Inauguració de temporada al Liceu amb una obra mestra, Lady Macbeth de Mtsensk de Dimitri Xostakóvitx produïda pel brillant Alex Ollé Gol, un dels sis directors artístics de la mítica Fura dels Baus. En el paper principal la soprano aclamada internacionalment, Sara Jakubiak. L’ocasió s’ho mereix. Enguany fa 25 anys que el Liceu es va esfumar en l’aire.
Val a dir, que aquesta nit no hi ha entrades a la venda, ni tan sols per a les butxaques més poderoses. La funció és exclusivament per a convidats. Tot un privilegi.
Poc menys de mitja hora abans de l’inici la cua s’allarga des de la primera tanca d’accés, a pocs metres de la porta principal, fins l’embocadura del carrer de l’Hospital on si de cas guaitàveu trobaríeu el rei d’Istanbul mateix esperant-vos sota una acolorida làmpada de sostre turca, somrient, carta de menú en mà. Kebab a sis euros, plats combinats per menys de vint.
A la banda de fora de la tanca, l’actor Joan Lluís Bozzo, vigila atentament la desfilada amb el posat postís d’un guarda reial britànic però sense Bearskin, embotit en un vestit blau cobalt fosc, camisa blanca botonada fins el coll, calçat amb unes sabates ben enllustrades que brillen d’una hora lluny. A la banda de dins, quasi a tocar, l’escriptora Marta Pesarrodona, envoltada d’excitats fasiànids, veu divertida passar el món ben conscient que les coses mai no es repeteixen. Aquella frontera podria ser el punt zero de la representació, de l’espectacle de la humanitat ara i ací, en aquesta part concreta del territori on ha crescut, somiat i massacrat.
A la cua potser espera el periodista que hauria pogut dirigir amb gran solvència els Anuals del Teatre del príncep Volkonski; l’expert en Hans Werner Henze que estrena avui conjunt de moda modeta per menys de 150 euros; la directora estupenda d’una oficina del Sabadell de l’Eixample i el seu elegant marit representant d’una firma italiana de cafeteres amb seu a Pàdua; un grapat d’assessors, sobretot de la Dipu, el gran teatre de San Carlo de la política catalana; la filla post-post-punk d’un capo di tuti capi d’una important immobiliària internacional a qui no li hauria agradat gens veure-la vestida així, vull dir, amb aquella camisa de randes que li transparenta els seus enormes i punteguts pits i aquella faldilla de cuir tan i tan curteta; senyores i senyors i senyorets i senyoriues i caganius i, també, cultíssims ciutadans i ciutadanes que un dia van somiar ser grans escenògrafes, tenors, escriptores de fama internacional, ballarines, respectades poetesses, exportadors mundials de vermut de Reus. Personal que paga lloguer i que sovint no arriba a fi de mes.
I vora la cua, encara, passen a tota velocitat en direcció a la porta del cel, això és l’accés VIP, les vassalles de l’alta costura amb els seus vestits color fúcsia, color xampany francès, color blau indi, vermell purpuri, color cireres Cherry Glamour, color de la Cleòpatra de Madeira… Passen exhibint els seus pentinats semblants a sofisticades obres de pastisseria, impecablement maquillades, perfumades, discretament enjoiades, secretament guarnides. Passen també uns quants Cayetanos ben empolainats i sobretot ben acompanyats, algun dirigent del «partit» despistat, convidats misteriosos arribats de qui sap quina part del món que tal vegada aquesta nit dormiran en un creuer de bandera neozelandesa perquè de bandera russa o ucraïnesa, diuen, que no en tenim. Passen, també, que no ho sabem, ambaixadors, banquers, empresaris… aquella parella tant elegant i bella d’asiàtics alts com un Sant Pau que semblen eixits d’un club britànic de Singapur dels anys trenta.
A dins, ja fa uns minuts que escalfen seients i s’estarrufen dissimuladament, banyats per la llum càlida de la gran làmpada central i els fanalets, els que manen i han manat: Illa, Pujol, Montilla, Collboni, Forcadell, Salvadó, Oliu, Salgado…
L’obra comença. Els actors caminen, cauen, repten, es mouen tothora sobre una làmina d’aigua gris penetrada per potentíssims feixos de llum.
La història que ens expliquen és sòrdida. La protagonista, Katerina Lvovna (Sara Jakubiak), menystinguda pel seu marit, el comerciant, Zinovi Ismailov, malda per sentir-se estimada, desitjada. El vell depravat del seu sogre, Boris Ismailov, la ronda amb l’esperança de satisfer la seua fam. A l’última, però, la bella Katerina es deixa seduir per un treballador de la casa, tot un depredador, Serguei. Aquesta relació il·lícita durà a Katerina a assassinar, amb la complicitat de Serguei, primer al seu sogre i després al seu marit. Descobert el cadàver tots dos acabaran sent deportats a Sibèria. En ple captiveri, però, Serguei deixa Katerina per una nova amant, Sonietka. Embogida per la gelosia, Katerina, matarà Sonietka i es suïcidarà.
Les escenes de sexe arriben a ser gairebé explícites. La música de Xostakóvitx les rebla.
La història basada, en una novel·la de Nikolai Leskov del 1865, als ulls del compositor rus se’ns desvetlla, segons afirma el programa de mà, com una rebel·lió eròtica com a primer gest en la cerca del somni de la llibertat individual contra la tirania familiar.
Es veu que a Stalin l’obra, que va veure de mig incògnit al Bolshoi el 1936, dos anys després de ser estrenada, no li va fer gota de gràcia. L’endemà, una crítica del Pravda semblava fer-se ressò de la seua opinió personal: caos, amuntegament de sons, música neuròtica… Un crític nord-americà segurament molt lluny dels gustos del dictador soviètic la definirà, encara, com a «pornofonia». El compositor rus va témer per la seua vida. Mai no hi ha que ofendre els gustos dels psicòpates.
S’ha de dir que Xostókovitx no és fàcil. Tampoc ho és l’amor cercat desesperadament per guarir-se de la solitud. Ni el desig no correspost, en darrer terme el desig traït, que acaba sent un infern. I del buit total de la Katerina de Xostokovitx, què n’heu de dir?
Tot plegat, la visió de la vida, si fa no fa, és la mateixa des de la platea, des de les grans llotges del prosceni o des del galliner i no diguem des de la tomba.
Després del descans, entretingut amb cava, entrepanets, trufes de xocolata i coca de pipes amb sucre, una bona part dels convidats amb seient a les plantes superiors deserta. El 36 Stalin va fer el mateix.
Finalment, després de tres hores i vint minuts cau el teló roig de sang. Els espectadors ixen a La Rambla que ara mateix, encara, tot i ser la mitjanit, l’envaeix un formiguer de gent. Vora les casetes tancades de les floristes dormen els sense sostre embolicats amb mantes rossegades, immersos en el seu propi malson.
Avui, per cert, mentre Katerina es reballava el coll sobre l’escenari el Barça es batia contra el Getafe. Al metro, tornant a casa, enxovat entre turistes, colles de joves i seguidors blaugrana, he pensat en aquella cançó d’Ovidi Montllor: Aquesta nit hi ha Liceu. De l’aristocràcia, Palau. Bell. Ferm. Gran. Senyor…
I he pensat, també, i sobretot, en totes les temptacions dels bolxevics que, en ocasions, poden arribar a ser molt refinats.
