La societat contemporània es troba immersa en una desconnexió cada vegada més profunda entre les institucions del sistema i una part significativa de la ciutadania. Esta bretxa no és només una pèrdua de confiança; és un trencament fonamental que reflectix les contradiccions del sistema capitalista. En esferes clau de la vida pública i privada —com el treball, l’educació, la política, la justícia, la crisi climàtica i energètica, i la sanitat— esta desconnexió es fa palpable, revelant que les institucions, lluny de servir els interessos dels pobles, s’han convertit en instruments neoliberals al servei d’un sistema que prioritza el benefici econòmic per sobre de les necessitats humanes.
La desconnexió en l’àmbit laboral es manifesta en el rebuig creixent al treball assalariat, un model que perpetua l’explotació de les classes treballadores, cada vegada més indefenses davant les ofensives neoliberals del capital. La «gran dimissió» n’és un exemple clar: un fenomen intensificat en els darrers anys, en què un gran nombre de treballadors decidixen abandonar les seues ocupacions de manera voluntària, sovint per descontentament amb les condicions laborals, la manca de conciliació personal o la percepció de poc reconeixement. Este fenomen, fruit de la presa de consciència que el treball assalariat segresta la vida de les persones, es veu impulsat per una creixent insatisfacció amb els salaris baixos, les llargues jornades i una estructura de treball que aliena les persones de les seues pròpies necessitats i objectius personals. A la “gran dimissió” s’afegixen les iniciatives cooperatives o comunitàries al marge del mercat laboral convencional, que són una resposta desesperada a un sistema que, amb la seua lògica capitalista, anteposa els beneficis empresarials o dels inversors al benestar dels treballadors. Esta frustració i desencantament s’han convertit en una resistència activa contra un sistema que deshumanitza, convertint les persones en meres eines de producció, en “recursos humans”. Els joves, especialment, rebutgen el model tradicional de treball que els oferix poc més que precarietat i alienació, cercant alternatives que els permeten escapar d’una dinàmica opressiva.
La desconnexió en l’àmbit judicial és un altre senyal d’alarma. Per exemple, les víctimes de masclisme i agressions sexuals, majoritàriament dones, es troben davant un sistema judicial que falla en la seua responsabilitat de protegir-les i que en no poques ocasions les torna a victimitzar. La prevaricació judicial, les sentències ineficients i la lentitud dels processos alimenten la desconfiança en un sistema que es veu com un instrument de control social més que com un mecanisme de justícia. Això ha conduït les dones a buscar espais alternatius de protecció, denúncia i solidaritat dins dels moviments feministes, que oferixen una resposta immediata a les seues necessitats, tot i que no sempre estiguen exemptes de controvèrsia. Esta desconnexió emocional i institucional no és casual: el sistema judicial, al servei del capital i del patriarcat, ajuda a mantenir les desigualtats en lloc de resoldre-les.
Per la seua banda, l’esfera de l’educació, que hauria de capacitar les generacions futures, està atrapada en un sistema que fomenta la reproducció de les desigualtats socials. En lloc de preparar els estudiants per a un món divers i canviant, recuperant la connexió amb la natura i amb els valors comunitaris, tendix a reproduir models autoritaris, jerarquitzats i obsolets que no responen a les necessitats reals d’una societat en profunda crisi. La frustració entre alumnes, famílies i professors és palpable, i esta desconnexió, agreujada per l’avanç de la privatització i mercantilització de l’ensenyament, ha portat moltes famílies a cercar alternatives a l’escola convencional. El rebuig al sistema educatiu que no fomenta la crítica i l’autonomia reflectix un context en què el coneixement es mercantilitza, es posa al servei de les necessitats del poder i no es considera un bé social.
L’esfera política, en este panorama, esdevé un altre gran àmbit de desconnexió, que també reflectix la polarització i desintegració socials, tant en el Primer món com en el Sud global. La ciutadania, cansada de la corrupció sistèmica, les promeses incomplertes, la incompetència dels dirigents i la manipulació constant dels partits, tant de la vella com de la «nova» política, s’allunya de les institucions. L’abstenció creixent en els processos electorals i l’augment del suport a moviments antisistema (no sempre de vocació emancipadora) són indicatius d’un rebuig i desafecció que no es limita a la política, sinó que qüestiona les mateixes estructures de poder que fan possible l’opressió i la desigualtat. La política es transforma en un espectacle on les decisions importants es prenen a favor d’interessos corporatius, deixant la ciutadania en un segon pla. Este escenari amenaça els fonaments de la democràcia representativa, ja de per si limitada, debilitant un sistema que ja no és percebut com a legítim. També afecta una esquerra clàssica (partits, sindicats, organitzacions) que, en Occident, s’ha aliat amb el capital, lligada a determinades elits que busquen només la seua promoció, ignorant les necessitats reals de la gent i mostrant-se cada vegada més allunyada dels moviments socials més reivindicatius, innovadors i crítics amb el sistema. A més, el Primer Món, inclosa la major part de les seues classes treballadores, es desconnecta de les necessitats i aspiracions de les poblacions del Sud global, condemnades a quedar abandonades en la misèria induïda pels països rics, que ara es blinden amb lleis i estructures armades repressives. Tot i això, emergixen, encara de manera minoritària, propostes revolucionàries d’autonomia política, democràcia directa i autogestió, que no aspiren a la presa del poder estatal, sinó a transformar la vida real. Així mateix, sorgixen moviments de descolonització i revitalització dels sistemes comunitaris tradicionals entre els pobles del Sud global.
En l’àmbit mediambiental, la crisi climàtica i energètica revela un sistema que prioritza el capital sobre la vida. Les polítiques mediambientals esdevenen mesures superficials que no aborden les arrels del problema, emparades en falses solucions com el desenvolupament sostenible, el Green New Deal o la confiança cega en les solucions tecnològiques. La resposta institucional davant la crisi ecològica ha estat lenta i insuficient, enfocada a garantir els interessos d’unes poques empreses transnacionals que pretenen fer negoci a costa del declivi energètic o les destrosses en els ecosistemes. Una part de la ciutadania, desesperada per un canvi real, expressa preocupació pel futur i es mobilitza en defensa de la natura, una transició ecològica justa o el decreixement, però s’enfronta a una estructura de poder que ignora, ajorna o aigualeix les seues demandes. Esta desconnexió ecològica, que s’evidencia també en les cada vegada més nombroses migracions climàtiques, mostra la necessitat urgent d’un canvi estructural que desafie les bases del sistema capitalista.
En l’esfera sanitària, la crisi provocada per la pandèmia de la covid-19 ha deixat al descobert les febleses del sistema de salut pública. La saturació dels serveis sanitaris, la manca de recursos i la ineficiència institucional han generat una desconnexió alarmant entre les necessitats de la ciutadania i la capacitat de resposta de les institucions i autoritats sanitàries. La salut s’ha convertit en una mercaderia, amb l’augment de la influència del sector privat que busca beneficis a costa del benestar social. Esta realitat evidencia que la sanitat no pot ser considerada com un producte, sinó que ha de ser un bé comú accessible per a tothom. Això explica, per exemple, que cada vegada més gent s’interesse per medicines alternatives o per pràctiques d’arrel tradicional o oriental orientades a la prevenció i a la sanació integral, lligada a una concepció holística de la salut.
Este mapa de desconnexions, cada vegada més acompanyat per esclats socials, fenòmens com la violència associada al crim organitzat, o l’expansió de l’epidèmia d’ansietat, addiccions i suïcidis, revela un sistema que, lluny de treballar pel bé comú, es troba sotmés a la pressió d’un capitalisme que prioritza la maximització contínua de la taxa de guany per damunt de les necessitats socials i mediambientals. És un sistema que s’ha desconnectat de la vida, a la qual vol sotmetre sense miraments ni contemplacions. En este context, creure que les institucions poden recuperar la seua legitimitat i reconnectar amb la ciutadania resulta cada vegada més il·lusori. En un món implacable, on la lògica del benefici, el darwinisme social i la competència són forces dominants, és difícil imaginar un canvi real que desafie l’estructura de poder existent, ja que este presenta una consistència viscosa, enganxosa i proteica, i tendeix a submergir la mateixa producció de subjectivitats en una presó mental que fa creure que no hi ha alternatives.
La manca d’un veritable compromís per abordar estes qüestions fonamentals, en un entorn que continua promovent l’individualisme i la desigualtat, fa que les esperances de reconstruir el vincle entre institucions i societat siguen fràgils. La transformació necessària per a restablir la confiança i la cohesió social no és només un repte estructural, sinó també un desafiament ideològic que qüestiona les mateixes bases del sistema capitalista.
La crisi de confiança i la desconnexió que vivim ens interpel·len a replantejar la nostra relació amb les institucions, però també ens obliguen a confrontar la lògica d’un sistema que, més que garantir drets, sovint accentua les desigualtats. En un moment en què el desencant i la ira són palpables, queda clar que la responsabilitat no recau només en les institucions, sinó en la societat en el seu conjunt, que ha de buscar noves formes de resistència i autogestió. La veritable reconstrucció d’una societat més justa i equitativa no es podrà aconseguir sense una revisió profunda de les prioritats d’un sistema que, en la seua essència, ha deixat de ser un espai de dignitat i justícia per a les classes populars. En última instància, només una transformació radical i col·lectiva que escape de la lògica del capital podrà revertir una crisi sistèmica que amenaça la vida humana i no humana, posant de manifest la urgència d’un nou model basat en la justícia social i mediambiental.
