He llegit estos dies columnes diverses sobre Mónica Oltra. Algunes, m’han agradat molt. Alguna d’infame també hi ha hagut, és cert, però en general sembla que ha arribat el moment de reconéixer la gran injustícia que es va cometre en juny de 2022 i hi ha prou consens que la caiguda de Mónica va ser un dels fets que van precipitar la desfeta del Botànic en maig de 2023. Bé està, encara que siga tard, i encara que en alguns casos tinga una dosi evident d’oportunisme.
Ja ho he escrit moltes vegades i no insistiré massa, encara que en tinc ganes. Són els avantatges que té el fet que el mateix dia que finalment va dimitir Mónica -que la van fer dimitir-, un dimarts, jo havia publicat al matí la meua columna a Diari La Veu demanant explícitament que no dimitira. Jo sé el que pensava i el que vaig deixar escrit aquell dia. És interessant recordar -no per fer sang, encara que en algun cas estaria ben merescut- sinó com a ensenyança, on estava cadascú i què deia aquell 21 de juny de 2022. Jo estic segur que molts dels que fan estos dies els panegírics d’Oltra, i trauen pit (a cavall guanyador que se’n diu) també ho recorden.
Aquell mes de juny hi havia la sensació general que el Botànic tornaria a guanyar les eleccions de l’any següent. A més, per altra banda, s’estaven fent els primers passos del que seria Sumar, amb el procés d’escolta i tot aquell folklore. Cal recordar que Mónica havia estat darrere d’un dels primers gestos en este sentit, el famós esdeveniment de l’Olympia. La meua admiració cap a Mónica no vol dir que sempre estiga d’acord amb ella al cent per cent, i aquell espectacle amb males companyies no em va agradar. Però, vaja, que Mónica havia estat en l’origen d’aquell moviment de crear alguna cosa transversal a diferents llocs de l’estat espanyol.
El que Mónica fora assenyalada pel lawfare va ser un contratemps. Almenys en general, perquè algunes coses, alguns informes d’alguna fiscal anomenada Teresa Gisbert i altres cosetes podrien fer pensar que a alguna part del Botànic, diguem-ne al PSOE, ja li anava bé. Estaven tan convençuts de guanyar les següents eleccions que el seu objectiu fonamental semblava ser afeblir tot el possible Compromís per fagocitar el seu espai i tornar al bipartidisme i a un PSOE hegemònic al País Valencià. El hui ambaixador a l’OCDE -esta gent sempre cau dempeus- va llançar un ultimàtum i tot. Deliris. Hi ha més factors, és clar, però amb Podem en ple procés d’autodestrucció Pilar Lima style, el Botànic sense un Compromís fort no era possible. El PSOE no té ja la capacitat -almenys ara per ara- de recuperar un cert percentatge de vots de gent cansada de ser Psoed. Però això els Maquiavels de tercera decidiren ignorar-lo i no dubtaren a aliar-se tàcticament amb la ultradreta per tombar a qui identificaven -i això amb raó- com a principal actiu del seu soci de govern al qual volien assestar la ganivetada definitiva. Les columnes incendiàries i insidioses de Bernardo Guzmán a la SER, per posar un exemple cridaner i eloqüent, anaven també en eixe sentit.
Però per a altra gent el problema de Mónica era un contratemps -i una oportunitat-. D’una banda, els mitjans progres madrilenys decretaren que havia de dimitir, amb vídeos muntats adequadament i tot. La suposada líder carismàtica Yolanda Díaz va posar-se de perfil i el foc amic de la Meseta es va fer granejat i gairebé insuportable, també d’algunes veus ben conegudes que estos dies han parlat de la injustícia que es va cometre. A altres, com ara Elisa Beni, cal reconéixer-los la seua coherència, encara que siga en la infàmia. Almenys no tracten de maquillar o de fer oblidar el que digueren.
I a Compromís… Ai, a Compromís! Primer de tot cal dir que crec que hi hagué qui estigué, però -i esta és una impressió personal, però molt forta- crec que es va produir una confluència fatal d’estratègies de partits dins la coalició -Més va desplaçar Iniciativa en la candidatura a la presidència de la Generalitat, per exemple, mentre iniciava una campanya d’assetjament al soci percebut com a molt feble després de perdre el seu referent carismàtic-, de covardia -a veure qui resisteix el foc granejat dels mitjans mentre se somnia en mantindre, aconseguir i millorar el carguito– i d’ambició personal -heretar abans del que es pensava, i més quan es creu, no sé per què, que sense Mónica, que havent abandonat ostensiblement i pública Mónica, es podien guanyar unes eleccions, pot provocar una eufòria desmesurada-.
El resultat va ser que no només de tant en tant apareixien declaracions, com ara de Joan Ribó, reiterant que potser era innocent, però que molt bé que dimitira, sinó que a la campanya electoral van amagar de manera cridanera el nom de Mónica. Ho vaig fer notar en una columna ací mateix després de l’acte de presentació de candidatures al Parc Central. La resta és història: quina hòstia, quina hòstia, però a més sense la lucidesa que va tindre la creadora original de la frase de reconéixer una hòstia com a hòstia. I a caminar, de la mà de SUMAR i cabotada a canvi d’escons, això sí com a bons germans, un per a Més i altre per a Iniciativa, cap a la irrellevància política. Ara les negociacions amb SUMAR per un lloc “d’eixida” a les europees farien riure si no feren pena. No es podia anar amb altres forces perquè no garantien un lloc d’eixida, i ara, per a sorpresa de ningú, el prepotent soci madrileny, tampoc el garanteix. I això quan Més Mallorca els ha posat en evidència. I és que quan sacrifiques la teua raó de ser -ser la veu dels valencians i de les valencianes- i la teua ideologia, pel carguito, a la llarga et quedaràs sense raó de ser, sense ideologia i sense carguito.
La possibilitat de la tornada de Mónica és un motiu d’alegria. L’únic motiu d’alegria després d’estos mesos de decepcions i de tristor. També hi ha a qui l’inquieta. Que el ja esmentat Bernardo Guzmán dedicara la seua columna ara a tractar de facturar-la a Europa és sense dubte l’expressió d’un desig i un símptoma. I la competició de sobreactuacions oportunes a Compromís en són un altre, que segur que els hereus volen garantir-se que estaran en uns hipotètics nous temps.
Jo conec fa molts anys personalment a Mónica i me l’estime. Per això, entendria perfectament que no tornara. A diferència d’alguns que s’aferren amb dents i ungles al carguito, ella té una carrera professional. Tanmateix, no sé si ho dic amb la mateixa rotunditat que vaig dir que no havia de dimitir, però tant de bo tornara, a lluitar la Generalitat, l’alcaldia de València, el que ella volguera, però en primera fila i ací: amb tota la seua lucidesa i encara més, després de la travessia del desert, amb la seua honradesa, amb la seua voluntat de fer reformes vertaderes i estructurals, que estan darrere de la reacció de la ultradreta i els senyorets, amb la seua amplitud de mires i el seu carisma, amb la seua coherència i la seua solidesa ideològica.
Amb la seua capacitat intacta de generar esperança.
