El diner, usat com a mitjà d’intercanvi, és una mercaderia des del punt de vista de la simetria que s’hi dona en el comerç. Si compre 4 kg de nàvels amb 5 euros, el venedor ha comprat 5 euros amb 4 kg de nàvels. Un jornaler compra els euros del jornal diari amb el seu treball, com ho fa un operari o un mestre d’escola per a comprar el sou mensual. Els problemes causats pel diner com a mercaderia deriven de la compravenda de diner amb diner. Dins del perímetre d’una moneda el seu preu és l’interés pel préstec, exigit en diner per tal de fer-lo créixer. Ja hem tractat el tema en altres ocasions, com en «La granja del diner», i en el més recent «Lloguer de diner cobrat amb diner?»
Quan intervenen les monedes de més d’un país, però apareix l’altre sistema de comerciar amb el diner: la compra d’una quantitat de moneda A pagada amb unitats d’una altra moneda B. En tots els sistemes monetaris històrics la qüestió del comerç internacional ha tingut un protagonisme central. Vaig parar-li atenció en una secció de huit articles en la primavera de 2022 començant per «Or, Patró-Or i Patró-Dòlar-Or», tres sistemes de saldar els pagaments internacionals que es succeïren en el temps i que tingueren, d’una manera o altra, una relació amb la guerra.
La història de l’or està sembrada de guerres, per la possessió i explotació del minat, i pel saqueig. Violència i predació especialment desplegada per les potències europees en Amèrica i Àfrica. El patró-or, pel qual els estats que s’hi adherien determinaven els grams d’or que prometien donar (a qualsevol que ho demanés) per una unitat de la seua moneda (permetent establir les paritats entre elles), durà unes dècades, fins que esclatà la IGM. Els estats se’n sortiren del patró i finançaren les extraordinàries despeses amb diner-paper (fiduciari) desvinculat de la convertibilitat. En el període d’entreguerres el patró-or no tornà a recuperar-se com es coneixia abans de la IGM i, a més de l’or, diverses monedes, dels estats més potents, eren usades com a mitjà de pagament en el comerç internacional.
Acabant la IIGM, els EUA, que havien acaparat els 2/3 de l’or mundial, imposaren la seua moneda, el dòlar, com a mitjà de pagament internacional, establint una equivalència amb l’or de 35 dòlars per unça i prometent la convertibilitat si la demanda venia de països, no de particulars. Un sistema que vaig comentar en «El minotaure global» i «Privilegi exorbitant», i que veié el seu termini quan en 1971 Richard Nixon eliminà la promesa de convertibilitat. Acabava la secció amb dos articles («El futur del sistema monetari. El dòlar» i «L’euro i el renminbi») amb especulacions sobre el trànsit del domini del dòlar a una convivència de diverses monedes de reserva i comerç internacional, amb el dòlar, l’euro i el renminbi com a principals divises. La relació entre divises pot ser conflictiva, en termes de lluita darwinista, i ocasionalment s’arriba a l’acció armada defenent els privilegis, com vaig ressenyar en «El diner en el comerç internacional. Divagant» citant els casos de la invasió de l’Iraq en 2003 i la destrossa de Líbia en 2011.
L’actual diner hegemònic com a moneda mundial
Un mètode per a contrarestar els conflictes derivats de les guerres de divises (o agreujats per aquest motiu) és compartir la moneda. La globalització penetrant també el sistema monetari. Apuntava aquesta hipotètica opció en «El futur del sistema monetari. El dòlar». Una moneda mundial tant pel comerç domèstic com internacional. Quelcom similar al disseny de l’euro, però a esfera planetària. Els països perdrien el botó de la política monetària que estaria en mans d’un banc central mundial(1). Un projecte així hauria de recolzar-se en una certa unió política que permetés arbitrar solucions per alleugerir els desequilibris comercials i les desigualtats materials entre unes i altres parts del món. L’ONU podria ser el germen d’eixa parcial unió política a què els estats cediren part de llur sobirania. Utòpic, ja ho sé. Aquesta sèrie és, però sobre la naturalesa del diner, i en ella dorm profundament aquesta possibilitat.
En qualsevol cas, una moneda mundial basada en diner-deute centralitzat (amb interessos), el subministrament del qual continuaria sent gestionat per un sistema bancari de banc central, coixejaria del mateix que coixegen els sistemes monetaris nacionals d’aquesta matriu hegemònica. El diner tractat com una mercaderia, amb l’estímul de la seua reproducció sota un control centralitzat, i amb la glorificació de la noció d’interés en diner sobre el préstec de diner. Un concepte que, a mesura que hem avançat en la sèrie, ha emergit com un element substancial en les conseqüències negatives que els sistemes monetaris hegemònics han abocat històricament sobre la humanitat.
Una moneda mundial coproduïda per tots els éssers humans
El diner coproduït, a què hem dedicat un grapat d’articles, proporciona un altre disseny de moneda mundial. Stephane Laborde, en la Teoria Relativa del Diner, el llibre que li dona suport teòric, imagina que la Unió Europea posa en marxa un euro co-creat pels ciutadans europeus com a Dividend Universal (DU). Laborde usa aquest supòsit per a fer estimacions de la quantia del DU en euros, però no s’hi posa en ulteriors consideracions. En 2017 neix a França, i traspassa ses fronteres, un projecte de diner coproduït, la moneda Ğ1 (la juna). Actualment, té uns 8700 membres coproduint unes 11 junes al dia.
L’oferta de béns pel comerç en junes és limitat, i l’ús que els membres fan de la moneda necessàriament és complementari respecte del que han de continuar fent de la moneda fiat del seu país. Podríem especular, però sobre els fruits que retria estendre la coproducció igualitària de diner a tots els éssers humans, sobre les circumstàncies perquè tal generalització fos possible, sobre els efectes que resultarien en la configuració de la humanitat.
(1) L’embrió d’un banc central mundial ja existeix. El BIS (Bank for International Settlements), el Banc de Pagaments Internacionals, amb seu a Basilea (Suïssa), i de qui són membres 63 bancs centrals d’arreu del món, incloent-hi els més notables.
