Un dels grans invents de la burgesia va ser l’estiueig. Arribat el bon temps, l’amo de la casa es mudava amb la família a un xalet amb més o menys pretensions de villa, a la qual batejava amb el nom de la senyora de la casa. El xalet es trobava a prop de la ciutat, cosa que permetia a l’amo no desatendre el negoci. La mudança era una autèntica expedició, que comportava un canvi complet en la vida familiar durant una temporada llarga. Va ser un invent tan ben inventat que va agradar moltíssim i les classes populars el van imitar amb entusiasme. No importava si s’havien d’encabir en una casa estreta en un carrer estret. Farien la vida al carrer, a la plaça del poble o voltant pels camps.
Quan l’arquitecte Demetri Ribes va fer uns dinerets, va decidir seguir aquest costum i va construir una casa d’estiueig per a ell mateix. Entre la muntanya i la mar, Ribes va triar un solar a la platja de la Malva-rosa de València, al carrer Eugènia Viñes, just davant del balneari de les Arenes. El projecte de la casa data de l’any 1917. Ribes va morir el 1921, quan la construcció no s’havia acabat del tot. No va tenir sort. La casa tampoc no va tenir millor fortuna, perquè l’hem arribat a veure abandonada, en estat ruïnós:
Hi ha un projecte de rehabilitació, de l’any 2016, i unes obres començades, però actualment interrompudes. La casa torna a estar deixada de la mà de Déu:
Per a fer-se una idea d’aquest edifici, cal recórrer a una fotografia de l’època en què va ser construïda:
Aquest edifici és una altra mostra de la trajectòria de Ribes, orientada cap a una progressiva racionalització de la seua arquitectura. En un altre article, vaig examinar aquesta evolució: Entre el modernisme i el racionalisme. Ho vaig fer a partir de l’edifici Ramon Ferrer del carrer d’Adreçadors, 8, de València, i el vaig posar en correspondència amb la casa Planells a Barcelona, de Josep Maria Jujol. Del xalet de la Malva-rosa en podem treure conclusions similars i, per a arrodonir el paral·lelisme amb Jujol, puc adduir un altre edifici d’aquest últim. Jujol també va voler fer-se la seua casa a fora de la ciutat. A Catalunya li’n diuen «torre». També allí l’estiueig ha estat un fenomen de gran transcendència social, que Francesc Pujols va teoritzar. Ho explica Francesc Canosa en aquest article: El torrisme, la filosofia total. Jujol va triar Sant Joan Despí, on va ser arquitecte municipal durant molts anys. En la mateixa cruïlla on va edificar la torre Jujol, alguns anys abans (1927) havia construït la torre Serra Xaus.
En els dos edificis, en el xalet de Ribes a la Malva-rosa i en la torre Serra Xaus de Jujol, hi podem apreciar les mateixes correspondències que trobàrem en comparar la casa Ramon Ferrer i la casa Planells. I també els mateixos contrasts temperamentals. D’entrada, el xalet de la Malva-rosa crida l’atenció per la simplicitat del disseny. En aquest projecte, Ribes treballava sense subjecció a cap encàrrec. Ell era el seu propi client i podia haver aprofitat l’ocasió per a deixar-se dur per la imaginació. A més, es trobava en la seua etapa de maduresa, amb un domini complet de la professió. Però no. Ja vaig dir que Ribes és un arquitecte seriós, gens inclinat a l’arbitrarietat. Va optar per una planta simètrica, molt senzilla i estricta. Res no destaca a primera vista. Quan ens hi fixem, apreciem una senzilla seqüència d’espais, tot al llarg d’aquest eix de simetria, només alterat per l’escala i, exteriorment, pel seu volum que sobresurt de la coberta. En un extrem, en la façana principal, aquesta seqüència culmina en un mirador en el primer pis, de planta quadrada, obert en tres dels costats i voltat per una balconada molt transparent i lleugera. A sota, un porxe, en l’accés principal.
L’esquema de la torre Serra Xaus no és tan simple. Tampoc no és simètric, encara que hem de tenir en compte que el solar fa cantonada, a diferència del de la Malva-rosa. Deixant a banda totes les diferències, fixem-nos ara en el mirador que Jujol també fa protagonista de la composició. Com el de Ribes, és un mirador en el primer pis, que fa de porxe en l’accés principal. També té planta quadrada, obert en tres dels costats. Fins i tot hi trobem finestrals tripartits molt semblants.
Encara que aquest mirador s’integra perfectament en l’esquema ortogonal d’aquesta casa de Jujol, la seua posició en relació amb l’alineació del xamfrà altera completament la percepció que en tenim. És molt clar que veiem el mirador girat 45 graus respecte a la façana del xamfrà, la de l’entrada a la casa, de manera que una de les arestes del volum del mirador es projecta cap a enfora amb una certa acritud. De nou els nyervis de Jujol li van jugar una mala passada. El sistema nerviós de Ribes, molt més temperat, és insensible a aquestes excitacions.
A més de la monografia de referència d’Inmaculada Aguilar (Tres i Quatre, 1980), m’hauria agradat recomanar alguna llista solvent de l’obra de Demetri Ribes, particularment dels edificis que encara es troben en peu (o apuntalats). Però no n’he trobat cap. Cal tenir en compte, a més a més, que hi ha fonts que atribueixen erròniament a Ribes alguns edificis, o bé la localització exacta no és correcta. Sovint la intervenció de Ribes en alguns edificis no s’especifica bé, perquè no sempre va actuar com a projectista. Ni tan sols la Càtedra Demetrio Ribes, de la Universitat de València, ofereix aquesta informació en el seu web. Es limita a una succinta presentació del personatge. Seria demanar molt un mapa amb la localització de l’obra del senyor Ribes?
Fa poc, el Col·legi Oficial d’Arquitectes de la Comunitat Valenciana va llançar una aplicació per al mòbil on es localitzen molts edificis d’interès: Guía de arquitectura de Valencia. És útil per al vianant, perquè li permet identificar, sobre el mapa, l’edifici que té al davant. No obstant això, la informació que ens ofereix és molt limitada i circumscrita al terme municipal de València. En el cas de Ribes, hi apareixen només set edificis. Ni tan sols hi són tots els que existeixen actualment a la ciutat. Això sí, l’aplicació permet triar l’idioma: espanyol o anglès. Així ens entenem tots.
