Un poc trellat de Congrés, el del PSPV

Els dirigents del PSPV, amb el permís del PSOE, com a bons valencians, volen arreglar la partida del proper Congrés del partit abans de jugar-la. Tenen tres candidats que volen ser l’ama carabassera, però cap dels tres no s’atreveix a postular-se fins que no tinga assegurada la victòria. Es volen esperar al Comité Federal del proper cap de setmana, a Galícia, per veure si ho arreglen els que manen de veritat. Els tres intentaran que es retiren els altres dos aspirants i així evitar la confrontació, que es veu que no interessa. I com a resultat assistirem a un poc trellat de Congrés que no tindrà res a veure amb els famosos congressos en què els socialistes es jugaven moltes coses i en què les reunions i les acalorades discussions feien bullir el partit. Hi havia vida.

Encara recorde un congrés federal en què es discutia si «marxisme sí» o «marxisme no». Els militants, en les assemblees locals, un a un, es manifestaven a favor o en contra. I aparegueren les famoses paraules del «compañero» Felipe que proclamava: «Antes que marxista hay que ser socialista!». En aquell famós congrés, la direcció de Felipe González perdé la ponència política, però va poder repetir i guanyar el congrés, amb menys representació de la militància, perquè els qui havien guanyat la ponència política «marxista» no van saber, o poder, fer una executiva alternativa que la tirara endavant. No cal mencionar el congrés en què Pedro Sánchez derrotà tota la caspa i…

O el congrés del PSPV en què Joan Lerma guanyà els «nacionalistes» que s’integraren en el PSOE. Eren dues maneres molt diferents d’entendre el socialisme valencià. La dels «socialistes de tota la vida», que volia dir que s’havien passat quaranta anys de vacances durant la dictadura, i els socialistes, «nacionalistes», que estaven organitzats i lluitant en la clandestinitat contra el règim del general Franco. Hi havia altres opcions, és clar, com els «camarades» de les organitzacions trotskistes que feien entrisme en el PSOE. Després, vingueren les batalletes i els jocs d’aliances entre els partidaris de Lerma, Císcar i els germans Blasco. Rafa Blasco tenia un bon grapat d’excamarades del FRAP escampats, sobretot en la Ribera, i que s’havien refugiat en el PSOE, després de comprovar que darrera la bandera roja no hi havia ningú, com tampoc no hi ha ningú, ara, darrere la quadribarrada o l’estelada, ací al País Valencià. I encara em deixe els «compañeros» del «tronco» que eren l’essència, els més antics, «guerristes», que venien la burra que Císcar era un petit-burgés «nacionalista». Eren els temps de les batalletes famoses entre els Blasco, Císcar i Lerma i els «polsets» en el Comité Nacional que mai no arribaren a la total confrontació. O el famós congrés de l’impossible intent de renovació de Joan Romero. O el de Jorge Alarte que va guanyar Ximo Puig, una vesprada en què els de Ximo Puig cridaven «País Valencià», i que, després, no van passar mai del «país dels valencians» o de «Tots a una veu». Només els faltà el «germans vingau». 

El PSPV-PSOE era un partit divertit on hi havia molta varietat de personatges i d’idees, com en la realitat política del país. No com el poc trellat d’ara en què els aspirants a Secretari General volen guanyar els congressos per aclamació, sense presentar batalla i sense jugar-se-la. A més, ara, també han de mesurar quin Congrés cal guanyar. Han aprés la lliçó de la confrontació d’Alarte i Ximo Puig. Si Ximo Puig haguera guanyat el congrés que va perdre contra Alarte, hauria sigut defenestrat pel resultat de les eleccions autonòmiques i Alarte hauria sigut el president de la Generalitat durant vuit anys. S’haurien intercanviat els papers. Supose que els candidats d’ara també sospesen si això de ser, ara, Secretari General del PSPV-PSOE, convé o no. O millor és esperar que perda les eleccions el proper Secretari General per substituir-lo en millors condicions per guanyar. La política, ara, és molt complicada. Potser, per això, el meu amic Josep Moreno està tranquil·let, a Cullera, amb Jordi Mayor, gaudint de la folgada majoria absoluta. Jordi Mayor podria ser un gran candidat a la secretaria general del PSOE i a la presidència de la Generalitat.