Al diluvi universal d’aigua del passat 29 d’octubre (també de negligències quant a la gestió i l’actuació davant l’alerta roja decretada, unes responsabilitats polítiques que caldrà depurar quan arribe el moment) ha seguit un tsunami de solidaritat que ha sobrepassat totes les previsions i que demostra com, davant l’adversitat, la unió fa la força. Estamos ante el reto de nuestras vidas, y juntos lo vamos a superar, ha dit un impàvid Mazón en les últimes hores. Només el matí del 2 de novembre, més de quinze mil persones van acudir a la Ciutat de les Arts i les Ciències a les 7 h per tal d’oferir-se a col·laborar en allò que fera falta, especialment tasques de neteja. Era una cadena humana de camaraderia, un autèntic exèrcit de civils, veïns i voluntaris, ja que els militars de veritat, els uniformats, els professionals que estan en les casernes i que tenen la maquinària necessària no van començar a arribar a les zones afectades fins a eixe mateix dia, i amb comptagotes. Entre els uns (Govern valencià) i els altres (Govern central), la feina per fer.
És brutal, tremenda, estremidora la germanor dels valencians i les valencianes, eixa marea de persones que estan creuant des de la desventura el que sempre serà el pont de la Solidaritat per recórrer a peu 3, 5 o 7 km carregats de poals, graneres, raspalls, marraixes d’aigua i productes de primera necessitat des de la ciutat de València fins als pobles de la rodalia i tirar un cable. El poble salva el poble, que hem dit tota la vida per aquestes terres malauradament tan acostumades a ruixats torrencials on, com diu la cançó de Raimon, la pluja no sap ploure. Totes les mans són poques a l’hora d’assistir els damnificats. Se’m posa la pell de gallina quan veig per televisió aquest flux de voluntariat que s’ha desplegat davant la pitjor catàstrofe natural de la història al nostre país, i m’aborrona més encara quan, davant tanta fatalitat, desenes de valencians cantaren l’himne regional de viva veu i a l’uníson enmig del fangar com si fora l’òpera Nabucco de Verdi. Senzillament, emocionant i indescriptible.
Cal dir que l’adhesió arriba des de tots els racons de l’Estat espanyol, de nord a sud tothom s’ha bolcat amb nosaltres. Fa a penes uns mesos, en l’incendi que va arrasar dos edificis sencers al barri de Campanar, Espanya sencera va estar a l’altura de les circumstàncies i va enviar roba, menjar no perible, matalassos i molt altre material per a totes aquelles famílies que van perdre les seues cases devorades pel foc en un tres i no res. Nou mesos després, novament, la resposta del poble espanyol ha sigut exemplar, i com a valencià estic molt agraït que haja sigut així. Forma part del principi bàsic de reciprocitat: qui hui ofereix ajuda, demà la podrà necessitar. Estic convençut que si aquesta desgràcia els haguera passat a altres, ahí estaríem nosaltres, no els deixaríem sols, els acompanyaríem i els socorreríem. És l’empatia d’un país solidari. Todos somos familia, ha dit la cantant Rozalén en el seu preciós poble, Letur (Albacete), també devastat pel temporal i on des de dimecres està al peu del canó, amb botes d’aigua i pala en mà, netejant com una veïna més.
La col·laboració desentesa de la gent no solament es limita a netejar cases, locals, garatges, establiments i carrers, sinó que també arriba al Banc d’Aliments de València, que és l’encarregat de distribuir els queviures bàsics per totes les localitats afectades. Allí feien falta moltes mans per classificar els productes, i allí va acudir en massa un fum de persones dissabte dia 2 i van fer possible el repartiment, en només un matí, de 400.000 kg d’ajuda alimentària. Ciutadans anònims que s’arromangaren i tiraren una mà a diferència d’altres que només han vingut a l’epicentre de l’hecatombe (Paiporta) a fer-se la foto i n’han eixit escaldats. Senzillament, lamentable! Espere que hagen pres nota de la ràbia i la indignació d’un poble que se sent absolutament abandonat per part dels governants.
Convé destacar que en aquesta allau de companyonia atesa l’absència flagrant d’un lideratge per part dels poders públics, ja siga preparant caixes amb comestibles o llevant fang de qualsevol racó, he vist moltíssima gent jove, estudiants i adolescents de la denigrada i no presa en consideració generació Z, aquells que han escoltat parlar de la riuada de 1957 o de la pantanada de Tous de 1982, els qui fan mans i mànigues per a pagar 450 euros al mes pel lloguer d’una habitació al Cap i Casal, els mateixos que supliquen l’aplicació de polítiques eficaces contra un canvi climàtic ferotge. I ho subratlle perquè molts s’encaboten a dir que aquests jovençans són individualistes i insolidaris. En absolut. Em trac el barret per ells, mereixen un fort aplaudiment i tot un reconeixement públic quan aquest infern haja passat perquè ens estan donant una autèntica lliçó d’humanitarisme davant uns dirigents polítics noquejats i impassibles.
L’auxili, però, va començar el mateix dia dels aiguats. Eixos rescats angustiosos, in extremis, que tots hem vist per televisió de gent que llançava cordes o llençols per rescatar persones que estaven a punt de morir ofegades; els camioners que recolliren gent dels cotxes en les autopistes A3 i A7; els valents herois d’Utiel que trencaren portes i finestres per salvar la vida d’alguns dels seus veïns; les 10 treballadores d’una residència de persones grans a Sedaví que carregaren a l’esquena els 124 ancians i els pujaren a la segona planta; la família d’Oriola que l’endemà de la destrossa, la nit de dimecres 30, estava repartint menjar i aigua que havia comprat i pagat de la seua butxaca en un dels pobles desolats. Aquests són tan sols alguns exemples del suport i la fraternitat que en una situació de perill màxim com la viscuda fa uns dies afloren filantròpicament de manera entendridora i bonica.
En el pitjor moment d’aquesta tragèdia ix la millor part de l’ésser humà, però també la pitjor. Són les dues cares d’una mateixa moneda. En efecte, la solidaritat desbordada de la població contrasta amb els malànimes que estan aprofitant per a desvalisar botigues de qualsevol tipus, des de farmàcies i tendes de menjar fins a joieries i botigues de joguines. Saquejar ja no pa i llet, sinó pernils ibèrics pata negra i begudes alcohòliques només té un nom: rapinya. Cal ser molt inhumà i cruel per a robar en una circumstància així. De moment, són 82 les persones detingudes per furts en aquestes zones, i per això els jutges estan enviant a presó aquesta colla de dropos desaprensius per uns fets que són, de totes totes, intolerables. De nit, en uns carrers sense llum i sense quasi efectius policials que vigilen els establiments, els propietaris i els veïns, en comptes de descansar un poc, s’estan organitzant per tal de fer torns i guàrdies a les portes perquè els lladres deixen de fer l’agost. Confie que l’enviament de 10.000 agents a la zona entre policies nacionals i guàrdies civils anunciat recentment per Pedro Sánchez pose fre a la pocavergonya d’aquests ganduls i hi garantisca l’ordre i la llei. El pillatge és sempre, i més en aquest cas, immoral i oportunista.
La pèrdua de valors assoleix, de vegades, nivells sorprenents que requereix una reflexió profunda sobre on estem arribant com a societat i, sobretot, on cal posar els límits. La manca d’humanitat de la qual hem parlat s’estén a altres actes delictius que, segons sembla, s’estan cometent aquests dies als municipis perjudicats. Per exemple, l’Ajuntament de Sueca ha emés un avís que informa que individus vestits amb jupetins rojos s’estan fent passar per membres de Creu Roja i sol·liciten donacions en efectiu, però es tracta d’una estafa. També circula un vídeo per les xarxes en què es denuncia que un home que va eixir de sa casa amb una pala per netejar el seu poble, en tornar-hi, li l’havien ocupat. S’ha de ser miserable i canalla! És inadmissible moralment i penalment. Porca misèria humana!
A tall de conclusió, malgrat la deshumanització de l’espècie humana a què assistim en els últims temps, la falta d’empatia, moralitat i educació, la pèrdua de valors i una tendència cada vegada més acusada a un individualisme atroç, sempre he pensat que en la vida estem per a cooperar els uns amb els altres. Hui per tu, demà per mi, que diu el proverbi i tot un lema vital en el meu cas. Després d’una calamitat com la que hem viscut, no queda més remei que cuidar-nos entre nosaltres. Mentre els polítics discuteixen si són gossos llebrers o conillers, la solidaritat salva vides, perquè davant la no actuació de les autoritats i les institucions, milers i milers de valencians, espanyols i d’altres parts del món han mostrat la millor cara de la condició humana. L’escriptor valencià en llengua castellana i d’origen francoalemany Max Aub va dir: estos que ves ahora deshechos, maltrechos, sucios, cansados, hechos un asco, destrozados son, no lo olvides nunca, lo mejor de España. Sens dubte, la imatge de tanta humanitat, de tanta ajuda altruista i desinteressada ens reconcilia amb aquest dolor tan immens i es converteix en un raig d’esperança enmig de tanta desolació.
