El passat dia 28 d’octubre vaig pensar d’escriure un article amb aquest titular: «Un octubre atípic». Atípic per diverses raons, tal com ara tractaré de recordar i explicar. Tanmateix, aquell dilluns no podia imaginar, ni de ben lluny, que seria tan atípic, tan atípicament tràgic, ple de pèrdues i de dol.
Han estat pèrdues amb noms i cognoms, noms de persones, de carrers, números de cases, rostres i vides, però també una pèrdua col·lectiva. Tots hi hem perdut. Perdem com a poble, com a societat. Perdem vides, cases, cotxes, teixit empresarial i industrial. I perdem ànims, confiança, esperança. Perdem llibres, escoles, institucions musicals com Sedajazz, la revista infantil Camacuc, biblioteques i llibreries desfetes, editorials perjudicades, el magatzem de la major distribuïdora valenciana de llibres convertit en una dansa sòrdida de lloms i pàgines fetes pasta de paper. Perd la cultura, perd el país. Sí, tothom perd.
Torne ara de nou a la idea d’un octubre atípic que tenia en ment abans de l’arribada de la DANA. Octubre ha estat durant molts anys un mes de represa cultural, literària i artística a la ciutat de València: programacions teatrals que estrenen muntatges, temporada de concerts al Palau, la Mostra de València. Cinema del Mediterrani i l’Encontre d’Escriptors del Mediterrani, la gala dels Premis de la Institució Alfons el Magnànim, començaven a escalfar motors els Premis literaris Ciutat d’Alzira, cada any més consolidats i amb més empremta, i a final de mes arribaven els Premis Octubre, històrics, inoblidables en els seus anys pletòrics de congressos, trobades, concerts i els Sopars dels Octubre, aquells sopars multitudinaris i televisats al més pur estil de Beverly Hills, en versió valenciana.
Tot allò era molt engrescador, generava moviment, feia realitat un espai cultural compartit. Venien artistes, intel·lectuals, escriptors de tot el territori de parla catalana, però també d’Europa i més enllà. València, entre una cosa i una altra, s’omplia durant el mes d’octubre de grans protagonistes de la cultura. I encara que, passats els anys d’esplendor, els Premis Octubre han deixat de ser allò que foren, han conservat la seua essència i sentit, i han continuat convocant cada any a casa nostra, fins fa no res, personalitats i protagonistes clau de la cultura catalana.
A la llista de cites i esdeveniments esmentats, es va sumar més recentment la Plaça del Llibre. El resultat fou molt satisfactori. El cor de la ciutat s’omplia per uns dies de llibres en valencià, d’autors, editors, de conta contes, d’històries i lletres.
Tot plegat, octubre com un còctel de cultura, un Daiquiri embriagador, una mescla d’embranzida, un renaixement cultural i social molt vivificador que ens arribava després de la somnolència de l’estiu, un estiu que en aquestes latituds ens deixa apàtics, amb els teatres tancats, les persianes baixades, la gent en l’«exili», als pobles, a la mar o a la muntanya. Octubre era el retorn. Un mes dolç, sense calima ni ponentades, càlid i agradable, com canta Raimon: “Octubre dolç encenia colors…”
Enguany, però, octubre ha estat un mes atípic, estrany, negre, trist. No ha estat el mes de la represa cultural. Sense Sopar dels Octubre el dissabte 26 d’octubre -cosa insòlita, tenint en compte que només s’havien cancel·lat fins ara en dues ocasions, una per la pantanada de Tous, el 1982, i una altra el 2020 per la pandèmia-, amb la Plaça del Llibre ajornada sense nova data, amb els Premis literaris Ciutat d’Alzira ajornats a desembre, si és possible, amb vuit llibreries destrossades i 300.000 llibres dansant entre aigua i fang, amb els teatres tancats en senyal de dol, amb la Mostra de Cinema atrapada per una setmana fatídica… Amb la ciutat consternada.
Un octubre atípic, i tant, tràgic. Probablement el més atípic que viurem mai. Vull pensar que així siga, perquè no és possible que als valencians ens caiguen tantes plagues o malediccions…
Que renaixerem, ho sé, que ens en sortirem, espere i desitge. Ara bé, pel camí deixem forces, energia, treball, estalvis i esperança. Caldrà creativitat, diners, esforç, tenacitat, ajuda i solidaritat per refer el nostre teixit cultural i que octubre torne a ser un mes dolç, enèrgic, literari i artístic. Com escrivia el periodista Xavier Aliaga fa uns dies: «La cultura ha de posar-se dempeus, tornar a caminar. La cultura ha de formar part del debat, ha de ser un dic contra el segon tsunami que ens ve damunt, la pulsió totalitària».
Davant de tant de despropòsit, inutilitat, irresponsabilitat i deixadesa, la cultura es podrà fer ressò del més dolorós, però també del més bonic, heroic i solidari d’aquests dies, i recollir i contar, com apuntava Aliaga: «Les històries boniques i miserables que ens han deixat aquests dies d’angoixa i tristesa, d’emocions».
Serà important i necessari recollir, de diverses maneres, aquestes històries per tal de crear un relat col·lectiu, per fer-se’n ressò més endavant i que la memòria estiga present, perquè el nostre país demostre que té tanta memòria com l’aigua, i que és capaç d’alçar-se i reconstruir dreceres, de fer d’octubre de nou un mes de retrobada, de celebracions, de cultura, de pensament i llibertat.
Si com escrigué Joan Fuster, «tota política que no fem, serà feta contra nosaltres», si no creem un relat fet de relats, si no recollim testimonis i li donem una eixida creativa i reflexiva, correm el risc que algú altre vinga a crear-ne el seu, i que aquest relat no ens faça justícia com a poble.
Repensar el país des de la cultura, reflexionar sobre la seua reconstrucció, les prioritats que tenim, cap a quin model de vida volem anar, formar part del debat… Tot això forma part de la cultura, perquè si l’estètica és política, la cultura també ho és, i des de la literatura, des del cinema, el teatre, la dansa, la música, amb els podcasts i els hapennings, des de la pintura, amb els grafittis que omplin la ciutat, mitjançant tota expressió artística podem ajudar a alçar-nos, repensar-nos i reconstruir-nos. És una oportunitat que no hem de deixar passar, per tal de fer-la nostra i no contra nosaltres.
