Som una espècie complexa, polièdrica, contradictòria. Ens vam batejar nosaltres mateixos com a Homo sapiens sapiens. I ho som, de sapiens, segons com, però també som éssers que estimem, que odiem, que ens ajudem, que ens envegem… De vegades, tot a l’hora.
Si parem atenció, podem advertir que els humans ens passem la vida observant-nos, els uns als altres. Al treball, entre amics, al casal… a tot arreu. Fent-ho, ens comparem. Ser criatures socials també és això, mesurar-nos. A tothora. Som el que som, rics o pobres, bells o lletjos, cultes o incultes, en relació amb uns altres. Sense contraposicions, no som ningú.
Determinats individus tendeixen a destacar en algun tret. Els qui sobreïxen, però, són envejats, és a dir, admirats però també odiats, amb intensitats diferents en cada cas. De fet, com ha documentat l’antropologia, en bandes de societats caçadores-recol·lectores es tendeix a burlar-se dels més capaços, o dels més forts, els més intel·ligents o els més atractius, per a evitar lideratges excessius que posen en perill la unitat grupal i, per tant, la supervivència col·lectiva.
Al cap i a la fi, l’enveja és una actitud molt estesa, també en les societats actuals. Amb freqüència, sentim gelosia dels altres, dels cossos, de les riqueses, de les felicitats o de qualsevol altra cosa. Som animals simbòlics, que desitgem. Els gossos es posen contents cada vegada que ixen a passejar pel mateix rodal. Nosaltres, però, no. Dia sí dia també tenim fretura de més i millor, fins i tot quan no té massa sentit. Ens pot agradar més o menys com som, però les idealitzacions acostumen a anar acompanyades de la miopia.
Així, patim ànsia per si alguns en tenen més —o menys, si és millor no tenir-ne tants, com quilograms o anys—, particularment si són propers a nosaltres (els valencians ens comparem, sobretot, amb catalans i castellans i no amb neozelandesos o moçambiquesos). Maldem per si d’altri posseeix alguna cosa de més gran, de més desitjable, de més moderna, o de més antiga, ves a saber. Rulls ansiegen la llisor dels cabells i lletosos desitgen el bronzejament que se’ls nega.
Sempre hi haurà gent que n’atresorarà més, d’alguna cosa ansiejada, tanmateix. Ens turmentem a còpia de comparacions constants i potser innecessàries. Aquest, sospitem amb recança, en gaudeix més que no jo. Això ens empetiteix. I en genera llambregades de rancúnia. Si en té més, ell seria més que jo. I jo menys que ell. És així, veritablement?
L’enveja, comptat i debatut, és una tortura contra nosaltres mateixos. També hi haurà, molts més, que en tindran menys, i fins i tot molt menys que nosaltres. Però, d’això, o en som conscients, i en fem ostentació —l’arrogància, tan estesa, és un patrimoni propi d’imbècils—, o no ens adonem (no són veïns nostres, els més pobres. Ja ens encarreguem de fer de la pobresa un territori invisible i allunyat). O, encara pitjor, ho donem per descomptat, com si fora així per dret natural.
Podem perdre, tanmateix, el que acumulem. O que uns altres guanyen més i ens remunten. Se’ns avancen. La realitat mai no és estàtica, tot i que ho semble, tot i que visquem a règims consolidats i estables. Ja ho he escrit en més d’una ocasió: els valencians érem rics a l’estat espanyol. Quaranta anys ençà ja no ho som. Ara per ara, no abastem ni el 85% de la riquesa mitjana del Regne d’Espanya. Ens han empobrit i ens hem empobrit. I molts ni se n’adonen.
Tanmateix, potser no és una mala medicina, com m’ensenyà mon pare, valorar el que tenim, el que ens han atorgat i, en especial, el que hem aconseguit. I fer per no patir massa pel que tenen els altres. Ben mirat, cada vida és un món, m’escrigué una vegada l’escriptora Núria Cadenes. I no cal habitar-ne el mateix. De mons, i de confortables, en concret, n’hi ha un munt.
Tot i l’enveja, els humans també sabem sentir empatia cap als altres, reconéixer-los, ajudar-los. Fins i tot som capaços d’arriscar-nos per a salvar-los. Precisament, el darrer llibre que he llegit és Qui salva una vida, de Cadenes. L’escriptora barcelonina establida al País Valencià de fa més de dues dècades narra la història d’una xarxa d’evasió a la Cerdanya, partida entre dos Estats, per a ajudar a fugitius del feixisme. En formà part mossén Joan Domènech, besoncle de l’autora. La jerarquia catòlica el va castigar per fer-ho. Escriuré pròximament sobre el VII Premi Proa per a La Veu dels Llibres. De moment, us recomane que el llegiu. Per la història corprenedora i perquè és bona literatura.
No sols ens mirem de gairó, per tant. També som capaços de protagonitzar actes heroics, valerosos, que ens dignifiquen. O, si més no, de mostrar solidaritat amb el patiment del proïsme. I sabem organitzar-nos. I resistir. Les grans vagues de la classe obrera en foren un exemple: constància, determinació, fermesa… Per descomptat, la patronal i els poders repressius intentaren desarticular-les, inclús rebentar-les. És conegut: difamacions, repressió, sindicats blancs, pistolerisme fins i tot. Però els èxits dels sindicats de classe s’assoliren gràcies a la lluita i al suport mutu, amb caixes de resistència. No els regalaren res.
Igualment que es guanyaren drets, es poden perdre, però. De fet, estan amenaçats en aquest context de creixement de les dretes extremes i de conservadorisme general. El poder està desigualment repartit. Uns, pocs, en tenen molt, normalment els de classe alta, i uns altres molt poc, els membres de les classes baixes, tot i ser-ne molts.
En una democràcia no censatària, tanmateix, cada persona és un vot. Si als partits de dreta només els votaren els de classe alta o molt alta, no passarien del 5%. Però disposen de mecanismes per a penetrar en els subordinats, com ara mitjans de comunicació, el consumisme, etc. Hegemonia, en deia Antonio Gramsci.
Si volem transformar el món, potser és una bona idea disposar prèviament d’una imatge més realista del que els homes i les dones som. De les coses bones i de les roïnes. De tot plegat.
