Tothom pot coincidir en la raonable opinió que un pilar no hauria de situar-se davant d’una porta, perquè n’impedeix el pas, o l’obstaculitza, o almenys desvia la circulació del seu recorregut «natural». Però la il·lusió del consens desapareix aviat, com va demostrar Robert Venturi en la Guild House, que comentàrem en un article anterior. Aleshores parlàvem de l’escultòrica antena de televisió que corona la façana principal, de com altera la jerarquia funcional en relació amb la resta d’elements en joc i emfasitza un eix de simetria, tot això per gust de contradir el moviment modern racionalista:
En aquesta fotografia ja ha desaparegut l’antena, però hi podem observar uns altres detalls que tenen el mateix propòsit. El gran rètol n’és un, naturalment, com a senyal deliberat de mal gust. Un altre és el pilar de planta baixa. Juntament amb l’antena, contribueix a subratllar l’eix de simetria de la façana. Cilíndric, revestit de granit de color negre, té una peculiaritat: el pilar se situa davant mateix de la porta d’accés a l’edifici:
I és un pilar ben gros, molt més que el pilar estructural que probablement recobreix. La dimensió del pilar real, el que forma part de l’estructura de l’edifici, deu tenir una dimensió molt menor, la tercera part aproximadament. El de la Guild House és tan gros que sobresurt del pla de la façana. És veritat que, tot i situar-se davant mateix de la porta d’entrada, les fulles abatibles es dupliquen, a un costat i a l’altre. A més, aquestes portes estan retirades de manera que s’hi crea un espai previ. Tot això millora el resultat, com es veu en aquesta perspectiva:
Amb tot, no es pot negar que el pilar és al bell mig de l’entrada, en una posició ben poc raonable, destinada a provocar precisament la polèmica, a trencar el consens. A més a més, la intenció de remarcar l’eix de simetria de la façana és del tot maliciosa, perquè en una composició clàssica una columna mai no coincideix amb un eix de simetria. El nombre de columnes en un pòrtic simètric és sempre parell: dos, quatre, sis, vuit, deu. I sovint les columnes centrals se separen per deixar pas a l’accés.
El problema d’un pilar que cau precisament on hi ha l’entrada de l’edifici és un problema comú. En els edificis residencials, és habitual disposar-hi dos habitatges per planta, amb l’escala centrada i, per tant, també amb l’accés centrat en planta baixa. A conseqüència d’aquesta disposició, és natural que les façanes siguen simètriques respecte a un eix. No es tracta, ja ho vam aclarir, d’un eix de simetria compositiu o formal, sinó d’una simetria «funcional», és a dir, resultat del programa funcional de l’edifici. A totes les ciutats valencianes amb eixamples de les dècades posteriors a la guerra, hi trobareu moltíssims edificis amb aquesta característica. D’altra banda, per qüestions d’economia, l’estructura ha de tenir el nombre mínim de pilars. Tenint en compte que no convé que la llum de les bigues supere una determinada longitud (sis metres com a molt), és freqüent la distribució d’un nombre senar de pilars en façana. Inevitablement, un pilar cau en el centre de la planta baixa, precisament on hi ha l’entrada, contradient aquell consens de sentit comú: no pot haver-hi un pilar davant d’una porta.
Aquest és un problema que exigeix una solució. En aquelles dècades, es va optar per recolzar en una biga el pilar central de les plantes altes, de manera que el pilar de planta baixa es divideix en dos i deixa pas a la porta. Com podeu imaginar, tots els pilars de les plantes altes descansen en una biga que, encara que curta, necessita un bon cantell (la dimensió vertical). No era una dificultat insalvable, fins i tot en una construcció amb un nivell de qualitat molt modest, com la majoria de les d’aquella època. En la següent fotografia d’un edifici de València —un entre tants— es comprendrà millor el problema i la solució. Hi he remarcat els pilars i les bigues amb línies de color roig:
Millor o pitjor, aquesta era una solució. La Guild House va ensenyar-nos una altra opció: es tractava de no solucionar el problema i alhora passar per enginyosos. Es tractava de posar en qüestió qualsevol solució racional sense comprometre’s amb una alternativa coherent, de fer faltes d’ortografia i vantar-se’n. Tot s’hi val perquè res no val. A partir d’aleshores, els arquitectes van descarregar la consciència del llast de la cultura. A partir d’aleshores, els arquitectes es presentaren com a transgressors, feien un guiño a la història —com solien dir— i adoptaren la pose d’un personatge culte que està de tornada de tot. La lliçó de Venturi va arribar a València als anys vuitanta del segle XX. Al número 12bis de l’Albereda de València tenim un bon exemple del que es va anomenar postmodernisme arquitectònic:
De nou l’inevitable esquema de façana simètrica, derivada d’una disposició convencional de dos habitatges simètrics per planta. Ara, però, hi ha motllures, encoixinats, timpans, arquitraus, columnes dòriques, tot això reinterpretat, naturalment… I el pilar en el centre de la façana, davant de la porta! Si en la Guild House la referència a una composició clàssica era més abstracta, ací hi és explícita i encara més cridanera. El pòrtic d’entrada, segons un ordre més o menys dòric, té un nombre senar de pilars i el pilar central coincideix amb l’eix de simetria de la façana:
Tant si responen a algun ordre clàssic com si no, hi ha altres exemples de pilars situats exactament davant de la porta d’entrada (no sempre un pilar exempt té aquesta peculiaritat). Quan en trobem algun, fàcilment podem inferir que es tracta d’un edifici dels anys vuitanta o una mica posterior. En l’edifici que hi ha al carrer Jesús, número 30, de l’any 1989, a la vora de la Gran Via de València, n’hi ha un, en aquest cas cilíndric i de formigó vist. Com en la Guild House, es dupliquen les fulles abatibles de la porta d’entrada, a banda i banda del pilar, encara que retirada menys d’un metre, de manera que l’espai previ desapareix pràcticament. Però ací l’arquitecte hi ha anat encara més lluny. El pilar no sosté un arquitrau horitzontal sinó un arc (o una volta):
Gran idea, absolutament transgressora, perquè mai no havíem vist un pilar sostenint la clau d’un arc. Ni tan sols quan amenaça ruïna i necessita apuntalament, perquè en aquesta posició el puntal probablement precipitaria el col·lapse. No patiu per això, perquè l’arc en qüestió és decoratiu i no té funció estructural. Qui podria acusar l’arquitecte d’incompetent si l’avala la idea de la complexitat i contradicció de l’arquitectura de Venturi? Ben al contrari, pot passar per intel·ligent i imaginatiu. A més a més, cal tenir en compte que avui la professió no disposa de temps per a dissenyar els edificis. El negoci exigeix celeritat i molts problemes no es poden resoldre amb presses. Per què no deixar-los sense resoldre i apel·lar a la cultura com a coartada?
En definitiva, en l’èxit del moviment modern ja va ser decisiva l’economia del seu programa i la rapidesa amb què es podien construir barris sencers. El negoci hi va trobar la panacea. També el postmodernisme hi va trobar aquest avantatge en la seua difusió. A més, l’ornament, denigrat als inicis del moviment modern perquè va lligat a una tradició artesanal, impròpia de la realitat industrial del moment, ara també es podia industrialitzar. Ja no és car ni, per tant, un luxe estricte. Quantes balustrades hem vist als balcons de les cases dels nostres pobles i ciutats! No es fa cada balustrada com abans, una a una, és clar. Ara se’n fan industrialment com a xurros, de formigó amb additius colorants. I de la mateixa manera qualsevol altre element decoratiu, per complicat que siga.
De l’arquitectura postmoderna, avui dia ja no se’n parla. Probablement perquè ha impregnat tota l’arquitectura i no se’n distingeix.
