Un carrer de València

Fa pocs mesos, Llibres de l’Índex va publicar Els carrers de València de Rafel Sena, que es va presentar a la Universitat de València. Víctor Maceda en va fer una ressenya per a El Temps i Esperança Camps va entrevistar l’autor per a Vilaweb. En tres volums, amb un total de 1.500 pàgines, es classifiquen alfabèticament vora tres mil noms de carrers de la ciutat. El topònim de cada un s’explica en la corresponent entrada, d’acord amb l’extensa bibliografia consultada per l’autor, relacionada en un dels annexos del tercer volum. En paraules d’Antoni Furió, que signa un dels pròlegs, és «l’obra de la seua vida», la de l’autor, que hi ha invertit un enorme esforç de documentació. Cal destacar també alguns annexos al final del tercer volum, sobretot els dos dedicats als noms d’elements urbans especialment idiosincràtics de la nostra ciutat: els ponts sobre el vell Túria i les creus que delimiten el terme municipal. I diu que encara té més material, però que «només» hi ha inclòs els tres mil carrers al·ludits. Des de l’obra pionera de l’erudit Orellana, escrita a finals del segle XVIII, no han faltat llibres sobre la toponímia local. Aquest de Sena n’és la culminació i la síntesi.

Amb aquest llibre és impossible d’avorrir-se. El nomenclàtor de la ciutat satisfà la curiositat més diversa i l’estimula en infinites direccions. La història de la ciutat ha quedat fossilitzada en els noms dels seus carrers. Un pou que hi havia, un arbre, una séquia, els menestrals que s’hi agrupaven, un notari que hi va viure, l’església de la vora, el sant que la patrocina… Més tard, la vox populi va cedir davant els interessos propagandístics de l’estat, i aleshores els rètols dels carrers s’ompliren de batalles, de personatges il·lustres i de conceptes inqüestionables, com la llibertat o el progrés, i en dates recents, la democràcia o la constitució. De tot això ens parla el llibre de Rafel Sena, que sembla una veritable enciclopèdia.

Que cadascú en faça un tast per allà on el guie la curiositat. Jo he començat per un carrer que m’agrada: el d’Adreçadors. Les plaques amb el nom, on es llegeix «Adressadors», encara esperen la normalització ortogràfica. El llibre de Sena té també aquesta funció. És un carrer curt, que baixa des de l’avinguda de l’Oest fins al carrer del músic Peydró. Diu Sena que el nom designava el lloc on s’adreçaven o aplanaven pells i llanes i que la seua referència més antiga data del 1447. També consta una variant, Adreçadors de Pellissers, per la placeta que hi havia a la vora, avui desapareguda per l’obertura de l’avinguda de l’Oest. Encara que el carrer d’Adreçadors acaba en el del músic Peydró (el de les cistelles), el vianant percep un únic recorregut fins al carrer de sant Vicent Màrtir. Aquest últim tram està dedicat al mestre Clavé.

He dit que el carrer baixa des de l’avinguda de l’Oest perquè en veritat té un pendent d’aproximadament un metre fins al carrer de sant Vicent Màrtir. En un recorregut de dos-cents metres, és imperceptible per al vianant distret. Si ens hi fixem, però, el carrer ens fa una impressió diferent quan el contemplem des de cada extrem. Això té molt a veure amb el desnivell. I és que la topografia és un afer de la màxima importància.

També he dit suara que el carrer d’Adreçadors m’agrada. Sempre m’ha agradat. Potser és la suau sinuositat del seu traçat, amb tres punts d’inflexió que generen perspectives variades. Els carrers de nova planta són rectilinis, es tracen a cordill per raons d’eficiència i racionalitat. No podem esperar del seu traçat cap encant. La seua monotonia només es compensa si al final ens trobem amb una plaça, un monument, un pont sobre el riu, el mar… De res serveix forçar un traçat pintoresc. El resultat seria artificiós. No es pot «imitar» la gràcia urbana d’una corba, que només és el resultat de la història. Les trames urbanes reticulades tindran altres incentius, però no el de la quadrícula.

Quan ens trobem amb un carrer sinuós, això té a veure amb seguretat amb la topografia, amb alguna corba de nivell del terreny on es va assentar en un temps indeterminat. En el cas d’una ciutat com València, alçada un dia en una plana al·luvial, sospitem que el curs d’alguna séquia devia seguir aquesta corba de nivell, acompanyada d’un camí que, amb el temps, ara és un carrer. Si prolonguem visualment el carrer d’Adreçadors fins a l’altre costat de la plaça de l’Ajuntament, veurem que enllaça amb el carrer de les Barques, cap on girava l’antic ramal sud del riu Túria, procedent de l’avinguda Maria Cristina i del carrer de la Bosseria. Més tard, les aigües es van anar canalitzant en una complexa xarxa de séquies. En l’apunt sobre el carrer d’En Joan d’Àustria, Rafel Sena anota que el seu traçat té l’origen «en un camí que seguia junt al curs d’una branca de la séquia de Rovella», per la qual cosa se’l coneixia com a carrer de la Sequiola, o bé carrer Llarg de la Sequiola, per tal de distingir-lo d’un altre carrer homònim, que Sena identifica amb l’actual carrer dels actors Rivelles. Aquest últim carrer es troba a l’altre costat de l’avinguda de l’Oest. Sena no ho diu, però dic jo que les dues sequioles devien ser la mateixa i el carrer d’Adreçadors seria part del seu recorregut. Jo us propose un itinerari des de la plaça del Pilar, enfilant el carrer de Roger de Flor (que passa a la vora del carrer dels actors Rivelles) fins al d’Adreçadors, una vegada travessada l’avinguda de l’Oest. Des d’allí arribem a la plaça de l’Ajuntament pel carrer d’En Llop i seguim per Barques fins al final del carrer d’En Joan d’Àustria, en l’actual plaça dels Pinazo, on hi havia un dels portals de l’antiga muralla medieval, conegut com el dels Jueus. En aquest passeig baixem un desnivell de dos metres aproximadament:

Les vicissituds urbanes són infinites i d’una gran complexitat. Tot acaba per desaparèixer. La toponímia és prou persistent, però també està subjecta a la corrupció. Fins i tot, a vegades, el nom de la mateixa ciutat canvia i l’antic es perd en la foscor de temps remots. Els carrers també es desfan, però el seu traçat tendeix a sobreviure. Els edificis cauen o els enderroquen per fer-ne de nous, les gents que hi viuen passen avall sense deixar-ne rastre i si elles tornaren al carrer on han viscut no el reconeixerien. Així i tot, els carrers segueixen una traça, si no eterna, persistent. De tots els fets de cultura —les nacions, les llengües, els llibres, l’arquitectura, la tecnologia, les mentalitats—, de tots, dic, aquest és el que sobreviu més temps al daltabaix de la història. No em referesc a la pervivència arqueològica, soterrada en estrats ordenats, on se’n registren molts altres —també els biològics. Pense en la supervivència real en el nostre present. No es tracta del traçat d’una via que els arqueòlegs han excavat i tret a la llum, sinó que nosaltres, ininterrompudament, hi hem continuat transitant amunt i avall.

En aquest tast que he fet del llibre de Sena he acabat per consultar, estirant el fil, vuit o nou entrades, inclosa la divertida història del Nano del carrer d’En Llop. I és que crea addicció. Encara cal dir que el llibre té l’encert —un més— d’assenyalar en cada apunt algun dels edificis d’interès. En el cas del carrer d’Adreçadors, Sena fa notar un edifici de Demetri Ribes, al número 8. M’agradaria de parlar-ne. Un altre dia.