I aleshores Madame Taxi va alçar el dit i la primera part de la funció va donar pas a una confusió xiuxiuejant en què la clientela es relaxava i començaven els vis a vis. Ja havia estat en altres prostíbuls, però aquest era realment singular. Sobretot pel seu adjectiu: “Prostíbul Poètic”.
Era divendres a la nit, i estàvem a la sala Isòsceles de Borriana. Aquest espai és una nau autogestionada per un grapat d’artistes locals, que hi busquen la innovació i l’experimentació. La van inaugurar en 2011 i era la segona vegada que acollien al seu si l’esmentat espectacle.
El projecte original del Prostíbul Poètic, The Poetry Brothel, va nàixer a Nova York el 2007 i va ser concebut com una alternativa als recitals lírics convencionals. La intenció era apropar la poesia a nous públics i recuperar la dimensió social, provocadora i transgressora de la literatura. El primer capítol internacional del Prostíbul poètic es va fundar a Barcelona el 2009 i es va estendre posteriorment a més de 25 ciutats del món.
Ací és on entra en escena l’actriu Sonia Barba (a qui hem pogut vore fa poc en el film Fin de fiesta). Ella es fa càrrec del projecte per a Espanya en 2009 i el consolida. Es comença a editar, alhora, el Libro rojo, un recull dels poemes creats i recitats en el show per les pu(e)tes (i que ja porta quinze volums, la majoria esgotats, amb poemes en diferents idiomes, també en català).
Sonia Barba és la madame del prostíbul. Madame Taxi, concretament. Ella presenta les figurants (cinc dones i un home) a la sala Isòsceles, que romanen lànguidament congelades en l’escenari. Després, una a una, aniran intervenint, llegint els seus propis poemes.
El públic, entusiasta i expectant, assisteix a la representació amb un silenci religiós. Han hagut de pagar per entrar al bordell. Han hagut de pagar per a sentir poesia, la qual cosa, en si –com remarca la madame-, ja és revolucionari. L’atmosfera té un aire vintage i cabareter, tot i que potser es tira a faltar un poc més d’ambició escenogràfica. Em recorda invariablement L’Apollonide, de Bertran Bonello (2011). Aquest film recrea l’ambient d’un bordell parisenc de finals del segle XIX, amb un espai per a la bellesa, un altre per a la cultura i un altre per a la crueltat. I tots per al plaer. A més de les seues imatges hipnòtiques en recorde especialment la banda sonora, un compendi de composicions originals de Bonello, Puccini, Mozart i temes de blues de The Mighty Hannibal, per exemple.
Al prostíbul poètic de Borriana hi ha música també, incloent-hi un pianista (segurament el de l’acudit: “No li digues a ma mare que soc periodista; es pensa que soc pianista en un bordell”) que colpeja les tecles amb un cert deseiximent. Quan acaben els recitats, Madame Taxi seurà al mig de l’escenari i els clients i les clientes aniran passant per a què ella els revele el secret del que vindrà. I el que vindrà són els vis a vis, encontres personals amb les pu(e)tes per a escoltar poemes a cau d’orella, a la distància més íntima possible.
Compre el tiquet i escull: aniré amb la Pròfuga, l’última a recitar. És Ana María, una colombiana de 26 anys. És una dona molt bella, i el seu poema és el que més m’ha agradat. Em demana si em pot tocar les mans. Ho fa: ella les té fredes. “Siempre”, confessa. Em posa a les palmes una espècie de rosari i, després, comença a declamar en veu baixa, només per a mi, una de les seues creacions. L’acte és íntim, sensual, torbador. Mai la poesia m’havia semblat un afer tan suggestiu. Quan me’n vaig, li revele que són les mans, precisament, el primer que mire en una dona…
Després busque en el Libro rojo els seus versos. No són els mateixos que m’ha cantussejat a l’orella. En la biografia preliminar, explica que va ser “criada per dones dolces i furioses, de les que va heretar l’escriptura i el ball”. La seua poesia és poderosa i tel·lúrica, potser encara una mica tosca.
Toca abandonar el prostíbul. Me n’he fet ja fan, i esperaré que retorne. L’acollida del públic borrianenc –em consta- ha sigut en general efusiva i fervent. Definitivament, fa falta més poesia i menys realitat.
