Goyaalé, líder apatxe.
Pronunciat el 1909, poc abans de morir, al seu nebot Ace Daklugie:
Mai m’hauria d’haver rendit.
Hauria d’haver lluitat
fins que hagués estat
l’últim home viu.
Vaig de camí a Barcelona per assistir al meu primer Sant Jordi. Anem en cotxe i per primera vegada no conduïsc. M’agrada conduir, com a l’anunci. I com a l’anunci és una sensació d’evasió de la quotidianitat, de vent a la cara, de despreniment d’allò que pesa. I vaig de camí a fer realitat una il·lusió que m’ha aparegut recentment: formar part de la massificació barcelonina de la diada del Llibre. Aquest esdeveniment és un dels meus plans de fer realitat els desitjos que són de fàcil aconseguiment. Tot i així, sempre hi ha impediments –o més bé autosuggestions – per acontentar-nos, per a servir de consol quan ens desviem del camí que fa costera i per a retornar, sense mals a la consciència, a la rèmora rutinària que roman amb mandra dins nosaltres.
Deixe el poble on visc, situat al bell mig del cor tendre i resistent de les comarques centrals valencianes, últim vestigi de resistència de País. Situació cobdiciosa i cobejada, al costat de la Mediterrània. Allunyant-me’n, encara puc sentir les remors de les onades dels pensadors clàssics i un ressò d’art que reivindica les formes humanes dels déus, tallades fent servir el cànon de les mides divines dels grecs.
Deixe el poble on visc enrere. I el deixe en mans del partit més nacionalista més representatiu del País Valencià. S’autoproclama defensor de la cultura pròpia en tots els seus àmbits, lluitador de pobles arrelats a l’esperit de les terres mediterrànies… bé… potser no ho he entès bé. Amb tanta paraula buida… de vegades em perd.
Potser, aquest partit nacionalista podria començar per determinar la nacionalitat que defensa i el nom de la llengua que parla. Jo no parle la llengua. Jo parle, com els meus veïns, català.
Tornaré el 25 d’abril a casa, després de gaudir de la diada del Llibre a la capital del Principat. No sé què trobaré a la tornada. Algú em va dir en un acte de reunificació de les esquerres catalanes a un poble proper, a Potries, que jo era una derrotista. No ho vull ser-ho, mai ho seré. Més bé, espere un realisme màgic.
I a la tornada… un silenci patètic, que ben bé podria funcionar com a fal·làcia patètica d’un poema que expliqués el darrer dia d’un poble. Un dia qualsevol. Ni la banda ha eixit per tal d’oferir-nos un passacarrer, com van fer fa dues setmanes per a la despertà del dia de Sant Vicent. Ara que recorde, també va eixir la banda el dia 9 d’octubre, i el 12 d’octubre.
Res.
Per a mi eixe res es converteix en un plor.
Sí. He sentit ploure aquesta nit a Rafelcofer. No sé on heu sentit ploure vosaltres.
Rafelcofer, a 25 d’abril de 2026.
FELIÇ DIADA DEL PAÍS VALENCIÀ
