sabíem quina germandat processionava, encara que per la indumentària vam descobrir que era la de l’Esperança de Triana, cosa que em va alegrar perquè sempre ha sigut el meu barri i la meua verge preferits. Encens, penitents descalços, natzarens amb túnica i caputxa, ciris, cera, gomina, trages i corbates, adolescents mudats com un margalló, banderes espanyoles a les monyiques, gent senyant-se i silenci, molt de silenci al pas pel nostre costat, quasi tocant-nos, del Crist de les Tres Caigudes primer, i de la Mare de Déu després, amb canvi de portants inclòs. Fou, de veritat, autènticament commovedor.
En acabar, eixint d’aquell raconet ple a vessar i vorejant la catedral i la Giralda, ens vam endinsar en el barri de la Santa Creu i, d’allí, en el de l’Alfalfa. En el bar que du aquest nom ens vam desdejunar un café amb llet i un bon mollete amb tomaca i pernil dolç. Calia prendre forces perquè encara ens quedava per vore passar una segona germandat, la dels Gitanos. De nou, un riu infinit de natzarens era l’avantsala de l’arribada dels passos, en aquest cas, primer el Crist, del qual era devota la duquessa d’Alba, Cayetana Fitz-James Stuart, i després la verge, Maria Santíssima de les Angoixes Coronada, d’una solemnitat que aclaparava. Un moment emotiu fou quan el capatàs, abans de reprendre la marxa després d’una parada, va dir amb el característic accent de la zona: Costaleros, aquí hay unas muchachas de Barcelona que llevan tres años viniendo a ver a la virgen. Vamos a dedicarles esta levantá a ellas y que se vuelvan contentas a Cataluña y sigan viniendo muchos años más.
L’aplicació que la meua amiga s’havia descarregat per localitzar en temps real la ubicació de cada tron i pal·li ens informava que quedaven tres quarts d’hora perquè la Macarena es recollira en la seua basília, però estava un poc lluny i estàvem cansats, així que vam decidir disfrutar el dia assolellat i esplendorós que havia eixit, fer un passeig i prendre’ns un poliol en el Prado de San Sebastián, lloc on des dels inicis i fins a 1973 es va situar la famosa Fira d’Abril.
Voldria ara informar els lectors que durant la meua estada a Sevilla he coincidit amb dues persones que m’estime molt i precisament per això de tant en tant apareixen en els meus textos. D’una banda, Isabel Díaz Ayuso, eixa senyora que titla tothom de cateto/a quan ella ho és per antonomàsia. N’és un bon exemple el reel que va penjar en Instagram en què va confondre la Madrugá i el Dijous Sant i es va vore obligada a rectificar després de les crítiques. S’ha de ser molt llanuda per a barrejar una cosa i l’altra, ella que va donant lliçons a tothom. Amb orelleres o sense, fa igual on vaja, sempre, absolutament sempre es retrata soleta. Madrid es Sevilla dentro de Sevilla. ¿Qué es Madrid si no es Sevilla?, que diria la presidenta. Es nota que Andalusia traurà les urnes d’ací a poc, la campanya de màrqueting polític ha començat i els pesos pesants del partit estan ja en mode preelectoral.
L’altre personatge que ha passat per HISPALIS aquests dies ha sigut el rei emèrit, que d’emèrit té ben poc. Ha vingut a la correguda de bous de Diumenge de Resurrecció a la Maestranza acompanyat de la filla Elena i dels nets Froilà i Victòria Frederica. Podria dir moltes coses de la visita llampec de Joan Carles I, i tindria material per a tot un article, però només indicaré que les imatges que vaig vore per televisió de l’ovació del públic, de peus, aplaudint-lo enfervoridament, em semblen lamentables. M’avergonyeix que hi haja gent que aclama algú que va utilitzar el seu càrrec com a cap de l’Estat per a enriquir-se de manera irregular i que ha fugit a Abu Dabi a fi de no haver de declarar eixos diners al seu país, així de clar.
Com a lingüista, vull comentar dues paraules que tenen molt a vore amb aquesta festivitat icònica. La primera és capillita, un andalusisme que recull el Diccionario de la lengua española de la RAE: «dicho de una persona que vive con entusiasmo las actividades organizadas por las cofradías religiosas a lo largo del año y participa en ellas». És un terme col·loquial que defineix aquelles persones que viuen la Setmana Santa amb gran passió i devoció. Per descomptat, no tots els sevillans són uns capillitas, però molts sí que ho són. El segon mot que s’utilitza molt en aquestes dates és bulla, que el DRAE defineix com a «concurrencia de mucha gente». Eixes aglomeracions de persones en espais reduïts que no poden moure’s ni cap avant ni cap arrere és habitual aquests dies d’aforaments concorreguts a Sevilla.
Per cert, parlant de massificacions, uns quants dies abans del començament de la Pasqua van aparéixer pel centre històric de Sevilla diverses pintades en contra dels pisos turístics d’una coneguda plataforma digital de reserva d’allotjaments vacacionals. No em detindré ara en la turismofòbia, però sí en altra polèmica relacionada amb la privatització de la setmana gran sevillana. Resulta que la policia local va retirar les cadires portàtils col·locades per la gent al carrer Pureza per vore l’eixida de la Trianera amb l’excusa d’evitar multituds. En canvi, les que es paguen ben cares, eixes no molesten. El negoci és el negoci. De la mateixa manera, no entenc per què les tanques de la carrera oficial per la zona de la catedral són unes pantalles altes, opaques i que lleven tota la visibilitat als ciutadans. Estic convençut que a Jesucrist no li agradaria això, que els diners estiguen per damunt de la fe, o que els privilegis d’uns pocs prevalguen davant els més humils. Això té un nom: classisme i distinció, un reflex fidel del cristià del segle XXI.
A l’octubre de l’any passat, arran la meua visita a aquesta ciutat, ja vaig dir que la Setmana Santa de Sevilla transcendeix l’àmbit estrictament religiós per a convertir-se en un fenomen cultural, social i artístic de profundes arrels populars. Ara ho subscric amb absolut coneixement de causa. Més enllà de la fe, la devoció o la religiositat de cadascú, crec que es tracta d’una de les celebracions culturals més importants d’Espanya, també del món, que val la pena viure almenys una vegada en la vida, tot i que això comporte un augment del turisme de masses tantes vegades criticat, i amb raó. Carrers plens però en silenci, mirades fixes, sense distraccions. No hi ha soroll, només passos, respiració continguda. Passió, fervor, recolliment, una mescla de tradició, fe, art i emoció col·lectiva. És un instant que es queda amb l’espectador perquè és una festa del poble i per al poble. La Setmana Santa sevillana no es pot explicar amb paraules, es viu i arriba a l’ànima. Sevilla en estat pur.
