Al carrer d’Adreçadors de València, en el número 8, hi ha un edifici poc conegut de Demetri Ribes. Ribes és, per al públic general, l’arquitecte de l’estació del Nord de València. De la resta de la seua obra se’n coneix poc. Bona part d’ella ja no existeix i cal incloure en la llista d’edificis enderrocats almenys una obra mestra: els magatzems Ernest Ferrer, a la plaça de Rodrigo Botet de València. Dels que encara sobreviuen, hem de destacar els magatzems al carrer de les Illes Canàries, 247 a València, l’edifici de l’Equitativa a València, el de Correus a Castelló de la Plana i el de l’ampliació de l’estació del Nord de Barcelona. I cal no oblidar el seu paper com a cap d’obra en la construcció del mercat de Colom de València, intervenció decisiva en la qualitat de l’obra executada, com va reconèixer el mateix Francesc Mora, autor del projecte.
Avui parlaré únicament de l’edifici del carrer d’Adreçadors, encàrrec de Ramon Ferrer, precisament el constructor del mercat de Colom. Em servirà per a establir un paral·lelisme entre Ribes i l’arquitecte Josep Maria Jujol. No és la primera vegada que faig aquesta mena de correspondències. El seu avantatge és que, per poc que les aprofundim, de seguida n’apareixen les dificultats i, ben mirat, la improcedència. En el camí, però, hi aprenem alguna cosa.
Ribes i Jujol. Tots dos eren de la mateixa generació. Aquell va nàixer a València l’any 1875; aquest a Tarragona, el 1879. Encara que Ribes va iniciar la seua formació universitària a Barcelona, va obtenir el títol d’arquitecte a Madrid el 1902. Jujol es va titular a Barcelona el 1906. Ignore si Ribes tingué algun contacte personal amb ell, però sens dubte l’ambient cultural i les relacions que va establir a Barcelona van ser decisives en la seua formació. La primera etapa professional de Ribes es va desenvolupar a Madrid, entre els anys 1902 i 1912, on tenia contactes amb la Compañía de Caminos de Hierro del Norte. D’aquesta època data el projecte per a l’estació de València, anomenada «del Nord» per aquella companyia. La seua construcció és posterior, quan Ribes s’havia instal·lat ja definitivament a València.
Ribes, i ací ja ens trobem amb la primera diferència amb Jujol, era un home obert a la realitat i evolució de la pràctica de l’arquitectura, en els seus aspectes social i tècnic. Va ser un dels primers a fer un ús sistemàtic de les estructures de formigó armat. Entenia la professió d’arquitecte com a activitat indissolublement lligada al sector constructiu, en un lloc i moment històric determinats. Ell mateix va fundar la seua pròpia empresa constructora, juntament amb l’enginyer Joaquín Coloma Fortis: la Compañía Española de Construcciones. Fill de mestre d’obres, sempre va estar atent al paper dels oficis en la construcció. També Jujol, fill de mestre d’escola, havia viscut aquesta tradició, però ell portava un missal a la butxaca, i també runes d’enderroc, que mostrava il·lusionat a Gaudí. Les butxaques de Jujol eren famoses i un maldecap formidable per a la seua dona. La fantasia dels seus dissenys sorprenia el mateix Gaudí.
Jujol va morir després de la guerra, el 1949. Professor de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona des de l’any 1910, va ser un nexe amb la següent generació d’arquitectes, entre els quals Coderch, que sempre el va considerar un mestre. Ribes també tenia una vocació pedagògica. En la seua etapa madrilenya, però, no va tenir èxit en els seus intents d’entrar com a professor en l’Escola d’Arquitectura i aleshores a València no hi havia Escola. Això i la seua mort prematura l’any 1921, a quaranta-sis anys, va fer impossible la continuïtat amb els arquitectes valencians de la següent generació, com Miguel Colomina o Juan José Estellés.
Els anys de formació de Ribes i Jujol són els de l’última etapa del modernisme. Però el modernisme de Ribes no va ser mai el barceloní, encara que en va conservar alguns trets generals, com l’inevitable wagnerisme. El seu estava molt influenciat, com s’ha dit sovint, per la Sezession vienesa. El modernisme va ser un estil amb un caràcter marcadament local. El vienès fou una versió de l’Art Nouveau menys fantasiosa, més constructiva o geomètrica, més abstracta. El trànsit cap al racionalisme des d’aquest punt de partida era més natural, com demostra el mateix Ribes amb els magatzems Ernest Ferrer, si els comparem amb l’estació del Nord. Amb tot, també el modernisme barceloní —el més conseqüent, no el de més èxit comercial, el qual retrocedia cap a un eclecticisme més— tenia ingredients que, per un camí o altre, el portaven cap al racionalisme. Ben mirat, ni el modernisme era tan fantasiós ni el racionalisme era tan «racionalista». La prova és la mateixa trajectòria de Jujol, que va evolucionar des d’un modernisme pur, més extremat fins i tot que el de Gaudí, cap a un cert racionalisme. És aquesta també l’evolució de Ribes, incloses les vacil·lacions i dubtes que van pertorbar tots dos.
Comparem la casa Ramon Ferrer del carrer d’Adreçadors, de l’any 1919, amb la casa Planells de Jujol, en la cantonada de la Diagonal de Barcelona amb el carrer Sicília, del 1923. En aquelles dates, el modernisme ja havia passat avall. Gaudí encara vivia i la devoció de Jujol restava inalterada. Però Jujol, en la casa Planells, apunta cap a direccions noves. També Ribes havia abandonat el modernisme, però no per a recuperar l’eclecticisme o el castissisme, sinó per a depurar el seu llenguatge, orientat cap al racionalisme. Els comentaristes de tots dos edificis solen fer referència a l’expressionisme alemany per tal d’explicar la desviació respecte al modernisme. Algunes fotografies poden justificar aquesta idea, quan un punt de vista una mica forçat destaca el gust per les línies senzilles però de traç gruixut o els clarobscurs subratllats. Però no caldria aquesta referència. L’orientació cap al racionalisme, cap a un estil internacional, era comuna en Ribes i Jujol, i en altres arquitectes de la seua generació. En el cas de la casa Planells, a vegades s’addueix el noucentisme, però tampoc no cal per a explicar-la.
Els dos edificis poden ser descrits amb molts trets comuns. S’assenten en solars de cantonada molt petits, amb dues façanes que formen un angle agut. Si bé el de Ribes té la façana principal a un carrer prou estret com és el d’Adreçadors, es troba encarat al carrer d’Escolano, amb perspectives frontals àmplies similars a les que permet la Diagonal en la casa Planells. Al carrer principal, tenen el mateix nombre de plantes: sis, amb planta baixa, entresol, i golfes. Les tres plantes intermèdies tenen com a motiu principal un mirador en cantonada.
El mirador és un element habitual en l’edificació residencial de l’Eixample, tant en el de València com en el Barcelona. En realitat és un element tradicional de l’arquitectura, generalment situat en la façana principal. L’eclecticisme i el modernisme li van donar un gran protagonisme i sovint el situen en la cantonada. Però sempre són solucions ornamentals que formen part del disseny de la façana. No solen tenir una longitud excessiva ni estan pensats com a recintes integrats en l’interior de l’habitatge. De fet, les obertures que els comuniquen amb l’interior són prou reduïdes i sovint amb portes per a independitzar-los. Un sistema constructiu amb mur de càrrega no permet altra cosa, menys encara en la unió de dos murs de façana, en la cantonada, on seria un debilitament inoportú. Es tracta de balcons tancats, amb més o menys proporció de superfície envidrada.
En mans de Ribes i Jujol, el tema del mirador és una altra cosa. Envaeix i protagonitza la composició de la façana principal, on ara trobem la sala d’estar, i ja no és un recinte semiexterior, com un balcó tancat, sinó que pertany a l’interior. En molts edificis dels eixamples d’aquella època, la sala d’estar és en la façana posterior. La del carrer es destina a dormitoris, a un despatx o a una saleta per a rebre visites. Ara, no. Totes les estances ventilen al carrer, excepte les de servei. I la sala d’estar ocupa l’espai que es considera privilegiat: la cantonada, quan és el cas.
El plànol de la primera planta de la casa Planells, sobretot, evidencia aquesta integració del mirador en l’interior de l’habitatge. No he trobat els plànols de la casa del carrer Adreçadors, però sospite aquesta mateixa intenció, encara que més limitada i restringida. Ribes, no ho oblidem, era un arquitecte seriós i gens partidari d’excessos i alegries.
No pretenc comparar l’excel·lència dels dos edificis. El de Jujol ens sembla més ric en la seua plasticitat, amb les seues generoses i àmplies corbes del mirador, que cinquanta anys després reverberaran en les dels edificis Trade de Coderch. El de Ribes passa desapercebut, amb un llenguatge més contingut. És la diferència que apuntava més amunt entre els dos arquitectes: el «realisme» de Ribes enfront de la fantasia de Jujol. A pesar d’aquesta diferència temperamental —de «nyervis», encara podríem qualificar-la—, el que interessa remarcar és aquesta evolució comuna cap a una concepció de l’arquitectura com a pràctica racional i constructiva, i la valoració de l’espai interior com a nucli germinal de l’arquitectura. Aquesta és una idea que apunta netament a la modernitat. El paper de l’arquitecte, en tant que «artista», ja no es limita a la concepció de la façana i a la decoració de determinats elements semiprivats, com l’entrada a l’edifici. Ara la façana és un element més del disseny, en correspondència amb l’espai interior. La missió de l’arquitecte és integrar coherentment tots els elements d’un edifici en una composició unitària.
Unes poques dècades més tard, la idea del mirador integrat en l’espai interior de l’habitatge es va transformar en el vol tancat destinat a incrementar la superfície útil. Amb la difusió de les estructures porticades (amb pilars i bigues, sense murs) això ja era perfectament viable. Aleshores el vol es va estendre a gairebé tota la longitud de façana i en totes les plantes. El resultat ens és familiar:
Aquesta volumetria exterior dels edificis, amb balcons encaixats o sense, ha caracteritzat extenses zones de les ciutats, en les dècades de màxima expansió. Però això ja és una altra història.
