Hi ha qui es desperta amb els pardalets al finestral, altres amb els crits dels veïns que tornen de festa i, si tens mala sort, amb el soroll del camió de la brossa que sempre passa a l’hora menys adequada. Però Johan Helberg, un noruec que no coneixíem de res fins ara, s’ha guanyat el lloc d’honor en el llibre de maneres de despertar poc comunes: un vaixell de càrrega al jardí. No una bicicleta despistada ni un gat dalt a la teulada. Un vaixell. Amb containers, grua i tota la pesca —mai millor dit. La imatge és d’aquelles que, si t’ho conten, penses que és una metàfora. Però no: el vaixell hi és, enorme, encallat a la gespa com si haguera confós el jardí amb el port d’Oslo. Diuen que havia perdut el rumb enmig d’una tempesta, i, com qui no vol la cosa, va acabar “aparcant-se” a casa del nostre protagonista. Un detall gairebé de cortesia: cinc metres més a l’esquerra i la casa hauria quedat feta miques. Podem dir que la fortuna va ser generosa dins de la desgràcia.
Mentre llegia la notícia, m’imaginava com seria eixir al balcó i veure un monstre metàl·lic al costat del gronxador dels xiquets. I em va vindre al cap la meua pròpia vida: jo només m’he trobat alguna vegada un gat feral dormint al capó del cotxe o el clàssic regal dels coloms a la finestra. Està clar que ens falta èpica. Ens falta dimensió nòrdica. Perquè la veritat és que la vida, si no et porta un vaixell al jardí, se’t fa massa previsible. Ens llevem, fem el cafè amb llet, anem a treballar —o a caminar— discutim amb la dona o amb el mòbil i, quan no passa res d’estrany, acabem pensant que el món s’ha tornat massa seriós. En canvi, un vaixell al jardí és una manera esplèndida de recordar que el caos també és part de la vida. Que, encara que t’ho planifiques tot, sempre pot vindre una tempesta i canviar-te el paisatge domèstic. Jo crec que Johan hauria d’aprofitar-ho. Convertir el vaixell en atracció turística. Obrir un bar al pont de comandament, muntar un racó tranquil amb vistes al menjador, organitzar visites guiades: “a mà esquerra, el meu hort de tomaques, i a mà dreta, el buc encallat”. Coneixent el turisme actual, segur que hi hauria cua per fer-se selfies amb la nau.
Però també hi ha una lectura més profunda: els nostres jardins, tan cuidats, tan controlats, no estan mai del tot protegits del món exterior. Ens agrada pensar que el jardí és la nostra parcel·la de pau, el lloc on decidim què creix i què no. Però la vida, tossuda, et planta un vaixell de càrrega i et recorda que no ho controles tot. Que pots posar tanques, fer plànols i plantar gespa artificial, però el món té els seus propis plans. I això, d’alguna manera, és alliberador. Perquè ens retorna una mica de fantasia, ens trenca la rutina. Com quan un senglar es passeja pel centre de Corbera o quan un ramat de cabres baixa d’improvís per la carretera. Moments en què la normalitat s’esquerda i apareix l’inesperat. El vaixell al jardí és un recordatori que la vida encara sap fer-nos riure i sorprendre’ns, malgrat tot.
Potser tot plegat no siga només una notícia curiosa, sinó un relat que podria haver escrit Pere Calders. Ell, que sabia convertir l’absurd en cosa natural, ja ens havia contat la història d’un home que un dia es troba un arbre plantat al menjador. El vaixell de Johan és el mateix arbre de Calders: un recordatori que la realitat, de tant en tant, juga a ser literatura i ens descol·loca amb un gest tan senzill com impossible. Jo, personalment, ja m’imagine el dia que em llevaré i trobaré un tramvia aparcat a la cuina o un avió de passatgers descansant damunt la teulada. Mentre això no arribe, m’hauré de conformar amb les coses petites: el veí que penja la roba a les dos de la matinada o la gossa que borda a cada moto que passa. No és tan espectacular com un vaixell, però també té el seu encant.
Avui, podem acabar amb un bon consell: “Quan la vida et porta un vaixell al jardí, no preguntes per què: convida la tripulació a esmorzar.”
